Documentació
El gran enraonador
Obscena, grollera, pornogràfica —o sicalíptica, si s’ho estimen més— i groguenca, aquests són els adjectius que s’acostumen a atribuir a la revista humorística Papitu a partir del 1911, quan molts escriptors catalans se’n van distanciar per raó del to descordat —o esqueixat, si s’ho estimen més— que havia anat tenyint la publicació. Però Francesc Pujols no hi va deixar de col·laborar, sinó que la va arribar a dirigir. En Pujols i el Papitu, doncs, van quedar al marge d’aquella Catalunya angèlica que, d’una manera o una altra, ha aconseguit els nostres dies. Per les mateixes dates, Eugeni d’Ors tenia seriosos disgustos amb les “esquelles” —això és, L’Esquella de la Torratxa—, on en Rusiñol es reia de les glosses del Pantarca amb unes glosses alternatives signades amb el pseudònim de Xarau, que dit a la francesa es pronuncia xaró, la gran acusació dels intel·lectuals noucentistes a unes determinades mostres de cultura popular, considerades vulgars i —oh, no— de mal gust. En Pujols s’erigeix, doncs, com un escriptor a part i, com predica Albert Boadella en el punt vuit del seu decàleg —de lectura imprescindible, es pot consultar a internet—, el mal gust no l’atemoreix, sinó que li és un estímul. En aquest sentit, quedem a l’espera de l’aparició imminent de El Nuevo Pascual o la Prostitución, obra d’en Pujols altament escandalosa, escrita en “el castellà que ara es parla”, tot ell farcit de catalanades, i signada amb el nom d’Augusto de Altozanos. La tardor barcelonina és una narració, o nouvelle, apareguda per entregues al Papitu l’any 1908, que gosaríem anomenar surrealista si no fos que l’introductor Joaquim Auladell adverteix: “No es poden explicar les coses pel que va passar després”. Però el relat d’un home que fuig de l’assassinat de la seva amant, es transvesteix, pren un tren on un comerciant català se li insinua i hi retroba/ no hi retroba la seva estimada suposadament morta, tot ell escrit en un marcat to oníric, ambientat en una Barcelona de fantasmagoria, ens recorda narracions surrealistes posteriors. No ja la Nadja de Breton, sinó també algunes proses d’en Foix. No és casual que en Dalí el tingués per mestre i que compartissin la seva passió pels somnis. En Dalí va estar sempre enlluernat per la vèrbola torrencial d’en Pujols, d’un estil erudit i barroc, amb girs populars inesperats, que va saber traslladar amb encert a les seves proses. Perquè en Pujols fou, per en Dalí i per tothom que el va conèixer, el gran enraonador. A La tardor barcelonina també s’hi troba la ironia palplantada d’en Pujols —“la flema i el to de profunda seriositat amb què engegava la cosa més còmica o més desvergonyida”, segons Sagarra—: quan el narrador traça un quadre sinòptic per classificar les carícies de les dones (molta atenció a la segona subdivisió de la segona divisió: “les que, sabent que són falses, les volen fer vertaderes”), quan el narrador es beu les llàgrimes de la seva estimada per agafar gana o bé quan el comerciant català expressa el pensament pujolsià més difós posteriorment: “Jo no porto bitllet, però sóc català”. En sentir-ho, el revisor del tren s’agenolla davant seu i li besa el peus. “En Pujols s’ha de veure a mida que passin els anys”, escrivia en Sagarra el 1923. Ni llavors ni ara no és senzill copsar la magnitud de l’obra d’algú com Francesc Pujols que va fundar una religió científica catalana i que considerava Jesucrist, com a fundador de religions, un simple aficionat. Però han passat els anys i els escrits d’en Pujols continuen despertant admiració i entusiasme. Més que n’hi hagués.
Tornar