Documentació
Carme Riera furga en "l'oblit i el silenci" de la postguerra
És que "la memòria i la identitat van molt lligades. Necessitem memòria per saber qui som, d'on venim i a qui pertanyem, per saber que ens ha passat en algun moment, per conèixer la nostra identitat", explica l'escriptora, a qui no estranya que tants autors actuals furguin en la postguerra perquè "els escriptors tenim antenes, que és l'única cosa que ens diferencia de la gent que és lectora". I aquestes antenes diuen que els silencis sobre la guerra i la postguerra fan que ara hi hagi tant interès per saber què va passar. Això explica la coincidència recent en la literatura catalana d'obres amb temàtica semblant: ara mateix Les veus de Pamano, de Jaume Cabré, i Pa negre, d'Emili Teixidor. A Carme Riera no li sorprèn aquesta mena de dèria col·lectiva per reflexionar sobre el que realment va passar als anys 50 i 60, com a conseqüència de la Guerra Civil. "Cal reivindicar la memòria de les víctimes, perquè les víctimes sempre tenen raó, tant les víctimes del franquisme com les víctimes d'ETA, encara que aquestes siguin manipulades políticament", diu l'escriptora, que es queixa no sols del silenci dels supervivents, sinó "del silenci imposat per la Transició". I també del silenci dels intel·lectuals. La novel·la barreja personatges de ficció i personatges reals. Entre aquests, hi trobem el Nobel francès Albert Camus i l'actriu exiliada María Casares. És una mena d'homenatge volgut, ja que Camus va ser "l'únic intel·lectual francès que va ser just amb la causa republicana i va ajudar els refugiats", cosa que també va fer María Casares. El llibre té alguna similitud temàtica amb Soldats de Salamina, fet que no nega Carme Riera, però sí que aclareix que quan va sortir el llibre de Javier Cercas "la meva novel·la ja estava gairebé escrita". La meitat de l'ànima explica la història d'una escriptora que mentre signa llibres en una parada per Sant Jordi, un desconegut li fa arribar uns papers que qüestionen els seus orígens, li diuen que la seva identitat no és la que creia. L'autora comença a furgar en el seu passat i cada nova passa que fa li afegeix més dubtes. D'aquí ve que reclami l'ajut dels lectors per si poden aportar dades, fins al punt que cada lector pot imaginar-se un final diferent de la novel·la, "poden resoldre el que passarà". Per Carme Riera, la novel·la és oberta "perquè vull que el lector hi prengui part". Ella diu que és "una novel·la d'intriga", i també d'"ironia tràgica", pel fet que la protagonista tingui cada vegada més dubtes després de cansar-se de cercar la seva meitat de l'ànima. Aquesta intriga es reflecteix amb la mateixa protagonista, que si bé es deia Cecília Balaguer també responia al nom de Cèlia Ballester. La trama també conforma l'estil, molt directe, un estil volgut ja que la narració no deixa de ser "una carta d'ajuda adreçada al lector".
Tornar