Documentació
Estremida memòria
En l'advertiment previ a Els fugitius i La fam i Les fúries, les dues parts diferenciades de la peculiar barreja que Benguerel va fer conèixer el 1969 sota el títol Els vençuts, la qüestió del gènere narratiu es resol amb una invocació a participar i a contribuir des de la literatura en la incerta acumulació de la memòria col·lectiva, la qual s'empara en una incitació de Jaume Vicens Vives al pròleg de Notícia de Catalunya, després de la justificació de la manera d'abordar l'exili viscut el 1939: "Aquest llibre, que conté una abundant exposició d'experiències personals i les d'un parell d'amics meus, participa, al meu entendre, de la novel·la, la crònica, la història". No gaire després Benguerel va publicar Memòries 1905-1940 (1971), un volum en què quedava clar que el fragment d'experiència personal relatat a Els vençuts era el que corresponia si fa no fa a la primera part, en què un grup d'escriptors, intel·lectuals i polítics emprenen l'èxode des de Barcelona en cotxes i camions mentre la població passa esmaperduda i a peu pels marges de les vies. La sensació de derrota i de ruptura irreversible es barreja amb el sentiment de culpa pel privilegi de la minoria. L'exili posterior, la distància física i moral amb els més íntims, i sobretot l'absència d'experiències compartides amb els que resten a dins, obliga a reviure l'episodi entre el dol i l'estranyesa, però les constriccions i les convencions de l'ofici permeten rebaixar la rauxa fins a una sobrietat gairebé glacial, més propera a la crònica i a la història que a la novel·la en primera persona. els passats compartits La responsabilitat contreta de relatar un dels capítols més impressionants de la història recent -"Havíem perdut una guerra ignominiosa, monstruosa, i ara, de segur que buscarien el sistema de destruir el nostre record"- fa que l'impuls moral de preservar-ne els trets se sobreposi a la necessitat de retrobar-se endins, entre l'angúnia i la recança, des del buit dels passats compartits que provoca el retorn amb els de casa. Benguerel acostumava a revisar papers antics, a refer i a retocar originals. Una versió inicial d'Els fugitius havia aparegut el 1955, però més enllà dels capítols suprimits, esmenats, afegits i reestructurats quinze anys més tard, va creure que havia d'allargar el testimoniatge amb una segona part en què corregís l'error comès "de no entrar als abominables camps de concentració de França". És possible que la segona part d'Els vençuts correspongui a les experiències relatades pel parell d'amics, i que, en voler donar la xifra exacta dels diversos exilis, utilitzés l'episodi oprobiós com a matèria narrativa per fer transcendir la crònica personal o de petit grupet que el precedia. I el cas és que no només se'n va sortir, sinó que va encertar-la en escollir un dels episodis més foscos i fatals de la vergonya col·lectiva que va suposar la fugida a França de milers i milers de desemparats. La trama és mínima i morosa, però transmet la solitud resignada d'una majoria abatuda; la desolació de l'escenari, el camp de Saint-Cyprien, amb una platja convertida en formiguer de refugiats desfets que han abdicat de gairebé tot, sense família ni casa ni país, és d'una eficàcia que fa escruixir; les escenes escassegen, però n'hi ha algunes en què la fam i la follia més ferotges, els ultratges i les humiliacions, encenen els habituals aldarulls entre desesperats. Benguerel, això no obstant, evita la truculència amb la mateixa distància de crònica de la part autobiogràfica, si bé els detalls significatius, la disenteria comuna, la immundícia a les cares peludes i xuclades, els entenebrits que són castigats dins d'uns sots sinistres quan tracten de fugir, o els que planegen suïcidar-se i acaben acovardits davant del mar, fan que la narració no només sigui vàlida i veraç, sinó que esdevingui metàfora dels buits silenciats de l'exili. centenari del naixement La celebració del centenari del naixement de Benguerel, un dels prosistes i professionals més ben preparats de la literatura catalana del segle XX, obliga a pensar en la generació escapçada dels Bartra, Riera Llorca, Artís-Gener, Sales i De Pol, entre molts altres. La recuperació d'una obra tan emblemàtica com Els vençuts no podia ser més oportuna. Se'n parla fins a l'abús, de la recuperació de la memòria, però la realitat és la mateixa de sempre: no només han hagut de passar tres dècades perquè els papers arnats de Salamanca, l'arxiu de la repressió i el genocidi, tornessin tristament als seus propietaris, no només s'ha hagut de tolerar des de la Transició que els vencedors envellissin tranquils des de la impunitat dels abusos comesos -no s'ha jutjat ni es jutjarà mai cap criminal, no s'ha exigit el penediment públic ni s'ha reprovat mai prou a ningú, per no ofendre, per no obrir ferides, etcètera-, sinó que les noves generacions han crescut dins d'un sistema educatiu i d'un espai social en què la memòria es relaciona amb els missatges del mòbil o el disc dur de l'ordinador. I potser per tot això les pel·lícules i les novel·les de més èxit sobre la Guerra Civil han tendit a reduir o a baratar el dolor de la tragèdia fins a confondre certa necessitat d'oblit amb la justícia i el perdó. Les dues citacions triades per Benguerel a l'hora d'encapçalar la segona part d'Els vençuts, titulada "1939" (1973), podrien ser-ne el contrapunt: la primera, de Titus Livi, diu que "cap crim no es funda en la raó"; la segona, d'Horaci, és una interpel·lació al lector: "Qui fuig del seu país, de si mateix no fuig?".
Tornar