Documentació
Article publicat a la revista “Caràcters”, núm 5 per Ramon Ramon
Harvey Keitel, a la pel·lícula Smoke, mentre venia paquets de cigarretes i ja pensava a fotografiar el mateix indret de sempre, hauria pogut dir: «n’hi ha prou d’observar amb atenció un moment de la vida diària d’una persona qualsevol per comprendre que rere aquell gest despreocupat i automàtic, aquella respiració compassada o aquella mirada fixa hi batega alguna cosa desconeguda i atractiva. » Però ho diu un personatge de Jordi Puntí en un dels deu contes de Pell d’armadillo. I és que l’objectiu fotogràfic, narratiu, que Puntí projecta sobre la vida, la seua visió clara i alhora enigmàtica de la rutina, sense enrogallaments psicològics ni sentiments transcendentalistes, amb la serenitat de qui es distancia sense perdre l’emoció, tot això però més que això —com explicar-me?— el dota d’una modernitat que està a l’altura de les ofertes literàries i cinematogràfiques més interessants d’avui dia, sobretot les que ens arriben del món angloamericà. De segur que exagere, com també d’alguna manera han exagerat les crítiques entusiàstiques que ha rebut Pell d’armadillo, però trobar-se de sobte amb la primera obra d’un autor jove tan ben acabada, tan fresca i oxigenadora, desperta amb un toc de corneta espasmòdic tots els quarters de crítics literaris, tan avorrits com estem alguns de l’«ordeno y mando» dels nostres superiors. I aquest entusiasme hauria d’alertar el mateix Puntí, perquè si avui et promocionem massa demà et podrem lapidar: aquesta és la feblesa o la misèria dels crítics literaris. De moment, però, gaudim amb Pell d’armadillo, deu contes ben travats i arrodonits, amb finals entranyables («Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort») o impactants («Autobiografia », que forma part d’una tríada que, per a mi, és el millor del llibre), en els quals la sorpresa literària es produeix en la mateixa fluïdesa de la narració. Puntí planta la càmera i grava: d’una simple situació o circumstància, d’un estat concret d’ànim o de la personalitat determinada d’un personatge naix la literatura (per exemple a «Incendi», a «Madeleine Stowe» o a «Déjà vu»), i on tot sembla normal i quotidià, de sobte hi ha quelcom, una paraula, un fet —com en els millors contes de Dorothy Parker— que obre una escletxa i empeny els personatges a una reflexió decisiva, a una mera acció o a un canvi profund. Ja ho he dit: és el mateix estil de Puntí el que ens atrau, un discurs ple de palimpsestos que piquen l’ullet al lector (l’«intertext apassionant de la tradició hi treu el nas cada dos per tres», diu Jordi Llavina), que es nodreix del cinema (a «Pàrquings», per exemple, n’abusa d’alguns tòpics) o d’algunes referències culturals de l’actualitat. L’aurèola de misteri que envolta un personatge de «Per què la vida s’assembla a una mala novel·la» em recorda Poe, la descripció que s’hi fa de les ungles d’aqueix mateix personatge, l’hauria desitjada Kafka, els dos gàngsters de «Pàrquings» podrien ser de Tarantino, etc. En definitiva, Puntí ens fa reflexionar sobre les nostres lectures (i sobre la vida que contenen), i de passada ens recorda que la veu literària més original és aquella que sap reciclar. I les mancances de Pell d’armadillo? Ara com ara, tot just acabada la lectura i encara sota els efectes del seu plaer, tan sols puc anotar els contes que menys m’han agradat: «Un incendi», «La Lisa amb pantalons de pell de préssec», «Pàrquings » i «Déjà vu». Potser l’autor en sabrà el perquè...
Tornar