Documentació
Llengua viva, llengua impura
Gràcies a Barcelona avui en dia, per primer cop el lector pot accedir amb fidelitat als 27 textos publicats per Robert Robert (1830-1873) entre els anys 1865 i 1866 a la revista Un tros de paper. Ara bé: ¿quin sentit té reeditar un grapat d'articles costumistes escrits fa tants anys més enllà dels legítims interessos dels especialistes? Doncs bé, hi ha, en primer lloc, la gràcia d'accedir directament, sense historiador interposat, a la vida quotidiana dels barcelonins del vuit-cents. Hi ha, en segon lloc, la llengua vivíssima, és a dir, impura, que utilitza l'autor en aquells anys en què Pompeu Fabra no havia nascut i el català vagava a la bona de Déu. I hi ha, en tercer lloc, l'interès literari dels articles, benintencionats i anecdòtics. El més interessant és, de lluny, l'opció lingüística. És possible que al lector actual el commogui que els errors gramaticals més populars s'hagin mantingut amb fidelitat al llarg de 140 anys. D'altra banda, els lingüistes hauran d'explicar algun dia com és que la llengua dels barcelonins del 1860 sona ara tan rural. Paraules com puesto, enraderir, boranit, fandilles, allavors, moïment, aixins, ben vives avui dia a la Catalunya profunda, apareixen amb naturalitat als diàlegs de Barcelona avui en dia. I és que aquella ciutat era, més que un barri, un poble: una visita al passeig de Gràcia --aleshores en construcció-- o a l'Ensanxe assolien autèntica categoria d'excursió. Els millors quadres de Robert són els que reprodueixen converses: l'autor es mostra en aquesta gairebé trentena d'articles no només com un excel.lent recopilador de locucions i frases fetes, sinó com un bon observador del que avui s'anomena la gestió de la conversa: els excursos, les interrupcions, les redundàncies i fins i tot les relacions de dominació entre els parlants apareixen amb una espontaneïtat que sens dubte podria fer envermellir alguns guionistes de sèries televisives de producció pròpia i aliena. On excel.leix més Robert és en les caricatures: els nuvis, la xafardera, la xerraire, la noia casadora... En canvi, quan exposa el seu programa de regeneració o critica algun desajustament ciutadà, els articles són més aviat plumbis. Quan pretén fer acudits no és gaire graciós, però quan escriu seriosament és pitjor: els llargs articles que donen voltes a la mateixa idea demostren que en aquests anys el periodisme ha evolucionat més que la llengua. Com ja van demostrar Xavier Pericay i Ferran Toutain al llibre El malentès del Noucentisme (Proa, 1996), publicat per Empúries el 1988, la literatura catalana contemporània es mou a partir de dos pols: el més acostat a la parla, que va de Robert a Josep Pla passant per Emili Vilanova, i el que tendeix a la verborrea jocfloralesca i que més tard prolonga pomposament l'estil d'Eugeni d'Ors. La reedició de Barcelona avui en dia i, a un altre nivell, de La xava, de Juli Vallmitjana, sembla respondre a una revitalització de la primera línia.
Tornar