Documentació
La poesia de Mercè Rodoreda
Angle Editorial ha publicat un llibre que conté la producció poètica de Mercè Rodoreda, amb el títol Agonia de llum , que li ha posat el curador d'aquest volum, Abraham Mohino, el qual l'ha extret del poema XXXVIII dels que hi ha publicat . Agonia de llum presenta un total de cent cinc poemes -procedents de l'Arxiu Mercè Rodoreda de l'Institut d'Estudis Catalans, tant els que havien estat publicats en revistes com els que eren del tot inèdits-, que Mohino ha ordenat, numerat amb xifres romanes i dividit en cinc llibres o seqüències que són Món d'Ulisses (I-XXXII) , Albes i nits (XXXIII-XL) , D'amor i de mort (XLI-LXVIII) , Illa dels lliris vermells (LXIX-LXXXVIII) i Bestioles (LXXXIX-CIV); al final hi figura un poema , "Llum de boira" , escrit el 1965 . Món d'Ulisses, Albes i nits i D'amor i de mort pertanyen a un període entre el 1947 (data de publicació de les primeres mostres) i el 1956, i Mohino data Illa dels lliris vermells el 1950 i Bestioles el 1960, contemporàniament a la redacció de Flors de debò -un llibre de poemes en prosa que van ser publicats com a narracions , juntament amb Viatges a altres pobles , per primera vegada el juny del 1980. Mohino ha mirat de resoldre els problemes d'ordenació amb recurs a un índex, confegit per Rodoreda, incomplet, que es conserva a l'Arxiu; a les dates de publicació d'alguns poemes solts en revistes de l'exili (amb algun d'ells Rodoreda concorregué amb èxit als Jocs Florals de l'època) i a la correspondència entre Carner i Rodoreda (cartes de la 2 a la 39, també publicades en aquest volum -la 1 és una lletra anterior, del 1939, de Rodoreda a Carner-, que van de desembre del 1946 a desembre del 1953); algun cop també a partir de la confrontació de les imatges i el lèxic d'algun poema amb altres d'Armand Obiols, la correspondència del qual amb Carner i amb Noulet també ha tingut en compte. Tot plegat, aquest llibre té l'aspecte que té i és com és -conté encara unes pàgines amb aquarel·les, aiguades i collages de Rodoreda: de la 201 a la 231- per obra del curador, gràcies a la feina que ell ha fet. Que és tant com dir que algú l'havia de fer, vist que l'autora no l'havia fet -i, la que hagués fet, calia interpretar-la i completar-la-, perquè els lectors arribéssim a tenir el llibre. Aquesta feina, però -i especialment revisar, completar, triar, ordenar-, l'hauria hagut de fer l'autora, i sempre ens quedarà la recança que el llibre en què són finalment publicats, gràcies a Mohino, els seus poemes és un llibre pòstum, construït amb l'ofici de qui n'ha tingut cura. Aquesta circumstància suscita una sèrie de qüestions d'ordre filològic que no és ara el moment de plantejar però algunes de les quals -sobretot les d'ordenació, on es barregen criteris de datació indirecta amb altres de contingut i relació dels poemes entre ells- no són irrellevants amb vista a la interpretació, a la lectura d'aquest centenar llarg de poemes. Es tracta d'una poesia retòricament suplementada. Així, no hi manquen al·literacions (per exemple, en el sintagma "marinada amarga" dues síl·labes mar anticipen el substantiu mar als versos 2-3 del poema II; trobem bardissa, braç, nard en dos versos seguits del poema XLII), hi ha sovint rimes internes (per exemple , nit a la síl·laba tercera del vers 1 i mosquit a la mateixa síl·laba del vers 3 del poema C; en els decasíl·labs, alternant entre les síl·labes 4 i 6: per exemple , crucificat a la síl·laba 6, tallat a la 4 i soledat a la 6 dels versos 4, 11 i 13 del poema XXXVI) i són freqüents les repeticions intensives d'un mateix mot fins en el mateix vers (per exemple "Agonia de llum! Tèbia agonia" és el cinquè decasíl·lab del poema XXXVIII i "Dolça, dolça. Aigua dolça" el novè heptasíl·lab del XCVI). La forma predominant és el sonet (Mohino n'ha publicat algun d'inacabat, com el XXII) i el vers més freqüentment usat el decasíl·lab, però també hi ha alexandrins. I alguns heptasíl·labs, tant en sèries de sonets (així la que forma Bestioles ) com en les cançons que el curador ha intercalat entre els sonets en Món d'Ulisses . Els versos editats són sempre isosil·làbics en cada poema. Els decasíl·labs i els alexandrins solen ser de ritme iàmbic. De vegades algun decasíl·lab té rima interna, com el vers 3 del