Documentació
Marta Pessarrodona: "L'exili no va salvar Mercè Rodoreda"
Mercè Rodoreda i el seu temps no és una biografia de l'escriptora. És un assaig molt personal sobre l'autora de Mirall trencat fet per una poeta que la va conèixer i que, després de moltes hores de feina consultant material poc tocat, ens acosta amb tota netedat la seva vida i obra. Feina iniciada a Mercè Rodoreda: un retrat (Institut Català de la Dona), Pessarrodona s'ha capbussat en la potent i atractiva personalitat de la novel·lista per oferir-nos un text de gran valor literari i documental. Segurament, toca moltes sensibilitats, ja que s'atreveix a matisar algunes de les biògrafes de l'autora i a triar versions. La poeta, però, no s'arrisca i, quan no sap una dada, ho diu. No se n'amaga ni s'inventa res, com fan alguns biògrafs maldestres. A més, Pessarrodona valora. Ens ofereix la seva visió -sempre deixa clar que és la seva- d'uns temps que van trasbalsar aquest país, que mai no sabrà agrair prou bé la feina que van fer els catalans de l'exili, entre els quals hi ha una escriptora que esdevindria un dels pocs referents universals de la literatura catalana. Una dona casada de molt jove amb un oncle, amiga d'Andreu Nin i d'altres escriptors que, a diferència del que sol passar, han quedat totalment eclipsats per l'autora de La plaça del Diamant. És indubtable que l'obra de Rodoreda va molt lligada a la seva època. I que alhora marca un abans i un després. Amb Llorenç Villalonga, converteix en pols el Madame se meurt, que predeia la fi d'una literatura sense novel·la. I tota sola construeix una cambra pròpia, com diu Pessarrodona en l'entrevista, d'on sortiran algunes de les obres més perfectes de la literatura catalana (i occidental) del segle XX. Un espai ordit amb dents i ungles, esquivant rancúnies de col·legues, una situació familiar indesitjable, fugint de Franco i de Hitler, el distanciament de la persona estimada, la llunyania del lloc on et poden llegir, sortejant jurats gens favorables... D'una vida, vaja, trepidant, digna de protagonitzar la millor novel·la. O el millor assaig.
A.G. Mercè Rodoreda, com queda clar al seu assaig, és una autora que aixeca passions, tant del públic com entre els estudiosos: és un dels escriptors catalans sobre el qual s'han escrit més coses...
M.P. I encara se n'haurien d'haver fet més, al meu entendre. Segurament, a hores d'ara, és l'autor català més traduït de totes les èpoques. Fa uns mesos, per exemple, vaig donar una conferència a Nova York sobre la Rodoreda perquè me la van demanar, no és que jo la imposés... És una autora que fa viatjar molt la literatura catalana. I aleshores les passions les aixeca, senzillament, perquè és genial. I això no es perdona gaire.
A.G. Creu que s'ha erigit una mena de mite al voltant de la seva figura?
M.P. Diria que, més aviat, s'ha tacat. No s'ha mitificat. Com que no se la pot atacar per l'obra, se l'ataca per la persona. Aquest és el meu punt de vista.
A.G. Per què ha passat això?
M.P. Cal tenir en compte que és un personatge que tenim relativament molt a prop: en quedem molts dels que la vam conèixer. Imagino que el 2083, que farà cent anys de la seva mort, la visió serà molt diferent... Per començar, i no vull treure la bandera feminista, les dones sempre aixequem passions. No només eròtiques. Per exemple, és un tòpic dins la literatura anglesa dir que Jane Austen està molt bé, però que en el fons és provinciana, perquè mai tracta els grans temes de l'època. I és mentida. Sempre els tracta, però des de la manera que els podia tractar. Les guerres napoleòniques: a Pride and prejudice, el germà de la protagonista va a un pub, passa un soldat i parla del gran tema de l'època, perquè és un soldat que va a les guerres napoleòniques. És allò de fragmentos de interior, per dir-ho en paraules de Carmen Martín Gaite. És diferent. Com si a aquesta última guerra del Golf hi ha una Hemingway dona que ens escriurà uns contes meravellosos. Per exemple, després de la Primera Guerra Mundial ens trobem el Jacob's room [de Virginia Woolf]. El conflicte, sempre vist des de casa, ja que si bé les dones hi van anar, eren al cos d'auxiliars, conduint una ambulància, etcètera, no van poder fer de Hemingway.
