Documentació
Secrets de família
Vespre de Sant Jordi del 2001. A la parada de la llibreria Catalònia de Barcelona una escriptora està signant llibres. És tard i se sent fatigada. El dia ha estat llarg i ple de tràfecs de llibreria en llibreria. Quan la cua de compradors a la percaça d'una dedicatòria minva un home se li acosta i li lliura una carpeta i una targeta. "Li he portat això -li diu- perquè sé que li interessarà". Ella ho agafa d'esma pensant-se que és un de tants lletraferits aficionats que passen els seus manuscrits als escriptors de renom -i ella ho és malgrat trobar-se en una etapa de crisi creativa que li fa qüestionar-se seriosament el seu futur literari- perquè els donin algun consell de franc o fins i tot, agafats desprevinguts, els escriguin alguns mots de protocol·lari reconeixement que després apareixeran reproduïts impunement en alguna faixa promocional. A la nit, en arribar a casa, la carpeta queda barrejada entre els papers de la taula de treball de l'escriptora i allí s'hi queden fins que, per atzar, cinc mesos després torna a les seves mans i s'adona, astorada, del seu contingut: unes apassionades cartes de la seva mare -morta el 1960- adreçades a un amant resident a França. El trasbals de l'escriptora és doble perquè, d'una banda, el contingut de les cartes fa entendre que el seu pare biològic no va ser la persona que ella creia i perquè, d'altra banda, s'adona que la targeta que li va lliurar el desconegut -l'únic nexe que li hauria permès seguir el fil dels documents- la va estripar distreta la mateixa tarda de Sant Jordi. Amb aquella explosiva documentació a les mans l'escriptora es dedicarà en cos i ànima a escorcollar els seus records a la recerca dels seus orígens. A fer una investigació del seu passat i dels secrets de la família que la portarà a una doble destinació: els cercles de la Barcelona franquista dels anys 50 i els supervivents republicans i anarquis-tes exiliats a França de resultes de la Guerra Civil. D'altra banda, l'escriptora en crisi creativa dedideix escriure un llibre -precisament el que el lector llegeix- exclusivament adreçat a l'individu que li va facilitar la carpeta. Un text que és un clam desesperat perquè doni senyals de vida i l'ajudi a aclarir tots els racons foscos que ha descobert en el seu passat. Fins aquí la sinopsi de La meitat de l'ànima, la novel·la amb què Carme Riera (Palma, 1948) va guanyar el darrer premi Sant Jordi. Una novel·la que, m'apresso a dir-ho, val la pena que el lector agafi amb una certa preparació sobre el que llegirà ja que és possible que les seves virtuts -és magnífica, creguin- me- puguin passar desapercebudes amb una lectura apressada o poc atenta. Per això he volgut començar aquest comentari amb una descripció de l'argument -o, per ser més exactes, de la seva arrencada- més detallada del que és habitual en aquests casos.
VELOCITATS DIVERSES
La meitat de l'ànima és una novel·la amb diverses velocitats. Comença de manera morosa -fins i tot diria que excessivament morosa- i després es dispara. Certament no era un repte gens fàcil combinar de manera planera quatre requisits indispensables per poder entrar en el llibre: la necessitat d'explicar les regles del joc, posar el lector en antecedents del procés -l'episodi del dia de Sant Jordi i el descobriment tardà del contingut de la carpeta-, introduir la persona estranya d'un vostè interlocutor silenciós i desconegut i, finalment, justificar l'inici de la redacció del text per mitjà d'unes motivacions que el lector encara no coneix i que cal explicar-li de manera convincent. Parlo, de fet, de les primeres seixanta pàgines, en les quals la lectura pot fer-se una mica feixuga si no anem prou orientats. Tanmateix l'acció comença a accelerar-se en el moment que l'escriptora s'entrevista amb Esther Brugada i Rosa Montalbán, dues amigues de joventut dels seus pares, que li ofereixen dues visions totalment oposades de la seva mare. El següent salt cap endavant ens el proporciona la visita de l'escriptora a París i les converses amb la filla de la portera i la infermera que va cuidar el seu pare. Una nova acceleració es produeix quan es desplaça a la finca familiar de Fornalutx (Mallorca), on hi ha emmagatzemats els baguls de la casa de París on vivia exiliat l'avi de l'escriptora, antic diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya. Són salts endavant que el llibre fa en paral·lel als descobriments de l'escriptora sobre la vida secreta de la seva mare i que van incrementant l'interès del lector per la resolució de l'enigma que es va descabdellant davant dels seus ulls. A cinquanta pàgines del final la novel·la entra en una nova dimensió coincidint amb l'aparició d'un reputat intel·lectual francès -la identitat del qual lògicament em reservo- i encara deu pàgines abans d'acabar se'ns endinsa en un diabòlic laberint de finals oberts, tots ben plausibles després del que hem anat descobrint. Quan sembla que ja hem arribat al final de La meitat de l'ànima-exactament en la darrera pàgina- l'autora/escriptora es permet encara una pirueta final que relaciona tot el llibre que estem a punt de tancar amb unes declaracions de Carme Riera fetes a principis de juliol del 2001 (aquí el lector atent detectarà una trampa amb les dates) a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo en les quals deia que estava disposada a deixar de publicar per no haver d'experimentar la "sensació horrorosa" de papanatisme que li produien els mecanismes del mercat editorial.
PARAL·LELISMES
El llibre es clou amb un nou clam adreçat a vostè, el seu desconegut destinatari, i ens deixa satisfets, aclaparats i amb la sensació d'haver assistit a una delirant excursió per l'interior d'allò que és el més sagrat d'una persona: la seva identitat. Potser aquests dies els arribaran comentaris en el sentit d'emparentar La meitat de l'ànima amb la celebèrrima Soldats de Salamina. Si és així que ningú arrufi el nas perquè és cert que existeixen nombrosos paral·lelismes entre totes dues (excel·lents) novel·les: l'autor està plenament involucrat en el que es narra, les dues històries van a la recerca d'algú inabastable, els personatges de ficció es barregen amb els reals, el fil conductor de l'argument és la separació entre la veritat oficial i la real, la Guerra Civil i la postguerra són els escenaris principals..., però això, en tot cas, són factors que han d'explotar els departaments de promoció de les editorials. Si hem de parlar de literatura hem de dir que La meitat de l'ànima és un magnífic premi Sant Jordi.
Tornar