Documentació
Un llibre rescata la poesia oblidada de Mercè Rodoreda
Un centenar de sonets de Mercè Rodoreda, gairebé tots inèdits, s'han publicat en un acurat volum que demostra que la qualitat de l'obra poètica de l'autora catalana és similar a la de la narrativa. El material, oblidat durant gairebé 20 anys, s'ha recopilat a Agonia de llum, llibre que va ser presentat ahir a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), entitat a la qual Rodoreda (Barcelona, 1909 - Girona, 1983) va llegar tota la seva obra. El volum conté 101 sonets dividits en cinc parts, quatre cançons i les reproduccions a tot color de 31 pintures, una altra faceta desconeguda de l'escriptora. El contingut d'Agonia de la llum (Angle Editorial) es completa amb el pròleg de Joaquim Molas, un ampli estudi d'Abraham Mohino, filòleg, autor del rescat de l'obra poètica, i l'epistolari que van mantenir Mercè Rodoreda i Josep Carner. Explica Mohino que va ser Carner qui li va suggerir provar de fer poesia i qui durant anys es va convertir en el seu mestre en aquest gènere i, ocasionalment, en el seu corrector. El resultat va ser que entre el 1947 i el 1969 Rodoreda va escriure a París un centenar de sonets i que en tres edicions consecutives --1947, 1948 i 1949--, va guanyar els Jocs Florals convocats a l'exili. Els únics poemes publicats són aquests sonets premiats i els que, el 1984, va recopilar la revista literària Els Marges. Mohino ressalta que el treball d'aquesta publicació va passar del tot desapercebut entre crítics i especialistes catalans i que només una antologia femenina en va seleccionar un sonet. L'única persona que va saber valorar els poemes de l'autora de La plaça del Diamant va ser una anglesa, Nancy L. Bundy, que va traduir a l'anglès la recopilació d'Els Marges i la va publicar el 1999 en una revista universitària de Londres. Mohino, que ha comptat amb ajudes de la Fundació Mercè Rodoreda per dur a terme el seu treball, diu sense embuts que els sonets de Rodoreda --"densos, hermètics, amb un alt sentit tràgic i molt bells"-- resisteixen la comparació amb l'obra de Shakespeare, Baudelaire o Rilke. Davant aquesta afirmació tan contundent sembla estrany que aquesta qualitat no hagi estat reconeguda abans i, molt especialment, per què l'autora no es va mostrar mai interessada a publicar els sonets. Per trobar una explicació a aquest fet Mohino recorre al caràcter de Mercè Rodoreda: "una dona de caràcter abrupte que durant èpoques de la seva vida va trencar dràsticament amb persones i costums sense tornar-hi mai més". Aquest cop, l'escriptora va canviar París per Ginebra, on va dedicar tots els seus esforços a la novel.la. I va oblidar la poesia per sempre.
Tornar