poema XVIII ("Mireu aquesta mà de palmell pla") i de vegades rimen entre ells els hexasíl·labs inicials de dos alexandrins seguits (així "Pantera de la nit!" i "la copa dins del pit" en els versos 1 i 2 del poema LIX). També els heptasíl·labs solen ser de ritme iàmbic, tot i que no hi manquen coriambes inicials, com "l'herba negreja" al vers 2 del poema LXIX. Normalment no hi ha encavallaments, de manera que el vers s'hi sent molt clarament. S'hi observen poquíssimes irregularitats mètriques (una, per exemple, que pacient és comptat com a bisíl·lab al vers 12 del poema VIII i com a trisíl·lab al vers 13 del poema X i al 9 del poema LXXI). La dicció és a voltes un pèl emfàtica, també com a conseqüència dels signes d'interjecció, àdhuc precedits de la marca explícita ( oh , per exemple, dues vegades al poema XXXVI); i també són abundoses les oracions interrogatives, algun cop força llargues (tant que, en ocasions, com en el poema XLVIII, en falta el signe gràfic). Algun cop l'acumulació d'exclamació i interrogació en un mateix vers (per exemple, en el 9 del poema XI: "Viure? Per què? Oh corba de periples!") pot contribuir a fer-lo feixuc. Quant a la rima, és rica. Poques vegades, per exemple, un participi rima amb un participi (una, per confirmar la regla: despintades amb esventrades al poema LXX). De la mateixa manera com, no sent freqüents els encavallaments, quan n'hi ha un sol ser contundent i fer un cert efecte (per exemple, entre els versos 3 i 4 del poema XCI: "i les flors menyspreo, car / vull la nit que tot ho enllaça"), així mateix algunes rimes artificioses resulten plenes d'efecte (així, la conjunció irima amb existir al poema LXXII). Pel que fa al lèxic, també és ric (un exemple: hi ha formes dels verbs esbarrellar, enllarar-se, desembridar, agemolir i esbalair en un sol poema, el XXXVIII. Pot observar-se que els substantius van sovint acompanyats d'un adjectiu, usualment postposat, o d'un complement del nom, més d'un cop fins a formar un vers, en els heptasíl·labs (per exemple "la llet blanca de la lluna" en el poema LXXXVIII); o bé tenen una oració de relatiu a continuació fins a constituir un decasíl·lab (per exemple "estranger que t'entornes cap a la teva mort" al poema III). En general els límits del vers solen ser límits sintàctics.
POEMES SORPRENENTS
Els poemes no són senzills. Però les dificultats que presenten no provenen només de l'ús extremat de metàfores -o de l'ús de metàfores extremades- ni tampoc d'estructures sintàctiques complexes (a tot estirar, hi ha força comparacions, que solen ser amplificades mitjançant complements circumstancials, aposicions i coordinades). És la manera com se succeeixen i es relacionen les imatges en el poema -i tot al llarg dels poemes- allò que els fa sorprenents, inesperats. Es pot veure llegint-ne un, que proposo que sigui el XVII. En ell una "noia morta" és, d'entrada, com un riu ("Com una cinta d'aigua que travessa / l'obaga verda") i, després, el riu és com si sospirés ("sospirant tot just"), com si s'acomiadés, veloç, d'alguns llocs per on passa ("i és tota adéus en el penyal adust") i es precipités, encara, en altres llocs ("i en el pendís enganyadora pressa"). Dos gerundis afegeixen, sense marca de contradicció, els dos atributs de l'aigua del riu que, des dels grecs, l'equiparen a la vida ("sempre passant i sempre romanent") per introduir encara una altra comparació que lliga el moviment, el pas, amb el vol ("com si fos ala" i la permanència amb la fixesa i l'arbre "i fos arrel alhora"). Posats a seguir el curs de l'aigua, no és estranya ni l'evocació de la branca a tocar d'aquest curs ni la de l'ocell que acaba d'envolar-se'n -de fet la branca fa part de l'arbre, que per l'arrel roman, i l'ocell ja era metonímicament contingut en l'ala d'abans- però aporta una suggestió particular que la relació del curs d'aigua amb l'ocell i amb l'arbre sigui de fidelitat ("fidel al branc que es groxa al seu devora / i a l'ocell que el deixà ploma-batent"). En aquest punt, introduït per una ide coordinació i prou -però comencen els tercets- arriba de cop sobte l'hivern ("i ve l'hivern"), el qual, mitjançant una simple aposició, esdevé "el magre rapissaire / d'allò que es mou, amb argelagues d'aire, / tort de fumeres agres cap al cel". A més de l'element