Documentació
La meitat de l'ànima: un segle laberíntic
Al final d'un llibre en el qual Semprún recupera les seves arrels, una recuperació lligada a la infantesa, Adieu vive clarté..., apareix la figura real de Walter Benjamin, que és descrit com "dolorós torturat -tortuós, també: laberíntic, com l'univers d'aquest segle que s'ha esforçat a desxifrar-, geni del pensament contemporani". No és pas cap casualitat que al final de La meitat de l'ànima, de Carme Riera (2004), el darrer premi Sant Jordi, s'esmenti també l'epitafi de la tomba de Benjamin, escriptor jueu enterrat a Portbou, on es va suïcidar; la protagonista de la novel·la de Riera, escriptora en crisi de creativitat, va a Portbou, a la recerca del passat de la seva mare, de la seva identitat, de fet. L'epitafi de Benjamin, que podria ser el de La meitat de l'ànima i de bona part de la producció de Riera, destaca que: "És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen veu". I evidentment, la meitat de l'ànima és la memòria, cosa que se'ns diu en un moment de l'obra. També se'ns diu que quan Camus somriu ho fa amb la meitat de l'ànima, de "l'ànima espanyola, com li agrada dir, potser per buscar una base hereditària al seu tarannà passional, a la seva necessitat permanent de seducció". De fet, Camus és el gran personatge present i alhora absent d'una obra dominada per personatges femenins. Ara bé, el tema de la memòria -però també el de la seducció- és constant en la producció de Riera, des dels seus primers reculls de contes, que tant èxit van assolir, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i Jo pos per testimoni les gavines (1977). En aquests reculls la memòria era únicament personal, però de manera progressiva la memòria esdevé col·lectiva: la Itàlia de les Brigades Roges a Una primavera per a Domenico Guarini (1981), una convulsa Amèrica Llatina a Joc de miralls (1989), per desembocar en els jueus a la Mallorca de finals del segle XVII en aquesta recreació ambiciosa i competent que són Dins el darrer blau (1994) i Cap al cel obert (2000), en què els descendents dels jueus han esdevingut negrers a la Cuba de la segona meitat del segle XIX. Aquest context històric conflictiu, molt ben evocat amb trets eficaços i pertinents, resulta decisiu i es relaciona amb el tema de la identitat i de la pàtria, característic de l'obra de Riera, que entronca, així, amb un gran corrent de la narrativa del segle XX; un corrent protagonitzat per un personatge, en els trets del qual podem veure la imatge d'un home/dona que les guerres, els exilis i els règims totalitaris -amb la permanent vergonya dels camps d'extermini nazi-, aquest segle XX tortuós i laberíntic al qual es refereix Benjamin, ha convertit en una figura desarrelada i angoixada, perduda en el món. Aquest és el cas de la protagonista de La meitat de l'ànima.
PROTAGONISTES FEMENINES
De fet, les dues primeres novel·les de Carme Riera ja tenien com a protagonista un personatge femení que viatjava en el sentit real però també metafòric, perquè, com destacaven uns mots de Lluís Racionero que obrien Una primavera per Domenico Guarini: "¿Adónde vale la pena ir, si no es a sí mismo?". Es tracta d'un viatge, d'una recerca complexa, que es tradueix, pel que fa a la trama, a la intriga, en una mena de thriller, amb les dosis de misteri i de suspense que tant atreuen els lectors, que els sedueixen i els fan seguir la lectura. I aquest doble viatge és essencial a La meitat de l'ànima. Però hi ha d'altres aspectes temàtics i estructurals, característics de la seva producció, que hi són també presents: les cartes, que vol dir la importància de la novel·la epistolar, reivindicada per l'autora, unes cartes que pressuposen un destinatari que s'ha d'atreure -cosa ben evident a Cap al cel obert- i, en aquesta obra, pel que fa a les de la mare de la protagonista al seu amant. De fet, la seducció és un altre dels temes La meitat de l'ànima en Albert Camus, aquest autor central per a la generació de Riera, amb un pensament de permanent