Documentació
Epistolari entre Xavier Benguerel i Pere Quart
Hi havia un procés de desavinença que s'havia accentuat per divergències de criteri.
A setze anys i mig i de puntetes vaig anar per primera vegada a una reunió de socis del Casal de la Cultura, a la plaça de Catalunya, aleshores sota la foscor de basarda de les darreries de la guerra, l'any 1938, i allà, aquell vespre vaig conèixer Joan Oliver, que era en aquells moments un dels directius de la casa. Però que havia conegut Joan Oliver no ho vaig saber fins que el vaig conèixer de debò, al cap de deu anys, en "la pau corrupta", que digué ell. També aquell mateix any atziac, a tocar de la primavera, s'estrenava al teatre Poliorama, que portava el nom aleshoresde Teatre Català de la Comèdia, El casament de la Xela, d'un autor, per a nosaltres nou, Xavier Benguerel, que als meus pares i a mi ens va semblar molt jove. Els bombardeigs en cadena d'aquell març terrorífic estavena punt de començar, però les alarmes aèries sovintejaven. Patíem pels joves, i d'aquel no en vaig saber res directament fins al cap d'una colla d'anys, per correspondència, amb vista a incloure'l a la meva antologia de contistes. Després (1953) vaig escriure la nota crítica que acompanyava la primera edició de la seva novel.la La família Rouquier, escrit que Benguerel diu en una carta a Joan Oliver del 6 d'abril de 1953, que "gairebé, gairebé, hauria pogut anar com a pròleg". Som una bona colla els qui, per fas o per nefas, sortim en un lloc o altre d'aquesta correspondència. Ja es veu fullejant l'índex onomàstic, a cura, com tot el volum, de prop de set-centes pàgines, de Lluís Busquets i Grabulosa. Un monument de lletra per al centenari de Joan Oliver i els deu anys de la mort de Xavier Benguerel. Però no és sols això, és clar. Perquè els divuit anys centrals van del 1948, en què Oliver emprèn el retorn de l'exili i s'instal.la a Barcelona, fins al 1966, en què, segons ens adverteix una nota del curador, s'inicia una llarga tongada de silenci que dura onze anys, en la comunicació entre tots dos amics. Aleshores, però, el vigor epistolar ja decandia força des de feia alguns anys. Primer perquè amb les estades de Benguerel a Catalunya i encara més amb el seu retorn definitiu, ja no els calgué gaire relacionar-se per carta; en segon lloc, hi havia també un procés de desavinença, la qual, amb intermitències s'havia anat accentuant amb els anys, per divergències de criteri, per relacions amb tercers del món literari i per les significacions dels passos de la història personal de cadascú que tenen uns sentits prou diferents, una mica enrigidits en fred per la vellesa. Fet i fet, aquesta interessantíssima correspondència (almenys, com passa gairebé sempre, en un bon tant per cent del material documentat) entre un poeta i un narrador, entre un "humorista impenitent"i un humanistamoral, que en una cultura independent,de les anomenades "normals", es presentaria ella mateixa en clau de comèdia, llegida de cap a cap, amb el context que arrossega de seixanta anys d'història pren el girant inevitable d'un drama.Dos escriptors amb disposici-ons i capacitats de mida europea es debaten en un món petit, en què tothom mira tothom; fins que a la fi es miren ells mateixos; condicionat des de fora i també des de dins i sempre amb el róssec d'un passat que mai no acaba d'ésser-ho del tot i amb una latent aspiració comuna que sovint per pudor no gosen dir, d'una pàtria petita que somnien completa (Corrandes d'exili, Pere Quart). Malgrat que Oliver tenia sis anys més, tots dos arrenquen la seva formació precipitada del temps de la Dictadura (1923-1929). Benguerel, gairebé adolescent, veu aparèixer el neguit i l'expectació per la novel.la i l'aparició de Puig i Ferreter com a resposta vigorosa, seguida de la creació del premi Crexells. Oliver als mateixos anys es troba, amb Carner, Bofill i Mates i Riba, per engegar, al 1925, La Mirada, a Sabadell, on impulsen la vida musical i per ella s'amaren d'avantguarda francesa. Oliver hi aprofundeix i s'hi regala, però amb l'art i la lògica anteriors al romanticisme sobretot. Benguerel és més eclèctic a la llarga, també especialment sensible envers la música, fet que se li perpetua en família. Dos punts de referència culturals que s'allarguen amb profusió en la correspondència se centren justament en consultes mútues sobre les traduccions respectives i a la llarga en aportacions magistrals: Molière, per a Oliver i, per a dir-ne una, les Faules de La Fontaine per a Benguerel. Són manlleus genials, obres d'una consciència intel.lectual de primer ordre que gairebé fan empal.lidir l'obra pròpia. Aquesta obra s'enfila pels anys de les cartes i n'és el fil conductor, mentre s'endinsen, ;Oliver des de Barcelona mateix i Benguerel, ansiós, per referències, des de Xile; en l'emergent cultura de les penes i els treballs d'aquells anys. De moment resten força perplexos: "La literatura en aquest país agafa un tomb especial. Saps què vull dir? Pedrolos, Diccionari del Moll, Albertís, tc." (Oliver, 16-IV-1957). Al principi, tots dos perdonen la vida gairebé a tothom, però solen gastar més ironia amb els pròxims i coetanis, amb tendència a perdre'ls el respecte. Un cas extrem fa referència a Francesc Trabal, amb el qual no funcionen ni les relacions personals, mentre va viure, i a qui Oliver, company de la colla o el grup de Sabadell, nega tot valor com a humorista. La revisió s'estén a la colla, fins i tot, Benguerel, que el tractava a Xile, parla de les seves (de Trabal) "irrisòries idees literàries". S'amoïnen tots dos, perquè jo, un dels arribats de postguerra, faci cas de l'obra de Trabal, sobretot havent llegit Temperatura i que l'hagi inclòs a l'antologia. Eren, però, posicions d'aquells anys, ara fa mig segle. Però veiem com amb la maduresa i amb una certa ordenació de la vida cultural els cantells s'arrodoneixen i de vegades desapareixen. Un exemple colpidor el tenim en la relació de tots dos escriptors amb Joan Sales, amb el qual arriben a fer una bona amistat ;i Benguerel a col.laborar-hi estretament en la gestió d'El Club dels novel·listes i com a autor d'èxit de l'editorial;. Oliver s'arrapa on pot per sobreviure, però Pere Quart és per a ell la salvació per la poesia. El reconeixement li ve per la via dels escollits i de la militància de la seva paraula. L'època del teatre de l'ADB, poc visible a l'epistolari, també el va ajudar. Mentrestant Benguerel esdevé, entre anades i vingudes i les responsabilitats empresarials, un dels escriptors més professionals de la postguerra, en la novel.la, i un dels traductors de poesia més eminents. Benguerel i Oliver fan mestratge d'humanitat. La distància els acosta i la proximitat els allunya. Perquè radicalment diferents, gairebé en tot, els uneix el destí comú dels desplaçats per la història, perseguits i en el fons solitaris que es fan companyia. Xavier Benguerel/Joan Oliver.
Tornar