Documentació
Carme Riera: "La literatura és una espècie en extinció"
La darrera novel·la de Carme Riera, La meitat de l'ànima, s'inicia quan un desconegut entrega a la protagonista i narradora de la història una carpeta amb algunes cartes. Llegint aquesta correspondència fins a aquell moment ignorada, la protagonista s'assabentarà que la seva mare va tenir un amant mentre era casada i que ella és en realitat filla d'aquella relació clandestina. Aquest descobriment la durà a una intensa recerca encaminada a conèixer la identitat del seu pare biològic, de qui mai no es diu el nom en el recull de cartes que li han fet arribar. La novel·la esdevindrà, doncs, una reivindicació de la memòria personal i col·lectiva de l'època de la postguerra i donarà veu a aquells que no n'hi van tenir: els vençuts, la gent que contínuament es veia obligada a amagar els seus orígens per continuar tirant endavant, en un relat que cavalca entre l'època actual i uns anys 50 a França poblats de maquis, de gent exiliada i de persones que lluitaven a la Resistència. L'obra, narrada en primera persona, busca la confusió entre autora i narradora i constantment crida el lector perquè tingui un paper actiu en el desenvolupament de la trama, fins al punt que haurà de ser ell qui triï qui va ser el veritable pare de la protagonista. Amb La meitat de l'ànima, aquesta narradora, guionista, assagista i doctora en filologia hispànica, ha guanyat el darrer premi Sant Jordi, un guardó que s'ha afegit a la llarga llista de premis literaris que l'autora ha aconseguit al llarg de la seva carrera literària, iniciada el 1975 amb els contes de Te deix, amor, la mar com a penyora, un dels quals, el que dóna títol al llibre, obtindria el premi Recull. L'èxit del llibre continuaria amb Jo pos per testimoni les gavines . Entre d'altres, Carme Riera ha estat guanyadora dels premis Prudenci Bertrana 1980 amb Una primavera per a Domenico Guarini , l'Anagrama d'assaig literari 1988 per La escuela de Barcelona, el Ramon Llull 1989 per Joc de miralls, el Josep Pla 1994, el Joan Crexells 1995, el Lletra d'Or 1995 i el Premio Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura del mateix any, amb Dins el darrer blau i el Crítica Serra d'Or i el Nacional de Cultura de la Generalitat 2001 per Cap al cel obert
L.D. La trama de la novel·la s'inicia quan per Sant Jordi un desconegut fa arribar a la protagonista unes cartes de la seva mare. La idea d'escriure La meitat de l'ànima també neix per la diada?
C.R. Sí, tot comença fa quatre anys, quan estava signant exemplars de Cap al cel obert per Sant Jordi i una senyora va portar una carpeta amb uns papers del seu pare a la Victoria Prego, que tenia asseguda al meu costat. Recordo que aquest fet em va impressionar molt i vaig començar a plantejar-me escriure una novel·la que partís d'aquesta anècdota.
L.D. ¿El que l'atreia era parlar dels exiliats a la França dels anys 50, dels maquis i de la Resistència o narrar la història d'una recerca de la pròpia identitat?
C.R. El que més m'interessava era escriure una novel·la sobre la identitat d'un personatge. La vaig centrar en la postguerra perquè era una època sobre la qual mai no havia treballat: jo l'havia viscuda a Mallorca però no coneixia a fons com es va viure a Barcelona i a França, cosa que m'obligava a documentar-me, una tasca que m'apassiona.
L.D. ¿Creu que ha sigut una època prou tractada en la literatura?
C.R. Són uns anys sobre els quals s'han escrit novel·les molt bones com per exemple Nada, de Carmen Laforet, una novel·la fundacional sobre Barcelona que s'ambienta a la postguerra i que a mi personalment m'ha influït molt. Per això a La meitat de l'ànima hi ha una sèrie d'homentatges a aquest gran llibre.
L.D. En poc temps han coincidit a les llibreries un bon grapat de novel·les ambientades en l'època de la postguerra: Pa negre, d'Emili Teixidor, Soldats de Salamina, de Javier Cercas, Las veus de Pamano, de Jaume Cabré, la seva novel·la... A què creu que es deu aquest renaixement de l'interès per aquests anys?