A.G. Al llibre critica, per exemple, que entre algunes de les biògrafes de Rodoreda hi ha el convenciment que l'exili la va salvar de la seva tempestuosa situació familiar...
M.P. No crec, en absolut, que l'exili la salvés. No es podia quedar. Com no es podia quedar l'Anna Murià, o el Tísner. Es poden ficar amb tots els que se'n van anar. És obvi que havien de marxar. Els altres estaven avançant. I ells havien sigut funcionaris del govern de la Generalitat que fugia en pes.
A.G. L'exili va marcar la majoria dels escriptors catalans d'aquella generació. Com va ser això en el cas de Rodoreda?
M.P. Per poc ens quedem sense la Mercè Rodoreda novel·lista. Des que es publica Aloma al 1962 hi van 24 anys. El prodigi és que existeixi. S'hauria pogut perdre en la nit dels temps. L'exili l'enganxa molt malament. Causa furor l'Aloma, es publica en plena guerra, quan deia que ara començava de veritat la seva carrera d'escriptora i, apa, espavila't per poder sobreviure.
A.G. Creu, doncs, que sense l'exili i la Guerra Civil l'obra de Rodoreda seria la mateixa?
M.P. No. Seria absolutament diferent. Hauria sigut bona perquè veus que tenia ambició literària...
A.G. Aloma és una gran novel·la...
M.P. I la va escriure el 1936. I crec que ho va fer abans del juliol del 1936, tot i que no en tinc proves. Potser hauria fet coses diferents.
A.G. Sense l'exili, hauria menystingut igualment les novel·les anteriors a Aloma?
M.P. Segurament. Era molt crítica i exigent amb ella mateixa. I li anava molt bé tenir al costat una persona tan exigent com l'Armand Obiols. Per començar, s'exigia molt a ella mateixa i ho reconeixia. Deia que si havia llegit tres vegades en italià la Divina comèdia era per alguna cosa, i si et citava Lo somni, de Bernat Metge, era per alguna cosa. Quan decideix aprendre llatí, com poso en el llibre, quan estaven perduts a Llemotges, també és per alguna cosa.
A.G. Creu que encara no està assumit, en el seu cas, que tot i ser una bona novel·lista pugui ser una gran intel·lectual, per ser una dona?
M.P. Sí. I, a més, ella enganyava molt en aquest aspecte. A mi em deia: "Esclar és que vosaltres, les intel·lectuals... i la gent que no sabem fer res, fem una novel·leta". I li havies de dir: "Mercè, per l'amor de déu, calla!". Sempre trobava una excusa. Mai anava d'intel·lectual. No volia ser Susan Sontag.
A.G. Va ser injustament maltractada pels companys d'exili arran de la seva relació amb Armand Obiols?
M.P. Totalment. Més ella, perquè era dona. Els va sortir una carcúndia! Era una dona jove, guapa. En el fons era gelosia. L'un perquè acabava de ser examant. L'altre perquè no ho havia sigut mai. L'altre perquè ho era. Llevat de C.A. Jordana i altres de més joves, com Agustí Bartra, que venia d'un camp de concentració. A Roissy-en-Brie es van formar dos partits polítics fins a l'extrem, en ple exili, d'haver-los de separar. I tot venia de les relacions d'ella. Jo ja fa molts anys que ho sé... Quan vaig començar a llegir-la, als anys 60, pensava en el grup d'exiliats, pobrets... I s'odiaven! Hi ha el focus de Roissy, però n'hi ha un altre per analitzar -s'ha tocat, més o menys-, que és el de Montpeller: el Soldevila no es podia veure amb el Riba i el Riba no podia veure el Soldevila. Què passa? Que la convivència sempre és difícil i si a sobre estàs passant privacions, ho has perdut tot... Una cosa és anar-se'n una temporadeta i l'altra és l'exili. No era un exili daurat. Esclar que pitjor estaven els que eren als camps de concentració. Però no m'hi fico perquè és un tema a part.
