Documentació
La vida absurda
A les primeres paraules m’assaltà una rara sensació de distanciament, no en l’espai, sinó en la meva nova manera de sentir, com si amb dona, mare i fill, no participéssim d’una mateixa existència, com si jo, per compte propi, m’hagués posat a viure qui sap on una vida, més que impossible, absurda (...). Havíem perdut una guerra ignominiosa, monstruosa, i ara, de segur que buscarien el sistema de destruir el nostre record”. Són unes frases d’Els vençuts, una novel·la de Xavier Benguerel (Barcelona, 1905 - 1990) on tot sembla haver-se conxorxat per oferir al lector una mena d’alegria estrictament literària a pesar que la matèria narrativa se sustenti de dalt a baix en totes les abjeccions, malestars i humiliacions que pugui suportar una colla d’individus sobrevivint en els límits de la resistència física i moral: de la mateixa manera que Joaquim Amat-Piniella a K.L. Reich va narrar les peripècies sense ventura que els catalans presos pels nazis van experimentar als camps d’extermini alemanys, Xavier Benguerel se centra aquí en els infortunis que van haver de viure i acceptar els fugitius espanyols que escapaven de les assassines turbulències franquistes. Els vençuts és una novel·la que proporciona una sensació estranya, i no tant pel rumb de les aventures i les experiències dels seus protagonistes com per la rotunditat amb què cada episodi apareix exposat, pel to narratiu on el que a poc a poc es va imposant són les virtuts de l’absurditat com a condició literària: a vegades sembla un fragment de crònica real, a vegades adopta el format d’un document històric, però sempre hi ha la deriva cap a un territori tan sols governat pel plaer de fixarse en l’anècdota fora del lloc realista i absolutament versemblant. Els fets viscuts en els camps de concentració del sud de França després d’haver acabat la Guerra Civil espanyola regalen prou situacions de caire kafkià com perquè un autor de primera fila com Xavier Benguerel n’extregui un cabdal prou ric i fèrtil per traspassar la frontera de la història i instal·lar-se còmodament en l’àmbit de la creació. Ara que s’ha reeditat Trànsit, d’Anna Seghers, seria aconsellable que es llegís Els vençuts des d’una òptica idèntica: més enllà de la llàstima patriòtica que pot generar en algun lector, l’obra de Benguerel també admet una lectura estèticament sentimental, talment com si es tornés a veure una pel·lícula com Casablanca. Els vençuts és una novel·la on el lector hi veurà transitar qualsevol possibilitat de subsistència en els instants més horribles que es pugui imaginar, però Xavier Benguerel té una més que suficient habilitat per conduir el relat per una ruta ben allunyada del sermó moral: no hi ha ni bons ni dolents, els personatges caminen tan bonament com poden i saben pels camins de la quotidianitat i, entre el bé i el mal del dia rere dia en unes circumstàncies adverses i dificultoses, aconsegueixen rebaixar monumentalment els trasbalsos del mal. Com a garantia de la supervivència, tenen el privilegi del record i de la memòria, la gràcia de la llengua, i la voluntat d’esquivar el temps de la ignomínia política que els ha concedit l’atzar. Més enllà de les traïcions i de les desercions, més enllà de les pors i dels favors contraproduents de la mala sort i del rigor del destí, els personatges que protagonitzen Els vençuts es caracteritzen per una sòlida manera d’estar immersos en el món i estacats a una idea humanament èpica d’enfrontarse a les casualitats polítiques. A l’altra banda del moviment de les anècdotes, a l’altra banda de les històries múltiples que es desenrotllen a Els vençuts, a l’altra banda del ritme frenètic dels esdeveniments i de l’angoixa progressiva que es va configurant, el lector agraeix també de manera especial l’atenció que Xavier Benguerel dedica a la construcció de les històries i la sensibilitat amb què s’encara al model de prosa que utilitza amb brillantor i classe. Cada frase quadra amb l’excel·lència del ritme previst, i tot lliga amb una enorme delicadesa respecte al pla dissenyat. Els vençuts ve a demostrar que es poden perdre moltes guerres, que la història pot ser cruel i desagradable, i que les follies particulars que provoquen l’afany de sobreviure són il·limitades, però també ve a dir alguna cosa sobre les virtuts curatives del poder de la paraula i sobre l’art narratiu que posseïa Xavier Benguerel, una de les peces claus per entendre i conèixer els fils perduts o trencats de la narrativa catalana del segle XX. Llegir Xavier Benguerel és un privilegi que qualsevol tradició civilitzada aplaudiria, i llegir una novel·la com Els vençuts reconcilia els lectors amb el plaer de la lectura a pesar que tota la matèria narrativa estigui basada
Tornar