nou, no preludiat, que representa l'arribada de l'hivern, sorprèn que li sigui atribuït en aposició el substantiu rapissaire (trobo un testimoni de l'ús d'aquest terme com a adjectiu; cap més com a substantiu) però, al capdavall, ja s'entén que el que vol dir és que el fred s'enduu la vida, el que es mou: el fred significant l'hivern és "les argelagues d'aire" -les agulles del fred que punxen- i el fum -contrapunt del curs de l'aigua- que, resultant dels focs que l'estació fa encendre, munta tort per l'aire i agre per la llenya cremada -potser les argelagues mateixes- cap al cel. Fins aquí tot era en tercera persona -i la "noia morta" del títol era viva. Però en una seqüència introduïda per una comparació. Ara, al final del primer tercet, trobem dos punts i en el tercet que tanca el poema -sense deixar de ser en tercera persona, però amb la introducció d'un nou subjecte, "la mort"- qui parla és la noia morta: "a llunyanies meves decantada, / la mort va deturar-me amb una unglada, / ai l'adormida soledat del gel!". L'últim vers recupera així el curs d'aigua i l'hivern, que l'ha convertit en gel; o sigui, la noia i la mort. D'altra banda, aquest mateix poema pot il·lustrar els problemes de l'ordenació. Mohino l'ha inclòs dins Món d'Ulisses , i ha fet bé, perquè en la mena d'índex d'aquest llibre, escrit per Rodoreda, que ja he dit que hi ha a l'Arxiu, figura aquest poema. Tanmateix, ara que l'hem llegit, si el lector atent llegeix pel seu compte els poemes XL i XLI (l'últim d 'Albes i nits i el primer de D'amor i de mort ) constatarà tot de coincidències lèxiques, fraseològiques, d'imatgeria, entre aquests dos poemes i el XVII.
CRITERI D'ORDENACIÓ
Món d'Ulisses és un llibre segur, quant als poemes que el componen, i Mohino ha pogut comptar amb un criteri objectiu d'ordenació -l'ordre dels fets narrats en l 'Odissea homèrica, que no és l'ordre cronològic de composició de Rodoreda, que coneixem perquè en l'Arxiu n'hi ha 23, si no els he comptat malament, de datats (i quatre més d 'Albes i nits ). Tornant a Món d'Ulisses , altres esborranys i poemes de l'Arxiu tenen tema odisseic, com la cançó que comença "Terrissaires, mercaders", en boca de Melanti, que hauria d'anar després de l'actual poemaXXXI; també es reconeix en un altre poema de l'Arxiu el tema de les vaques del sol, i altres encara en alguns esbossos. Els poemes ordenats a Illa dels lliris vermells són sonets, acabats o a mig escriure (els tres últims), en heptasíl·labs, els quals es distingeixen dels de Bestioles perquè no semblen formar part d'un bestiari (llevat potser del fragment LXXXVI). Els dos llibres Albes i nits i D'amor i de mort són els que han demanat més intuició de Mohino: aquells en què tenia menys dades objectives; i, de més a més, en algunes carpetes de l'arxiu poemes de Món d'Ulisses , es troben entre altres de D'amor i de mort , com ara el XXX entre el LIX i el XXXIX. Tanmateix, Mohino té en compte si els sonets són de decasíl·labs o d'alexandrins i el seu ordre es basa sempre en una lectura atenta i enamorada de la poesia de Rodoreda. I és gràcies a ell que ara podem llegir-la, com he començat dient, i és per la feina que ha fet que ara és més fàcil acostar-se a l'Arxiu i anar precisant i plantejant problemes. No voldria acabar aquest article un pèl afectat de tecnicismes sense referir-me al valor de la poesia de Rodoreda. Cal dir d'entrada que, atesa la formació del llibre, hi ha poemes sensiblement inferiors a la majoria, però que en conjunt són excel·lents -tal com he mirat de mostrar amb la lectura del XVII-. D'un extrem a l'altre, els cent cinc poemes són recorreguts per la mort, la crueltat i la ironia. És veritat que és dat de veure-hi també la voluntat de Rodoreda de parlar d'amor, i ella mateix es queixa en una carta a Carner (la 31) que, malgrat l'evocació dels morts, "el tema de la mort no serà pas el tema preponderant de Món d'Ulisses "; se'n queixa en el sentit que es veu que no voldria que els lectors trobessin que l'és, però en reconeix a continuació l'evidència: "Però aquests dies és per a mi la línia de menor resistència". Jo trobo que ho era i ho va continuar sent. De fet, d'altra banda, moltes imatges de l'amor són equiparades a les de la mort, tal com basten a demostrar els dos versos en què Agamèmnon