A.G. Quina va ser l'època més difícil en la vida de Mercè Rodoreda?
M.P. Diria que és a partir de la tornada de l'oncle de l'Argentina, a principis dels anys 20. Va ser el desencís absolut. Quan es casen.
A.G. D'aquella època li va sortir Aloma?
M.P. Diria que sí.
A.G. La plaça del Diamant li va canviar la vida?
M.P. Sí. I mira que no li donen el Sant Jordi. Però ella en té consciència. A més, l'Armand Obiols li va repetint: "Tu tranquil·la que has fet una novel·la de la qual es parlarà d'aquí a cent anys". Com així passarà. Ella sap que té una cosa potent a les mans. Però passen coses i es disgusta, com tothom.
A.G. Va ser tan important el paper que va jugar Joan Sales en l'èxit de l'autora? Molts diuen que no seria el que és sense el seu editor...
M.P. Rodoreda seria el que és sense tothom. Sense Joan Sales, sense mi, que la vaig fer traduir al castellà... També hauríem de preguntar com li va anar al Sales com a editor gràcies a tenir la Rodoreda. Podríem capgirar l'argument.
A.G. Quina influència va tenir, doncs?
M.P. Va tenir el gran encert que quan un membre del jurat -crec que era Joan Fuster- li diu: "Atenció, aquesta Colometa és bona", s'ho mira, li agrada molt i diu que la vol publicar. Ella tampoc salta i balla. Però llegeix la versió francesa d'Incerta glòria, que és una bona novel·la, indubtablement, i més o menys es posen d'acord.
A.G. Hi havia rivalitat entre tots dos, com a autors?
M.P. Cap. La plaça del Diamant i Incerta glòria són dues novel·les molt diferents, tot i tractar del mateix. A més, Sales va deixar poca obra.
A.G. A què es devia la mala relació que tenien?
M.P. Perquè eren molt diferents. Per començar, en Sales, per tot el que sabem, era molt catòlic. Li anava perfectament com a editor, i es visitaven, però no eren amics.
A.G. Al llibre diu que, per exemple, intentaven evitar-se...
M.P. Ella fins i tot s'inventa una visita al Papa i fa enviar una postal des d'Itàlia quan era, a Romanyà... Tenien una relació autora-editor que no passava d'aquí. Ella sempre manté distàncies: li deixa la clau de la bústia de l'apartament de Barcelona perquè li reculli les cartes, però no li deixa les claus de casa. A més, en Sales es fica en la seva vida privada i això...
A.G. Quan es distancia del fill...
M.P. Això ella no ho perdona.
A.G. Rodoreda, tanmateix, no va ser una persona fàcil de tractar...
M.P. Tampoc era difícil. Qui ho va encertar més va ser la Mercè Vilaret. Després del seu programa de televisió, va dir: "Mercè Rodoreda era una persona que triava la gent". O tenies la sort que t'havia triat, i pel que sembla a mi em va triar... I vam començar a tenir una certa relació quan va venir a recuperar els drets de La Plaza del Diamante.
A.G. Com és que en l'obra de Rodoreda, que va viure la major part de la seva vida lluny de Catalunya, no hi tenen lloc ciutats com ara París o Ginebra?
M.P. No existeixen. Pensa que a la Fundació Mercè Rodoreda hi ha una pàgina i mitja sobre París i una pàgina i mitja sobre Ginebra. És a dir, tots aquests anys se sintetitzen en una pàgina i mitja... Ara, que hi ha un conte i que li agradava allò de les dones amb collaret a prop del llac [Ginebra]. Això sí. Ella hauria escrit a on fos. El que necessitava era la cambra pròpia, i la tenia. A més, hi ha aquestes coincidències de quan s'instal·len a Ginebra, Armand Obiols ha d'anar a Viena. I es queda sola, que és el que va bé per escriure. Sempre deia que escrius quan t'avorreixes molt.
A.G. A Mercè Rodoreda i el seu temps compara l'autora amb Doris Lessing i Virginia Woolf...