actualitat, presentat com un actor de cinema de gran atractiu entre les dones, amb múltiples amants, una mena de Humphrey Bogart, que amb la seva clàssica gavardina i cigarreta ha esdevingut una de les icones del segle XX. També la mare de la protagonista s'acosta a aquesta categoria. De fet, una de les novetats d'aquesta novel·la, que no es pot deixar, de lectura apassionant pel ritme narratiu que l'autora hi ha sabut infondre, és, des del meu punt de vista, el seu estret lligam amb el cinema, un art que ha marcat amb la seva empremta el segle passat, que el va veure néixer. En efecte, la novel·la s'inicia amb una imatge ben cinematogràfica, la d'una dona molt atractiva -després sabrem que és coneguda amb el sobrenom de la guapa-, vestida amb un barret, escàs, se'ns diu a la novel·la, un abric blau i una maleta passada de moda, en una estació de tren, aquestes estacions, aquests trens, que han estat un espai molt tractat a les novel·les -d'Anna Karenina a Pilar Prim- i també a les de Riera. I al cinema, evidentment; i així, repetidament, s'esmentaran noms de pel·lícules, des de La decisión de Sophie a Gilda, per definir personatges o situacions, amb la qual cosa esdevé evident que el cinema, com la literatura, ha estat un model influent, pel que fa a les màscares i els maquillatges d'homes i dones -un altre dels temes de Riera-. De fet, aquesta dona atractiva, que vol dir misteriosa i secreta, Cecília Balaguer o Cèlia Ballester -fins i tot té doble nom, una doble identitat-, serà el centre d'una novel·la escrita en primera persona per una escriptora, la seva filla, la vida de la qual queda trasbalsada per unes cartes que un dia del llibre, mentre signa exemplars amb altres autors amb noms i cognoms -Quim Monzó, Jaume Cabré...- a la llibreria Catalònia, li fa a mans un home desconegut. Aquestes cartes són d'amor i, a més, de la seva mare, adreçades a un home sense nom, el seu amant i potser pare; aquesta és la intriga de l'obra, saber qui és aquest home, primer, i si és o no el pare de la narradora, després. Però, també, la identitat de la mare, el seu paper, agent doble potser, que pot explicar la seva misteriosa mort: suïcidi, assassinat, accident... La narradora bussejarà en el passat de la seva mare -filla d'un republicà exiliat, amb una germana morta en un camp d'extermini i casada amb un falangista benestant-, que viatja freqüentment i tota sola a París, en una vida desconeguda, de fet, que prova de reconstruir, i que fins i tot imagina, una existència lligada a un temps històric, que centra un bon nombre de novel·les catalanes d'aquests darrers anys, la memòria del qual ha estat segrestada, la Transició, considerat per la narradora com un: "frau immens edificat sobre la negació de la memòria". Pel que fa a la suposició del suïcidi, obre El mite de Sísif, de Camus, en què se'ns diu que és l'única qüestió filosòfica important: acceptar la vida o bé rebutjar-la. Joc de perspectives, joc de miralls -una possible definició de la novel·lística de Riera-, cada punt de vista, cada personatge té una veritat, una realitat, la seva, i, per tant, a la narradora li resulta impossible reconstruir la figura de la mare, que podria explicar la seva mort i, també, la seva identitat real. Per aquest motiu, a La meitat de l'ànima la narradora busca la participació activa del lector, que és, de fet, el que fa la novel·la. I és que la novel·la destaca que la realitat és més complexa que no pas la ficció, aquesta vida que la novel·la busca emmirallar. Ara bé, en el cas de Carme Riera, per aconseguir-ho la ficció esdevé tan complexa com la realitat. Plena d'interrogants, de buits. De la mateixa complexitat i textura, amb les olors, també tan decisives sempre, i sobretot en la infantesa mallorquina de la narradora, aquest retorn a les arrels, de la part final, que li dóna la pau perquè recupera aquesta"vive clarté de nos étés trop courts" a la qual es referia Semprún, citant un vers de Baudelaire. I és que, potser, l'única pàtria és la infantesa.
Tornar