moribund constata, en el poema XIV, que "mon panteix amb el d'ella es barrejava, / igual que abans damunt el llit de flors". O també el que conclou davant Eva Adam tot just expulsat del paradís en el poema XLIX: en definitiva el paral·lel, la vella companyia que es fan, en la nostra tradició, Eros i Tànatos. Aquesta mena de trobada dels contraris és una clau de lectura d'aquesta poesia. Poden confirmar-ho els poemes LI, sobre Jesús quan és engendrat en Maria (la pluja d'or prové d'un altre mite, ara grec, el de Zeus i Dànae), i LII, sobre Maria al peu de la creu on agonitza o ja és mort el seu fill. La mica d'ironia que hi ha en el primer és vençuda per la tristesa de la donzella, la que culminarà en el lúcid, desolat dolor del següent. En aquest sentit el poema I , Barrejadors de ciutats , que és diguem-ne sobre la Ilíada , pot resultar simptomàtic, perquè Troia és la mort i el darrer tercet explica que els mortals la portem dins des de la panxa de la mare. És a dir, aquests poemes del que més parlen, del que més imatges proporcionen és de la vida com a camí cap a la mort; de la mort com a destí inel·ludible. De vegades l'amaniment d'aquesta evidència és la desolació fins a la mala bava, com s'esdevé en les cançons de les molineres, o senzillament la ironia entre tendra i tallant (així les serventes castigades per Ulisses i els seus entren "de puntetes... a l'altra vida / amb els caps una mica decantats" en el poema XXXI). Aquesta ironia punyent -de vegades fa pensar en Espriu-, que suaument inquieta o talla suaument, abrupta i aparentment plàcida, es realitza amb gran originalitat en el bestiari. Bestioles , tot i que no pertany a l'època de la correspondència amb Carner, la situa d'alguna manera més a prop d'Apollinaire o de Pere Quart que no pas de Carner. I el fet és que, tot i la correspondència amb Carner, que mostra que el poeta la considerava i l'animava amb els seus consells -i amb les seves propostes de correcció, algunes extraordinàries-, la veritat és que trobo que no és fàcil trobar en el conjunt un to carnerià ni dominant ni tampoc gaire perceptible. Em sembla possible recordar Baudelaire, per mitjà dels sonets rodoredians, que no són lluny de les Elegies de Bierville ni pel tema -a més d'Ulisses, també hi ha Orfeu o orfisme: per exemple al poema XLIII- ni per la fulguració d'algunes imatges -sí pel fet que Riba escriu per mirar de construir-se un espai contra la desolació i Rodoreda s'hi va enfonsant-. Les Elegies havien sortit, les cinc primeres, a la Revista de Catalunya el desembre del 1939, i, les altres, Riba les havia enviat a Armand Obiols el 26 de març del 1943, segons documenta una carta d'aquell dia recollida per Guardiola en la seva meritòria edició de la correspondència de Riba. La tensió dels sonets de la Rodoreda és més a prop de Riba. Ara, el vocabulari, la mena de les imatges, remeten a una percepció més sensorial, menys cerebral -o cerebral d'una altra manera- de la vida. La ironia tampoc no té res a veure amb Riba -però tampoc amb Carner-. En una carta editada per Mohino que abans he citat, la 31, Rodoreda escriu a Carner que "tot aquest sonet deriva, com veureu, de l'acabament del primer cant de Nabí". Es tracta d'un dels "morts desconeguts", del poema XV, que havia acabat el 22 de febrer del 1950 i que enviava a Carner el dia següent. No sé si Carner va arribar a veure-ho, però a mi no em sembla d'entrada gaire evident. Ara, si ens ho preníem seriosament, és ben clar que la transformació de sentit operada per Rodoreda és enorme: Jonàs no és mort quan Iahvè el torna a cridar en el cant primer de Nabí i en el poema de Rodoreda no és sinó Ulisses que desperta inútilment un mort que "tanta de veritat que ja sabia", l'ha perdut, "desapresa, dins l'abís". Potser per a ella aquest mort era una aproximació a Tirèsias, sobre el qual volia escriure un sonet (vegeu la carta 30), i li semblava que el do profètic aproximava aquest mort a Jonàs. Són, al capdavall, poemes amb una veu pròpia. Demanen lectures aprofundides, però es presten, en el llibre que n'han construït Mohino i els editors -és bell, com a llibre-, al plaer de la lectura, al plaer de retrobar, molt intensa i tancada en ella mateixa, la veu de les novel·les, de les admirables proses més breus de Mercè Rodoreda.
Tornar