M.P. Totes tres marquen. A banda de l'experiment que suposa el Jacob's room, que és del 1922, el mateix any que es publica l'Ulysses, de Joyce, pensa que ni la Woolf, ni la Lessing, ni la Rodoreda van anar a la universitat, ni van arribar al segon ensenyament. Rodoreda sempre es va declarar no-feminista. En un programa de ràdio li van preguntar què pensava del feminisme. I va contestar: "No en penso res, però tinc una amiga molt jove i molt intel·ligent -que era jo- que diu que ho és i, per tant, ho respecto molt".
A.G. Als anys 70, devia portar de corcoll les feministes...
M.P. I tant. La Lessing, que el seu Quadern daurat és el símbol del feminisme contemporani, ha estat fins i tot antifeminista. No et pots imaginar les discussions que hem tingut! També hem de pensar que la Rodoreda va néixer el 1908, Lessing el 1919 i Woolf va néixer en ple victorianisme i la contestació era diferent. També va tenir un cercle important, el Grup de Bloomsbury, i es van influir molt els uns als altres: l'un es feia socialista, l'altre...
A.G. Rodoreda també forma part del grup d'autors que engeguen la Institució de les Lletres Catalanes...
M.P. Sí, sí, però no van tenir temps de res. El gener del 1939 s'acaba això.
A.G. Quina és la percepció que hi ha avui dia de l'obra de Rodoreda, tant aquí com a l'estranger?
M.P. A fora, molt bona. A Israel, per exemple, dius "Mercè Rodoreda" i saben qui és. Home, no et dic que ho sàpiguen al colmado. Ja t'ho he dit. Pensa que el 2003 em van demanar una conferència a la New York University sobre la Mercè Rodoreda. Anys enrere, vaig veure un dia a Berlín l'edició de butxaca en alemany de Suhrkhamp, i al cap dels dies, que havia de fer un present, només vaig trobar l'últim. I no era una llibreria important de Berlín. Era una llibreria feminista i, per tant, amb un públic limitat. S'havia esgotat de cop...A Itàlia es ven molt bé... Penso que encara és una gran ambaixadora catalana.
A.G. I a Catalunya?
M.P. Segons em van dir un grup de professors d'institut a qui ho vaig demanar, els nanos de 14 o 15 anys, llegeixen Aloma i Solitud, de Víctor Català. Penso que agrada a tothom.
A.G. Però no pensa que fora de Catalunya no s'ha fet prou?
M.P. S'hauria d'utilitzar més... Em vaig trobar a Salamanca, en una exposició de fa uns tres anys sobre las comunidades, amb una gran foto de Pere Calders, que em va semblar molt bé, i amb una de petiteta de la Rodoreda. Si nosaltres mateixos no ens ho creiem... No dic que s'hagués de reduir la foto de Calders, en absolut, però és indubtable que se n'havia de posar una de grossa de la Rodoreda.
A.G. Per què passa això? No em puc imaginar que una exposició en què sortís la literatura anglesa posessin més gran W.H. Hudson que Joyce...
M.P. Esclar. Però aquí no sabem fer distincions. La literatura anglesa, per exemple, té els millors escriptors de primera, de segona, de tercera i pots arribar fins a deu. Saps perfectament en quin lloc hi ha la Barbara Cartland, posem per cas, i en quin lloc hi ha en Joyce. I aquí tot és literatura, quan no tots els llibres són literatura.
A.G. Podem dir que, llevat del cas clar de Montserrat Roig -a qui Rodoreda considerava un epígon, com diu al llibre-, l'autora de Mirall trencat ha tingut massa poques seguidores?
M.P. D'això no en té cap culpa la senyora Rodoreda. Però és veritat. A més, la Rodoreda és purament estil, no és gens complicada. Quan vaig serialitzar per Catalunya Ràdio Mirall trencat, tots comentaven la seva senzillesa. És molt com Pla. És purament estil... Bé, té una crueltat que no té Pla. Ara sortiran uns contes infantils del 1935 o del 1936, en els quals es pot veure la seva crueltat, igual que quan va escriure per a adults. Quan et descuides, et clava una bufetada que et deixa sec. És una mica com Joan Maragall en una carta a Víctor Català: "No sé d'on treu vostè aquesta violència".
Tornar