Documentació
Carme Riera i les raons de la història
Quan a finals dels 70 poguérem assenyalar la irrupció del fenomen de la novel·la històrica, l'anunciàrem com la novel·la històrica del post-franquisme. Després, als 80, ens va donar la florida d'altres gèneres narratius -la novel·la negra i la novel·la eròtica-. El fet és que ara, dues dècades després, només la novel·la històrica, com a pràctica narrativa, manté la seva continuada presència i interès mentre els altres gèneres, sense desaparèixer, s'han esllanguit. Això hauria de permetre l'anàlisi, els estudis i les valoracions. L'actualització del que, l'any 1947, Maurici Serrahima i Maria Teresa Boada van fer amb La novel·la històrica en la literatura catalana . Però la pràctica de la novel·la històrica també explica com l'autor se situa i la posició que pren davant d'aquest passat i els valors de la història. En parlar de l'obra de Carme Riera penso que hi ha consens a considerar que el gruix més important de la seva narrativa es troba en dues novel·les històriques: Dins el darrer blau i Cap el cel obert. Ara, amb La meitat de l'ànima, darrer premi Sant Jordi, de passat més immediat però amb el recurs de la història política més recent del país, es torna a plantejar un judici a la història o, almenys, una clara actitud de l'autora davant les raons de la història.
DENÚNCIA CONTRA LA INTOLERÀNCIA
A Dins el darrer blau l'interès pel darrer acte de fe contra els jueus mallorquins excutats a foc el 1691 és una denúncia contra la intolerància religiosa d'una societat i contra la pervivència de tots els prejudicis que es deriven i la discriminació que al llarg de la història han viscut els xuetes -descendents de jueus conversos- a la societat mallorquina. Fins al punt que Carme Riera, més d'una vegada, ha esmentat el fet de la necessitat de demanar perdó per tot el mal que s'ha fet. A Cap el cel obert, a més de la peripècia vital de Maria Forteza, el debat polític també és determinant. No solament amb relació a les maquinacions del capità general de l'Illa, Rodríguez de la Conca, que fan de la novel·la un al·legat contra la corrupció política a l'època colonial, sinó també perquè presenta la posició dels notables espanyols de l'illa amb relació al destí final de Cuba: colònia espanyola, annexionisme americà o secessionisme i independència política. Però, a més, s'ha produït una inversió històrica. Els descendents d'aquells xuetes, ara enriquits com a esclavistes, són coresponsables d'una situació d'injustícia. Així, les víctimes d'abans s'han convertit en els botxins d'ara. A La meitat de l'ànima domina una estratègia de construcció narrativa, un recurs a la interactivitat que recolza en la intriga de l'argument. Però la novel·la també remet a un moment històric ben concret: la postguerra espanyola i el paper d'alguns dels seus protagonistes: els exiliats al sud de França i els que visqueren sota la dictadura de Franco a la Península. Sobre aquests, la pregunta és saber fins a quin punt van ser crítics o col·laboracionistes i, en darrer terme, quin va ser el paper i la posició que els nostres pares, la generació que ens ha precedit, adoptaren en aquell moment. A la novel·la la pregunta queda oberta i la mare de la narradora tant pot haver estat una lluitadora antifranquista com una agent doble a favor de Franco. Recuperar la memòria, sí, per recuperar la identitat. Però també revisar les veritats heretades de la història per descobrir les veritats i les raons ocultes que fan que el judici a la història sigui més crític i més real.
Tornar