Documentació
Fragments d’una vida invisible
És curiós observar l’espai que les persones ocupen en la seva relació amb el món. Les dimensions d’aquest espai tenen a veure amb la capacitat de cadascú per fer sentir la seva presència física o imposar la seva veu, amb el respecte intel·lectual, amb els diners i, en definitiva, amb el poder per influir sobre el destí dels altres. Guanyador del premi Mercè Rodoreda 2003, aquest recull de Joan Rendé conté dotze narracions que presenten diversos moments de la vida d’un personatge, en Modest, que, tal com suggereix el seu nom, és un individu que ocupa un espai tan reduït que de fet resulta invisible. A L’home que no sortia a les fotografies, la penúltima d’aquestes narracions, trobem un Modest ja vell, que viu sol (el fill se li ha fet gran i se la campa, i la dona l’ha deixat) i procura omplir el temps amb una sèrie d’activitats innòcues. Per primera vegada a la seva vida, entre aquestes activitats figura la de regirar el calaix de les fotografies. És així que s’adona que entre totes les fotografies que ha aplegat al llarg dels anys no n’hi ha cap amb una imatge seva. Decidit a posar-hi remei, en Modest se’n va a veure el fotògraf de la cantonada perquè li faci un retrat de carnet. Però totes les temptatives del fotògraf estan condemnades al fracàs, ja que en Modest és l’home que no ocupa cap espai, l’home invisible. Precisament per això és un reflector ideal de la mala fe dels polítics venals, de la vanitat d’alguna soprano voluminosa que patrocina la causa de la dignitat dels animals, de la falta d’escrúpols d’aquells que només pensen a guanyar diners, o de l’estultícia d’algun programa televisiu de màxima audiència. Podríem dir que el fris fragmentat de la vida invisible d’en Modest projecta una llum potent i gens afalagadora sobre alguns aspectes de la vida urbana contemporània. En el breu pròleg que acompanya aquestes narracions, Pep Albanell assenyala que les seves característiques essencials són la reflexió i la ironia. Per a Albanell, les narracions de Rendé “són un pretext perquè l’autor ens faci algunes consideracions morals sobre el món on viu i la gent que l’habita” i “la ironia dóna un sentit crític afegit al comportament dels seus personatges, a les digressions morals que els acompanyen i a les minucioses descripcions amb què se’ns expliquen”. Com passa sovint, aquí la ironia és el resultat d’una mirada lúcida i escèptica, que se sap impotent per canviar el món però no renuncia a censurar-lo. Tot i que constitueix una aportació meritòria a la narrativa curta en català, no m’estranyaria que el llibre de Joan Rendé passés gairebé tan desapercebut com el seu personatge, provocant només un breu xipolleig a les aigües relativament tranquil·les de la literatura del país. Se’n publiquen molts, de llibres, i fins i tot als bons se’ls dedica poca atenció. Però el que compta és que els lectors segur que li agrairan que els hagi ofert una talaia per contemplar sense compassió la fira de les vanitats que ens envolta, i que ho hagi fet amb una prosa competent, nerviüda, que en simateixa constitueix una invectiva contra la degradació sistemàtica que aquesta fira imposa al llenguatge.
Tornar