Documentació
Carme Riera: "La literatura és sobretot llengua treballada"
L.D. Com i quan neix la seva història?
C.R. La història va néixer fa uns cinc o sis anys, però suposo que ja estava dintre de mi des de la infantesa. Penso que tot ve de la mitificació de la relació Mallorca-Cuba que escoltava a les converses d'aquells anys. Una prova d'aquesta mitificació és que a Mallorca, quan la gent es volia referir a una cosa molt important, feia servir el dit: "Això és l'Havana". Ara ja no es diu, perquè el mallorquí actual està molt més estandarditzat que el que s'utilitzava quan jo era petita. A més, he volgut tractar un tema candent en aquests moments com és el de l'emigració cap a terres desconegudes.
L.D. ¿L'obra s'inspira en una història real?
C.R. No, no ha existit cap Maria Fortesa, però la seva vida és un seguit de fets reals que han succeït a d'altres persones. Per exemple, el matrimoni de poders era normal a l'època i el fet que dos germans fessin una juguesca per decidir quin d'ells s'havia de casar per tenir dret a l'herència va succeir de debò en una família de rics de l'Havana. Fins i tot, un català molt important, Ramon Pintó, va morir al patíbul com Maria cap al 1850 a l'Havana. També, com en el seu cas, el motiu era que havia estat acusat de conspiració pel capità general Gutiérrez de la Concha, un personatge al qual també em refereixo de forma disfressada en la meva història.
L.D. En la presentació de 'Cap al cel obert', el poeta Pere Gimferrer va qualificar aquesta novel·la com la seva obra més ambiciosa i més perfecta fins ara. ¿Comparteix la seva opinió?
C.R. Crec que és més ambiciosa la nova novel·la que ara mateix ja em bull al cap. A més, quan ja he acabat una obra, la jutjo molt malament, perquè crec que els que ho han de fer són els lectors. No em veig com una persona ambiciosa, però, en canvi, sí que sóc una escriptora ambiciosa, en el sentit que m'agradaria escriure un Mirall trencat, un Tirant lo blanc o un A la recerca del temps perdut, que són algunes de les obres m'han fet ser escriptora. Escric allò que m'agradaria llegir i ambiciono deixar una novel·la definitiva.
L.D. ¿Així, doncs, cada nova novel·la representa un nou repte, un projecte més ambiciós?
C.R. Sí, cada escriptor ha d'anar creant amb cada obra un món personal. En tota novel·la has d'aconseguir crear una ficció que funcioni i sigui creïble i, a més a més, treballar el llenguatge. Dec ser una escriptora a l'antiga, perquè actualment el treball lingüístic no està de moda, però contnuo creient que la literatura és sobretot llengua, llengua treballada.
L.D. Per què ha recorregut a l'estructura del fulletó romàntic?
C.R. Perquè la novel·la fulletinesca del XIX és un gènere amb moltes possibilitats literàries. El primer que ha de fer un escriptor és seduir el lector des de la primera ratlla per aconseguir que aquest no abandoni el llibre. Del que es tracta és que el lector no s'avorreixi i els fulletons romàntics resolen molt bé aquest problema, perquè estaven concebuts in crescendo i cada capítol et deixava amb les ganes de saber què passaria després.
L.D. Ha volgut, doncs, explicar una història del XIX amb un gènere típic d'aquest segle?
C.R. Sí, vaig fer el mateix amb Dins el darrer blau, la meva novel·la anterior. En aquell cas volia fer una obra sobre el segle XVII amb les tècniques narratives d'aquell segle. Per això vaig fer una novel·la bizantina, fent aparèixer catàstrofes, fets extraordinaris...
L.D. ¿El final obert és una manera de jugar amb aquesta intriga típicament fulletinesca?
C.R. Per mi no és un final obert. Jo volia incloure un romanç de cec a les darreres planes. Després de llegir aquest romanç, si el lector vol que la història acabi bé, hi troba una possibilitat. Per mi, però, la novel·la acaba malament, ja que no concedeixo veracitat al possible nou final que apunta el romanç.
L.D. Els crítics han destacat que és una de les seves novel·les més cinematogràfiques...
C.R. Sí, jo moltes vegades veig les novel·les en cinema i amb Cap al cel obert m'ha passat molt. He d'admetre, però, que les possibilitats que sigui portada al cinema són poques, perquè a Catalunya és molt difícil que passi.
L.D. ¿Hi ha voluntat de rigor històric, de versemblança en tot el rerefons de la Cuba de mitjans del segle XIX que descriu?
C.R. Sí, el rerefons és històric. He intentat mostrar com era realment la vida a l'Havana en aquells temps. Per escriure aquests tipus de novel·les, generalment vaig als arxius i em documento bastant, perquè investigar m'agrada molt i em va molt bé per conèixer totes les coses que necessito per escriure. Per mi, qualsevol novel·la que no sigui de ciènûcia-ficció ha de ser versemblant. No es poden dir disbarats; per això és tan important la feina de documentació. Rastrejant pels arxius, he pogut saber, per exemple, que en aquells anys, els carrers de l'Havana no estaven empedrats i per això les senyores arrossegaven tota mena de brutícia amb els seus vestits llargs. Això feia que moltes no sortissin a comprar i que haguessin de ser els botiguers els que les visitessin amb els productes a les seves cases.
Tornar