Documentació
Un paperàs
Fa gairebé 140 anys que Robert Robert (Barcelona 1839 - Madrid 1873) publicava els articles que ara componen aquest llibre en el setmanari barceloní Un Tros de Paper. Són 27 articles que, entre tots, fan poc més de 100 pàgines. Quan van sortir a la llum, van tenir tants lectors com es podia demanar; van ser un èxit. Al cap de 50 anys, el 1920, Josep Carner encomanava a Carles Riba que es cuidés d’editar una selecció de textos d’Un Tros de Paper, entre els quals hi havia les 27 peces de Robert. En aquesta edició de Riba les va llegir Josep Pla, que reivindica Robert com a gran escriptor del XIX. ¿Què havia passat en aquests 50 anys? ¿Que un escriptor popular, de quadres de costums, un cop li havia passat la popularitat, ja era digne de ser estudiat pels altres escriptors? Doncs no va ben bé per aquí la cosa. I curiosament es pot adduir una prova contundent: entre el 1926 i 1927 es van reeditar, en format periodístic, com un fulletó, tots els números d’Un Tros de Paper; els escrits de Robert Robert, en els quals Carner i Pla hi reconeixien un precursor, no eren arqueologia literària, encara conservaven el seu atractiu per als lectors corrents. Llegint ara els articles de Barcelona avui en dia, estic convençut que aquest atractiu es manté plenament. El lector actual, acostumat a un llenguatge impol·lut, un cop advertit que abans de Robert la prosa moderna en català era pràcticament inexistent, podrà començar a llegir sense cap trauma i recuperar la Barcelona dels anys 1865-1866, quan, posem per cas, l’Eixample estava tot just començat i encara era del tot exacta la frase: “Lo passeig de Gràcia nos ofereix a la vista lo mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roges roselles, ara daurat pel brillant rostoll.” Els quadres de Robert ens descriuen, buscant els detalls característics, de manera àgil i efectiva, la Rambla, els balls de disfresses, l’evolució d’una història d’amor, la manera com s’escampa un rumor infundat, la letàrgica tertúlia a la rebotiga d’un apotecari, les incomoditats de passar el diumenge “a fora” (ara diríem, a la segona residència), el terror dels barcelonins davant d’una epidèmia de còlera, les elucubracions de savis de diversos rams (metges, economistes), les dificultats de comprar un meló que estigui al punt, etcètera. No es tracta de mer pintoresquisme, de recrear-se en curiositats o en escenes gracioses. L’esforç fet per Robert en l’observació de la realitat —i especialment en la captació del llenguatge parlat quotidià— és una feina seriosa, que no pot conduir senzillament a fabricar acudits o paròdies en sèrie per fer passar l’estona als lectors. Quan, per exemple, Robert presenta unes dones tafaneres que parlen de balcó a balcó i en què cada una va dient mal de les altres al seu darrere, no es tracta de la simple escenificació d’un acudit de marujas. L’humor hi és, però, com diu Enric Cassany en el pròleg, “l’humorisme és, en Robert, lucidesa” i està guiat per una “passió crítica”. L’humor li serveix per distanciar-se de la realitat, per adquirir la distància necessària perquè el lector la reconegui i, sovint, s’hi reconegui. En la mateixa línia —és a dir formant part de la mateixa tradició— es troben Carner, Pla i Quim Monzó. Robert comença a escriure en castellà, a Madrid. Fa periodisme polític, novel·la, teatre i traduccions. És amb aquesta experiència, d’escriptor professional acostumat a produir textos per a un públic ampli, que es posa a escriure en català. El llenguatge jocfloralesc li era del tot inservible per als seus propòsits; estava dominat per la “passió crítica”, i això demanava escriure d’una manera que es fes llegir. D’altra banda, tenia una consciència massa clara dels recursos que li calien per poder escriure en el català que ara es parla d’un Pitarra. Amb aquest punt de partida, Robert s’havia de girar per força cap al llenguatge oral, no per reproduir-lo “notarialment” com es diu de vegades, sinó per extreure’n els tics i clixés, i fer-ne un ús adequat en els seus diàlegs per donar-los naturalitat. Només cal fer la prova de llegir-los en veu alta per adonar-se que resisteixen perfectament el pas del temps. El primer article que Robert publica en català, i el primer d’aquest volum, “Al mig del carrer” és un diàleg hilarant, però també una caracterització magnífica d’un tipus humà. La mestria de Robert en el diàleg és prou per assegurar-li l’èxit entre els lectors corrents. Els cronistes, els guionistes i els novel·listes d’ara, si volen, poden veure en Robert un predecessor, com l’hi van veure Pla i Carner. Aquests autors, com és sabut, no el segueixen en el conreu del diàleg “realista”, però Robert segurament és més reivindicable en aquest aspecte que en cap altre, com el primer d’una línia discontínua de què formen part Emili Vilanova, Ruyra, Juli Vallmitjana, Trabal, Rodoreda... S’agafi per la banda que s’agafi, de raons per llegir Robert Robert no en falten.
Tornar