Documentació
La ciutat anhelada
Història i literatura són inseparables. Fins i tot la ciència-ficció beu dels esdeveniments històrics que han marcat els nostres dies. Ara bé, per damunt de tots, el gènere que permet fondre els fets del passat i la fantasia és la novel·la històrica. Esperonador de la creativitat i amb la veracitat com a rerefons, aquest tipus de literatura no només suposa una capbussada en els amors i desamors, en els èxits i fracassos, dels protagonistes en qüestió, sinó que, al mateix temps, ens ofereix una lliçó magistral sobre els annals de la humanitat. És cert que moltes novel·les històriques estan desequilibrades, deixant en un imperdonable segon pla la trama fictícia, però quan tots dos pilars, imaginació i realitat, van perfectament de bracet, el resultat és una esplèndida peça literària, com succeeix amb La ciutat del desig, segon volum de la trilogia, iniciada amb La ciutat del canvi, que Santiago Riera centra en l'urbs de Barcelona. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans i professor d'història de la ciència a la Universitat de Barcelona, Santiago Riera (Barcelona, 1935) és doctor en enginyeria industrial i llicenciat en història contemporània. Estudiós de la industrialització catalana, és autor de títols com ara Ciència i tècnica a la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) i Narcís Monturiol. Darrerament, però, s'ha decantat per la narrativa, com ho demostra l'obra que ara ens ocupa. Iniciada amb el descontentament que, a principis del segle XIX, generava la guerra carlina i, sobretot, les engrunes de llibertat obtingudes amb comptagotes des de la mort de Ferran VII, La ciutat del desig és un contrast constant entre l'idealisme dels obrers i la prudència i voluntat d'ostentació de la societat burgesa barcelonina del moment.
UNA CIUTAT UTÒPICA
Sota els principis de fraternitat, llibertat i solidaritat, Étienne Cabet encapçalava el 1848 una expedició d'altruistes treballadors europeus que marxaren als EUA amb el somni de fundar Icària, una ciutat d'organització comunista que havia de servir de model al món en termes de justícia, comprensió i igualtat. Sobreposant l'anhel del bé col·lectiu a l'estima de la seva família, el metge Joan Rovira abandonà la seva dona i la seva filla, la Rosalia. Però Icària no deixaria mai de ser una utopia. I és que, un cop ocupats els terrenys, no hi cessarien les lluites per encimbellar-se al capdamunt d'una comunitat que, precisament, el que no admetia eren aquestes actituds pròpies del món que es proposava canviar. Aleshores, però, ja és massa tard per tornar i la Rosalia creix sense saber pràcticament res del seu progenitor. En una Barcelona immersa en la preparació de l'Exposició Universal, l'inventor Narcís Monturiol, que figura ser un vell amic del seu pare, li explicarà el perquè de la seva partida i el tarannà humil i noble que sempre el va caracteritzar. Personatges inventats, com la família Giró, que assisteix a la vetllada inaugural del Liceu, es relacionen amb personalitats històriques, com el mateix Monturiol, el doctor Letamendi i el professor Pere Estasen, que va provocar l'escàndol dels nobles membres de l'Ateneu Barcelonès amb un cicle de conferències en què va defensar el darwinisme, i així Riera passa d'aquesta manera revista a moments crucials de la història de la Ciutat Comtal.
VIATGE PER ASTÚRIES
El gust de Santiago Riera per la combinació de vivències quotidianes amb digressions sobre l'art, la història i la política es pot apreciar també en un altre títol seu recentment publicat. Directe a Astúries és un dietari de viatge original en què desgrana el seu amor pel Principat. Ara fa vint anys emprenia amb la seva família una travessia de tres setmanes per aquestes terres de muntanya i de mar, de verdor i de blau. El barranc de Cares, els Picos de Europa, les coves de Tito Bustillo, Oviedo, escenari de la inoblidable La Regenta, Bulnes i Gijón són descrits des de la visió curiosa de l'autor, que, per damunt de tot, s'esforça per teixir poderoses imatges visuals d'aquests indrets encisadors. El lector se sent negat enmig de la natura feréstega, i contempla petits tresors de l'art preromànic i s'endinsa en el viatge a través del temps que suposa admirar les pintures rupestres d'un habitatge humà de fa milers d'anys. Defugint els indrets turístics i amb una voluntat d'empatia que el du a enamorar-se del caràcter asturià, del qual afirma que "de la terra li ve la dolcesa i de la mar la rudesa", Riera ens recorda que no cal marxar a l'estranger per copsar la bellesa anhelada quan sortim de vacances.
Tornar