Documentació
L'oblit del geni
Mercè Rodoreda explicava que La plaça del Diamant era conseqüència d'una decepció. Havia enviat la novel·la Jardí vora el mar al premi Joanot Martorell i el jurat no l'havia ni tan sols valorada. Lluny de desanimar-se, l'escriptora (que tendia a envalentir-se davant les dificultats) va posar fil a l'agulla d'una nova novel·la. La inspiració, per dir-ho així, li va venir empesa per una onada d'orgull. Aleshores, amb cert esperit de revenja, va presentar La plaça del Diamant al primer premi Sant Jordi, convocat l'any 1960. Tampoc: la ingenuïtat de la Colometa no va seduir ni poc ni gaire els membres del jurat. La que acabaria sent la novel·la catalana més difosa de tots els temps (i, per descomptat, la peça clau de la narrativa rodorediana) va passar desapercebuda. Rodoreda se'n va rescabalar amb escreix, però les coses haurien pogut anar d'una altra manera. La plaça del Diamant podria ser encara ara un manuscrit inèdit, o una novel·la més d'entre les moltes que surten publicades amb la data de caducitat estampada a la coberta, amb una esperança de vida tan limitada que castra qualsevol possibilitat de ser descoberta i recomanada a través del millor sistema de propaganda: el boca a orella. I com que ni tu ni jo no l'hauríem llegit, tampoc sabríem el que ens hauríem perdut. Vés a saber quantes obres mestres han passat per alt no només al jurat d'un premi, sinó al món sencer. Algunes s'han rellegit i magnificat anys després de la data en què van ser escrites, fins i tot anys després de la mort dels seus autors (és ben conegut el cas de La conxorxa dels ximples , de John Kennedy Toole), però això no és garantia de res. Segurament són majoria les joies literàries (i artístiques en general) que han tastat més pena que glòria, quan mereixien de totes totes un destí millor. La meritocràcia no sempre té les de guanyar. "Escrius per a la posteritat un cop tots els editors han desestimat la teva obra", va dir el dramaturg nord-americà George Ade (1866-1944). Potser sí que els escriptors ignorats, o no prou reconeguts, s'aferren a la idea de la posteritat com a consol. Confien en el futur perquè el present els menysprea, tot i que en realitat preferirien rebre l'aplaudiment dels seus contemporanis.
MÉS QUE JUSTÍCIA, ATZAR
Tendim a pensar que el temps farà justícia, i el temps és tan injust com un jutge subornat. ¿Què ens fa suposar que un llibre que passa desapercebut serà redescobert d'aquí a ics anys, i col·locat llavors al podi d'honor que realment li pertoca? El més probable és que el llibre en qüestió continuï inadvertit pels segles dels segles. Només de tant en tant el pas del temps serveix per posar les coses al seu lloc. Tan de tant en tant, de fet, que no té sentit parlar de justícia sinó d'atzar. És el que diu, molt més ben dit que jo, Miquel de Palol en una de les notes del llibre Els Proverbis . Segons ell, una gran fal·làcia del criticisme és "donar per fet que la Història farà justícia, i al final, gràcies a un mecanisme que no se sap gaire bé de quins ressorts darwinistes està dotat, els dolents i mediocres seran oblidats, i els genis ocuparan el lloc que els correspon". L'operació comporta, afegeix, un exercici de supèrbia paternalista que no diu gaire a favor de la solvència intel·lectual: que la cultura actual està més capacitada per jutjar les obres anteriors que les cultures de l'època que les va generar. I també una ingenuïtat perillosa: que en el futur les coses milloraran. Palol ens treu la bena dels ulls: "El triomf del mediocre i l'oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats". Entre les motivacions que porten a escriure, hi ha la de ser admirats i, per tant, estimats. "Escric perquè m'estimin", va afirmar Federico García Lorca. En el mateix sentit, Silvina Ocampo va dir: "Escric perquè els altres estimin allò que cal estimar; a vegades, el que jo estimo. Així doncs, estimo per ser estimada". Gabriel García Márquez va restringir l'ambició: "Escric perquè m'estimin més els meus amics". Fins i tot quan no escriuen per ser estimats, tots els autors escriuen per ser llegits. Si pot ser avui, que no sigui demà.
Tornar