15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Un novel.lista de carrer

Article publicat al diari “Avui” el 10/05/01 a cura de Víctor Alba

Abans de la Guerra Civil no hi havia periodistes de carrer. Els diaris estaven abonats a una mena d’agència, la dels del Cerro, que els repartia cada dia les informacions que venien de la policia (incloses les de vagues, vistes, és clar, amb els ulls dels polis). Fou cap al 1933 que aparegueren els dos primers periodistes de carrer, els que anaven on hi havia vagues i parlaven amb els vaguistes i els patrons (quan aquests, per excepció, volien rebre’ls), que seguien les manifestacions i que acudien on hi havia incidents. Aquets dos primers periodistes de carrer eren Vicenç Riera i Llorca, que treballava a “L’Opinió” i “La Rambla”, i un servidor, que treballava a “Última Hora”. Fou una innovació. Riera i jo ens férem amics, en aquesta feina. No era obstacle, sembla, que ell tingués 12 anys més que jo, que era un mocós de menys de 20. La guerra ens apartà (ell era de la Unió Socialista, que entrà a formar part del PSUC, i jo era del POUM). Però a l’exili, a Mèxic, quan vaig arribar-hi, el 1947, vaig tornar a trobar el Riera d’abans, separat del PSUC i director de la revista catalana Pont Blau, en la qual publicaven amb nom fals molts dels que no podien fer-ho a Catalunya. Per mantenir-se s’ocupava d’una revista mexicana per a dones! Fins i tot començàrem, amb la cooperació de l’impressor Costa-Amic, a publicar una revista en paper fi, “Cròniques”, que altres refugiats s’encarregaven d’enviar per correu, com a carta en sobre tancat, des de Panamà, Lima, Caraques, Montevideo i fins i tot Ciudad Trujillo. Haguérem de suspendre-la, perquè de Catalunya ens arribaven cartes que ens deien que podíem com prometre els destinataris, car a Correus havien reforçat la censura. Riera Llorca tornà a Catalunya als anys seixanta, s’instal.là a Pineda i començà a publicar una sèrie de novel.les que, de moment, es llegiren molt. I que seria bo que alguna editorial reedités. Ja n’havia publicat una a Mèxic, Tots tres surten per l’Ozama, sobre els catalans a la República Dominicana. Riera Llorca no podia pas deixar de ser un periodista de carrer, i quan escrivia novel.la, feia novel.la de carrer. Vull dir que les seves novel.les eren totes sobre esdeveniments històrics que ell havia viscut entorn dels quals muntava històries d’amor, d’amistat i de trencaments, em penso que per fer més païdora la història estricta. En tot cas, la lectura d’aquestes novel.les, avui, donaria al lector una bona idea no solament dels esdeveniments sinó que també, cosa que en general no fan els llibres d’història, li faria respirar l’atmosfera que envoltava aquests esdeveniments i que avui ajuda a explicar-los. En recordo una, de novel.la, sobre el 6 d’octubre del 1934 i la mort de Jaume Compte al CADCI... però qui recorda avui Comte i qui sap què era el CADCI, al final de les Rambles? Riera Llorca morí a Pineda el 10 de maig del 1991, avui fa deu anys. Ja seria hora que algú se’n recordés, en lloc de deixar-lo dormir a les enciclopèdies.

Tornar