Documentació
Rodoreda, poeta
Hi ha prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia, a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. Al cap d'un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l'Odissea: estic més content d'aquella intuïció que de cap dels meus poemes". Qui va escriure aquesta confessió a Josep Miracle és ni més ni menys que Josep Carner. El Príncep dels Poetes va esperonar i guiar Mercè Rodoreda en l'elaboració d'uns versos que va admirar fins al punt d'escriure: "Esteu a un dit de fer els millors hendecasíl·labs que mai s'hagin escrit en català". El mestratge de Carner i l'afirmació de la pròpia veu de Rodoreda es poden resseguir ara en la correspondència que van mantenir tots dos escriptors. Ara podem llegir aquestes, diguéssim, cartes a una jove poeta de la mà d'Angle editorial. Agonia de llum també aplega la poesia de Rodoreda, en gran mesura inèdita fins ara, i part de les seves pintures.
L'edició d'aquestes cartes -25 de Rodoreda i 14 de Carner-, així com la de la poesia, ha anat a cura d'Abraham Mohíno, que ha distribuït en cinc parts un corpus de 101 sonets i quatre cançons. Hi trobem una Rodoreda que recrea en vers l'Odissea a "Món d'Ulisses"; els sonets tràgics i profunds que ja no s'emmascaren en el mite d '"Albes i nits" i "D'amor i de mort"; una escriptura pura a Illa dels lliris vermells, i un breu bestiari amb el títol "Bestioles".
La dèria de Mercè Rodoreda per la poesia ha quedat eclipsada perquè ella mateixa va voler deixar enrere aquesta etapa -els poemes van ser escrits tots en l'exili, del 1949 al 1960- i perquè ha passat a la història com la gran prosista que era. De tota manera, Rodoreda va arribar a ser Mestra en Gai Saber, ja que va guanyar els Jocs Florals tres vegades consecutives des del 1947 amb els seus sonets. Per Mohíno no és una contradicció que aconseguís un grau de qualitat poètica tan elevat i que després perdés interès per la seva pròpia obra en vers: "Ella era una dona de ruptures i trencava amb el passat. Obiols i Carner, que eren els que canalitzaven el seu esforç poètic, ja no hi eren, i els poemes es van anar allunyant de la psicologia de l'autora, que es va centrar en la narrativa. De tota manera no els va destruir ni cremar, i això ja vol dir alguna cosa", explica l'estudiós.
Per destriar aquests poemes i les cartes, Mohíno ha recorregut als 176 originals que conserva la Fundació Mercè Rodoreda, encarregada de tenir cura del llegat cedit per l'escriptora a l'Institut d'Estudis Catalans: "He reunit poemes que havien sortit en revistes, altres que se'ls havia de fer una repassada, i no hi han entrat poemes que no eren tan bons. Ha estat una gran responsabilitat fixar un text com aquest, i he hagut de treballar amb les eines del filòleg i l'enginy del poeta", reconeix Mohíno, que es mostra entusiasmat amb uns sonets "densos, hermètics i bellíssims", fins i tot, eufòric, els situa a l'alçada dels de Shakespeare, Petrarca i Rilke. Mohíno també destaca la correspondència de Rodoreda amb Carner, que qualifica de "curs pràctic de poesia". La feina de fixació de tota aquesta obra poètica i epistolar l'ha feta sota la supervisió de Joaquim Molas, que ahir era a l'acte de presentació del llibre amb dos convidats d'honor més, membres de la Fundació Mercè Rodoreda: Joan Triadú i Jordi Sarsanedas.
Tornar