C.R. Crec que per sort ja hem aconseguit acabar amb la divisió entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil, ja hem arribat a l'abraçada de la concòrdia i, per tant, ja no cal el silenci que va imposar la Transició. Les víctimes del franquisme tenen dret al seu homenatge i ja ha arribat el temps de posar en evidència la repressió que molta gent va viure després de la guerra. La memòria ja no pot continuar estant segrestada: cal recordar les coses i aprendre del passat per construir un futur millor. En Raimon diu: "Qui perd la memòria, perd la identitat", i jo hi estic totalment d'acord.
L.D. És important recordar que aquí no tothom va ser antifranquista, com sembla que alguns volen imposar.
C.R. Hem de reconèixer i saber assumir el nostre passat. Si a Cap al cel obert vaig voler explicar que al segle XIX hi va haver molts catalans que es van enriquir fent de negrers, a La meitat de l'ànima he volgut remarcar que tenim molt mala memòria, perquè a Catalunya hi va haver molta gent que estava amb Franco. No és veritat que tothom estigués a l'oposició. Acceptem-ho i podrem entendre millor el nostre país.
L.D. Des d'un punt de vista més egoista, no li ha molestat aquesta coincidència en el temps de diferents novel·les ambientades en la postguerra que han de 'competir' pels mateixos lectors?
C.R. Admeto que sí, però benvingudes siguin, perquè segur que són molt diferents.
L.D. En què creu que es diferencia la seva novel·la de les altres?
C.R. Cada llibre és un món, perquè el punt de vista de l'autor mai pot ser el mateix. El que potser fa diferent la meva història és que involucra el lector, fins al punt que és ell qui ha de decidir per quin dels finals que la narradora li ofereix es decideix.
L.D. De totes les seves novel·les, La meitat de l'ànima és l'obra en què més interpel·la el lector.
C.R. M'interessava molt buscar un lector actiu. De fet, un lector culte fins i tot sabrà més que la narradora de la novel·la i podrà esbrinar abans que ella, ja amb les pistes que es donen a la pàgina 30 o 40, la identitat del pare de la protagonista. Qui sap? Potser algun lector se m'atansarà i se'm queixarà perquè no li ha agradat que al final no li hagi dit qui era realment el pare biològic de la protagonista, però això seria molt còmode per part seva. M'hauria estat molt fàcil escriure un final tancat, però vaig pensar que un d'obert donava més joc al lector.
L.D. Va triar la primera persona a l'hora d'explicar la història precisament per involucrar més el lector?
C.R. La primera persona és la que més permet que el lector sigui còmplice i formi part de l'estructura i la construcció de la novel·la. L'omnisciència exclou el lector, mentre que la primera persona el converteix en confident.
L.D. Buscava volgudament la confusió entre vostè i la narradora?
C.R. Evidentment. Si la gent creu que la protagonista sóc jo, estaré molt satisfeta, perquè buscava crear aquesta ambivalència. A més, el fet que la narradora també sigui escriptora em permet reflexionar sobre la llengua i sobre com s'escriu una novel·la.
L.D. Més enllà de la seva professió i el fet d'haver nascut a Mallorca, quins altres punts en comú té amb la protagonista de La meitat de l'ànima?
C.R. Quant a les vivències, pocs, perquè jo tinc molt clars els meus orígens i no tinc cap pare falangista ni cap mare casquivana, per sort. Però sí que coincideixo amb ella amb algunes de les seves opinions sobre la indústria editorial, el consumisme, la tradició i la llengua.
L.D. Critica, doncs, com la protagonista que els llibres estiguin sotmesos a la guillotina del mercat?
C.R. Actualment els llibres ja no van a la foguera pel que s'hi explica, però, per contra, el mercat i la constant aparició de novetats els aboquen a la guillotina i a convertir-se en paper trinxat.
L.D. Li fa respecte aquesta llei del mercat?
