Documentació
Antoni Gaudí, pedra feta vida
No deixa de ser una mica estrany que l'acusat contrast entre la vida privada d'Antoni Gaudí, no gens espectacular i amb franges perdudes o poc conegudes, i l'esclat imaginatiu de la seva arquitectura, prodigi d'expressivitat i d'originalitat, no hagin donat als fabuladors motius d'inspiració per intentar convertir-lo en protagonista d'alguna especulació dramàtica o literària, tret de certa especulació pseudooperística que va representar-se no fa gaires mesos a Barcelona amb resultats que val més que arxivem en el pietós racó dels oblits. A part d'això, sembla ser que fa uns quants anys una cadena catalana de televisió es va mig interessar per la idea i va encarregar a Lluís Racionero el guió d'una possible sèrie documental sobre l'arquitecte que al final no va prosperar. Ara Edicions 62 acaba de publicar Antoni Gaudí: el so de la pedra, un treball del mateix Racionero definit en la contracoberta com una biografia novel·lada i que desconec si es tracta d'una reformulació d'aquells guions o bé parteix de zero. El que sí que és cert és que llegint el llibre es perceben amb claredat les pistes del que podria ser perfectament una telesèrie adreçada al consum general. Ja sigui per la manera d'estructurar el relat en capítols autònoms, ja sigui per l'àmplia nòmina de personatges que entren i surten de l'acció o bé per la premeditada lleugeresa en el to adoptat per l'autor.
UN PASSEIG DIVULGATIU
Així doncs, Antoni Gaudí: el so de la pedra no és pas una obra de tesi sinó que està plantejada com un passeig per la biografia de l'arquitecte fet amb una clara voluntat divulgativa. Racionero no se n'amaga gens, de retre tribut a Ràfols, Martinell, Bergós i Bassegoda, els autors que fins ara passen per ser els millors estudiosos de la persona i de l'obra gaudiniana. Tampoc se n'està de retre homenatge a Francesc Pujols i el seu interessant estudi sobre la visió artística i religiosa de Gaudí. En conseqüència, amb aquestes línies mestres prèviament marcades a banda i banda del trajecte Lluís Racionero ens ofereix una història que fa de bon llegir però que no ens aporta gaire cosa més (ni menys) que la bona estona que haurem passat en la seva companyia. De la mà de l'autor ens apropem a les crisis personals que van marcar l'evolució de Gaudí: ateu i nihilista en els seus començaments, dandi i burgès quan entra en contacte amb Eusebi Güell i profundament místic fins a l'ascetisme més sever a partir del moment que rep l'encàrrec de construir la Sagrada Família. No és, però, un individu humil, el Gaudí que ens dibuixa Racionero. Tampoc un conformista. Més aviat se'ns apareix com un visionari convençut d'estar en possessió d'un mandat especial, d'una missió en aquesta terra. Una missió que li ha estat encomanada només a ell. L'autor -que, ho repeteixo, no pretén bastir cap assaig d'investigació històrica- omple amb exercicis de ficció els forats buits que ens ha deixat la biografia de Gaudí. Molt especialment, però no només, en el capítol de les seves relacions amb les dones. Unes relacions que, per abreujar, es podrien qualificar de desafortunades. També és interessant la relació que s'estableix en el llibre entre els orígens familiars de Gaudí -relacionats amb l'ofici de calderer, que d'una làmina de ferro plana és capaç de generar cossos de tres dimensions- com a element explicatiu de la seva prodigiosa facultat de visualitzar en l'espai les formes curvilínies i els volums irregulars que la seva imaginació li inspirava. Com Frederic Mompou, deutor en la seva música de les sonoritats de la seva família de campaners. Racionero ens explica que l'atracció de Gaudí per assimilar les solucions formals i estructurals que ja estan en la natura se li manifesta des de la seva infantesa en les terres del Camp de Tarragona. El descobriment dels fòssils -la vida feta pedra- serà l'element que el decidirà a orientar-se cap a l'ofici de l'arquitectura, que és, a fi de comptes, l'altre plat de la balança: la pedra feta vida. El Gaudí de Racionero és, però, un home que somia. No un somiador, sinó gairebé un badoc que viu perdut en l'interior de la seva pròpia galàxia. Un home de fàcils dèries, ja sigui per uns ulls de color violeta entrellucats fugaçment darrere d'una màscara de carnaval o pel problema de la representació visual dels estats de càrrega de les seves estructures. Lluís Racionero també ens exposa les seves, de dèries. I alguna vegada, fins i tot, trencant la coherencia interna del relat, ja que, per exemple, sobre la teoria de les torres de la Sagrada Familia com a recipients d'unes enormes campanes tubulars ens trobem en el relat amb dos moments fundacionals que es contradiuen: a la pàgina 60, quan la idea li arriba com una revelació quan l'arquitecte està en presència d'un ermità a Montserrat en una experiència gairebé zen, i a la pàgina 102, a Vic uns anys després, on resulta que és el bisbe Morgades qui li dóna la idea.
REIVINDICACIÓ DELS COLORS
Racionero reivindica també -i amb raó- els colors rogencs originals de la salamandra de trencadís que hi ha a l'escala de l'entrada al Parc Güell, actualment de tons verdosos. No ens diu res, en canvi, del pitafi que es vol perpetrar a l'església de la Colònia Güell. Llàstima... I tot plegat es va escolant plàcidament fins al capítol final, que entronca amb l'inicial, i en el qual se'ns narra el conegut atropellament de l'arquitecte per un tramvia que li va costar la vida. Tenim, doncs, una biografia novel·lada lleugera, amena i amb vocació divulgativa. També curta d'emocions, però no resultaria just criticar el llibre per aquesta banda. El projecte de l'autor guardava una bona proporció amb els objectius aconseguits. A la seva manera, doncs, no li ho podem pas negar: funciona.
Tornar