Documentació
Sobreviure sense cridar gaire l'atenció
Llevat de Jaume Cabré i Quim Monzó, els autors que van formar part del col.lectiu Ofèlia Dracs --vaixell insígnia de l'anomenada Generació dels Setanta-- han caigut en un estancament progressiu i, sobretot, han perdut la funció referencial que, en termes d'experiència, els correspondria. És el cas de Joan Rendé (Barcelona, 1943), guanyador del premi Mercè Rodoreda 2003 amb La pedra a la sabata, publicat set anys després del seu últim llibre, la celebrada novel.la El barber violador. Els dotze contes que formen aquest recull tenen com a protagonista un personatge anomenat Modest, que va creixent a mesura que passem d'un conte a l'altre i que es comporta com un immortal a la inversa. Vegem-ho: un personatge immortal és empre igual a si mateix, mentre que el que canvia és l'època que l'envolta. El Modest de Joan Rendé, en canvi, està situat sempre a la Barcelona de la nostra època, encara que envelleix. Els contes d'aquest llibre també tenen en comú la presència d'un actor secundari: el regidor de districte de l'ajuntament. Als relats de La pedra a la sabata, l'Estat i la comunitat autònoma són invisibles, però la gestió municipal resulta omnipresent. Una altra característica, que xoca amb la frigidesa expressiva dels autors més joves, és la utilització desacomplexada del català col.loquial en boca del narrador: el cel és "fosc com la gola d'un llop", o bé una pèndola és "lluent com una patena". Fins i tot una interjecció com caram s'utilitza sense distància, i l'adjectiu cofoi sense ironia: ens trobem en un desideràtum de naturalitat lingüística que cada vegada costa més de trobar en el mainstream del pastitx i la paròdia. Al marge d'aquests trets comuns, els contes de Rendé responen a plantejaments prou diferenciats. Hi ha reinterpretacions de mites com ara Juno o Blancaneu, hi ha cameos de personatges públics, hi ha aproximacions metafísiques, hi ha una atractiva reflexió sobre el món televisiu, i hi ha dues metàfores punyents: l'Ateneu Barcelonès demolit per quadrilles d'obrers immigrants, i una barriada perifèrica envaïda per estranys: "Els autòctons eren una espècie exòtica, incomprensible, entre tanta normalitat instaurada". Davant aquests fets, el protagonista fa honor al seu nom: sobreviu amb discreció, sense fer-se veure gaire. Com tants membres de la Generació dels Setanta. El que tenen en comú gairebé tots els contes de La pedra a la sabata, a banda d'una competència lingüística digna d'un orfebre, és l'estructura de síntesi: en comptes de presentar els fets davant el lector amb tota la potència de l'escena dialogada, l'autor prefereix deixar-los en mans del narrador omniscient, que els decortica i els ofereix resumits i, de vegades, comentats: un altre estilema que l'allunya de les últimes tendències narratives o, el que és el mateix, dels lectors que prefereixen construir ells mateixos els personatges en comptes de trobar-se'ls armats i conclosos: com si el conte ja hagués estat llegit.
Tornar