C.R. Més que respecte em fa una por infinita! Malaguanyat tant d'esforç si després el llibre no funciona i l'editorial el retira de les llibreries. La fama literària és efímera i els escriptors vivim pendents de si els nostres llibres entren o no a les llistes dels més venuts, perquè sabem que és l'única manera que no desapareguin.
L.D. Després de dues novel·les històriques com Dins el darrer blau i Cap al cel obert, a La meitat de l'ànima els fets històrics deixen de tenir un paper principal i esdevenen només el marc de la trama.
C.R. Sí, encara que per escriure-la no he renunciat a capbussar-me en l'època i documentar-me per aconseguir construir una història que tingués versemblança. Però La meitat de l'ànima no és una novel·la històrica, sinó més aviat una obra d'intriga sobre la recerca de la identitat.
L.D. Li ha estat més difícil escriure un llibre en primera persona?
C.R. L'omnisciència sempre és més agraïda, per això en aquesta novel·la m'ha costat més trobar el to, perquè és una història més subjectiva i, per tant, has de controlar més la veu.
L.D. Reprendrà la novel·la històrica en el seu pròxim llibre?
C.R. No ho sé. Sempre tinc moltes idees al cap i ara ja en tinc una que s'està imposant, però no puc saber si l'acabaré abocant o no al paper. Potser en faig una novel·la o un guió de cinema per a un llargmetratge, perquè no n'he escrit mai cap i en tinc moltes ganes. Seria sobre estrangers famosos que han viscut a Mallorca com ara Robert Graves o Anaïs Nin, sobre com els ha influït l'illa.
L.D. Amb La meitat de l'ànima també ha volgut fer un homenatge a Albert Camus?
C.R. Sí, perquè la meva generació és filla de Camus i l'admiro molt. En coneixia molt bé l'obra, però tot i això, encara m'he documentat molt sobre ell per no equivocar-me. Com ja he dit abans, documentar-me m'encanta.
L.D. Li agrada fins i tot més que escriure?
C.R. És el que m'agrada més: omplir papers i papers, prendre notes i anar a la biblioteca.
L.D. La narradora de 'La meitat de l'ànima', com a escriptora, també reflexiona sobre la llengua. Vostè que és doctora en filologia i que diàriament dóna classes a la universitat i conviu amb els joves, com veu el futur de la literatura?
C.R. [Riu] Pots posar a l'entrevista que he rigut! Els meus estudiants no llegeixen absolutament res i això que estudien filologia!
L.D. Vol dir que no llegeixen en català.
C.R. Ni en català, ni en castellà, ni en francès, ni en anglès ni en cap llengua! Per desgràcia, la literatura és una espècie a extingir i més en català. Fa poc vaig assistir a una reunió del PEN Club Català on reflexionàvem sobre el futur de la llengua i tots coincidíem que és nefast.
L.D. Vol dir?
C.R. Només has d'escoltar la gent al carrer! Vine als passadisssos de la Universitat Autònoma, als patis de les escoles, a la Rambla de Barcelona i compta quants joves parlen català... La nostra és una llengua minoritària i cada vegada ho és més. I si parlem de literatura, el panorama és pitjor: la literatura ja no interessa i els joves la conceben com una cosa obsoleta.
L.D. Doncs jo veig molta gent que llegeix al metro o a l'autobús.
C.R. Best sellers!
L.D. Si m'ho pinta tan negre, per què escriu vostè?
C.R. Perquè no ho puc evitar! Si ho pogués fer, no escriuria. El problema no és per què escriure, sinó per què publicar si ningú llegeix. Potser algun dia decidiré continuar escrivint però sense publicar res.
L.D. I segons vostè aquesta extinció de la literatura no té solució?
C.R. És un problema d'educació. La literatura a l'ensenyament té les hores absolutament comptades, tant en català com en castellà. No hi ha professors que es puguin dedicar a ensenyar els seus alumnes a estimar-la, perquè estan massa pendents de defensar la seva integritat. Als instituts públics d'aquest país, els professors es veuen contínuament amenaçats pels seus alumnes.
Tornar