Documentació
“Els vençuts”
L’any 1969, Xavier Benguerel va reeditar dins el volum Els vençuts una versió molt revisada i ampliada d’Els fugitius, que ja havia publicat l’any 1955, pocs mesos després de tornar de l’exili. Els vençuts es completava amb La fam i les fúries, una novel·lització de les vicissituds dels catalans als camps de refugiats del sud de França, que Benguerel no va patir directament, però que reconstrueix a partir de testimonis amics. Els fugitius narra l’evasió i exili de Benguerel al final de la guerra. L’autor sap donar al seu testimoni històric l’alenada d’un llibre d’aventures. El ritme del relat encomana al lector l’angoixa del fugitiu desesperat per arribar a la frontera. Benguerel surt de Barcelona en un camió amb un grup d’escriptors (Jordana, Trabal...), que al llibre apareixen recreats novel·lísticament amb pseudònims. Han de fer l’últim tram a peu abans d’arribar al coll de Manrella. És especialment memorable la descripció que Benguerel fa de Lluís Companys, a qui troben en una masia de l’Empordà, amb un peu a França, i que els rep durant uns minuts. Abans d’acomiadar-se, el president els consola amb tabac (“un parell de paquets de cigarrets i dos cigars, dues fàries”) i els diu: “Els trobadors devien rebre millor paga. Accepteu la bona voluntat”. L’escena es tanca amb una visió premonitòria del final de Companys: “En sortir de la cambra, vam descobrir un frac que penjava d’un clau clavat en una biga. Grotesc, anguniós, insòlit, feia l’efecte d’un home a qui, després de tallar-li el cap en rodó, l’haguessin penjat cínicament d’un ganxo”. La fam i les fúries, un relat estremidor sobre els camps de refugiats, està escrit amb totes les armes de la ficció. Les fonts de Benguerel devien ser molt directes, perquè hi ha detalls tan dolorosos que gairebé fan mal de llegir. Bartra, que sí que va patir l’experiència dels camps en pròpia carn, en va fer una novel·la molt més lírica (Crist de 200.000 braços, una altra obra difícil de trobar). Benguerel, que no va ser internat, és tan concret i empíric que et fa passar fred i gana. Bartra, en canvi, potser perquè hi va patir gana i set, fred i disenteria, és més visionari, sembla que parli d’un dolor còsmic. És un contrast paradoxal, però en totes dues obres hi batega una experiència autèntica. L’any 1969 Els vençuts va ser un èxit de vendes i es va reeditar. Al pròleg, l’autor hi insinuava que havia fet l’esforç de completar el llibre “fins on toleren la meva capacitat i les actuals circumstàncies”. Benguerel es referia veladament a la censura, que el va obligar a suprimir alguns paràgrafs. Que aquest és encara un llibre escrit des de la incomoditat del vençut, en dóna fe un exemplar corregit (que he pogut fullejar perquè es troba en mans d’un editor) en què Benguerel va deixar consignats a un futur curador els fragments que caldria restituir en l’edició definitiva. Ara que farà 50 anys de la primera redacció d’Els fugitius seria una bona oportunitat rematar la feina, amb unpròleg que ens expliqui, com ha fet David Serrano amb el K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, quins eren els personatges històrics del llibre que apareixen sota pseudònim a Els fugitius i quines van ser les fonts de Benguerel a l’hora d’escriure La fam i les fúries. Tants esforços i contraprestacions esmerçats a recuperar els papers de Salamanca, ¿quants anys haurem d’esperar encara per veure restituïda la dignitat d’Els vençuts? Companys tenia raó: segur que els trobadors estaven més ben pagats.
Tornar