15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Camus, tan a prop, tan lluny

Article publicat a “El Periódico” el 09/04/04 per Estanislau Vidal-Folch

La meitat de l'ànima, guanyadora del premi Sant Jordi, podria haver estat escrita a l'ombra d'Albert Camus, personatge que hi és absent en allò que té de valuós i present en el vessant fulletonesc. Tal com Camus va fer a l'última obra El primer home, la narradora va a la recerca del pare, però sobretot de la mare, del seu amor clandestí i de la seva mort estranya durant la postguerra espanyola. La seva mort vol girar al voltant d'aquella cita de Camus del Mite de Sísif: "Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi". El lector pot dubtar si la mort ha estat un accident, un assassinat o un suïcidi. Però és que aquella cita a la novel.la apareix, realment i metafòricament, despullada de la seva continuació: "Jutjar que la vida val la pena o no de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia". El conjunt camusià, doncs, planteja la dignitat davant l'absurd existencial com a característica de la condició humana. I és al voltant d'aquest to moral, posats a invocar Camus, que hauria tingut sentit ordenar la novel.la. Però, no. Si la memòria és l'ànima de les persones, la seva recuperació és la recerca de la meitat de l'ànima, com diu la narradora d'aquesta novel.la. Aquesta recerca Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) la desenvolupa en una obra en la línia de la fusió entre el document històric i la ficció amb dues parts ben diferenciades. La primera en 66 pàgines envitricollades, difícils de seguir, necessitades de més d'una lectura, fins i tot passada la darrera pàgina. La confluència dels fils narratius hi és espessa: pinzellades del final de la vida de la mare durant el seu compromís conjugal nacionalcatòlic; apunts de la narradora mentre escriu la història materna a Portbou; anècdotes de la narradora, un altre cop, mentre signa llibres el dia de Sant Jordi (amb comentaris de baix sostre, el pitjor del llibre), tot plegat estirant el suspens per un fet del qual costa veure la justificació. A la segona part, de la pàgina 67 fins al final, el llibre llisca i es llegeix d'una tirada, segurament perquè respon a un esquema senzill: dona que fa una investigació i a cop d'entrevistes va aportant informació, amb flashbacks i el.lipsis, tot i que de vegades abruptes. Sembla com si l'autora s'hagués adonat del fracàs de les 66 pàgines primeres i hagués optat per la facilitat. No cal dir que hi ha coses bones (l'ambient enrancit del franquisme a través dels personatges i el seu entorn i el clima de desfeta de la causa republicana), però si parlem d'una de les millors autores que tenim, com és el cas, hem de demanar-li alguna cosa sòlida estructuralment i allunyada tant del drama rosa com de la presa del nom de Camus en va. Demana una reescriptura.

Tornar