Documentació
Innocent, imbècil, entranyable
El 1906 es considera l'any fundacional del Noucentisme. És el de la publicació d'Els fruits saborosos, de Josep Carner. I l'any en què Xènius encunya el terme Noucentisme en el seu Glosari diari a "La Veu de Catalunya". Fa gràcia constatar que aquesta novel·la mig amagada de Pujols, durant tantes dècades mantinguda en un púdic secret gairebé llegendari, escrita en el castellà irònicament august del senyor Altozanos -remarquin la proximitat semàntica dels dos cognoms i, alhora, la diferència de matís retòric-, es va publicar aquell mateix any, quan el filòsof, poeta, crític d'art i reputat conversador barceloní només comptava vint-i-quatre primaveres. ¿És imaginable una novel·la menys arbitrària que aquesta? Si fins ara aquest Pascual no havia gaudit del ressò que mereix es devia als escrúpols de la família. El seu fill Faust devia considerar que la publicació d'aquestes pàgines faria un infaust favor a son pare. Que l'exemple seria poc edificant, en definitiva. És lògic que els hereus d'un escriptor vetllin per la seva bona imatge i per la seva honorabilitat. Però també caldria esperar de marmessors i resta del cercle íntim d'un autor de ploma que facin l'esforç de tenir cura del nom literari de l'escriptor, que passin ànsia per la seva obra, que la difonguin tant com puguin, que es desvisquin per fer-la conèixer i llegir. I que, en qualsevol cas, no es confonguin de llenguatge. A Nabokov, Lolita li va dur, per raons similars, molts maldecaps. Pujols va escriure una novel·la hilarant, delirant en molts capítols, paròdica de punta a punta (la primera frase ja ho revela, i el narrador -tan present al llarg del relat- hi insisteix més endavant diverses vegades: "He aquí un libro para los que no se lo tomen en serio"). És una llàstima que, fins avui, molts no l'hàgim descobert. Per sort, però, aquest desconeixement ja forma part del passat. Pascual és, primer de tot, un individu innocent. No hi ha més innocent que l'innocent que voldria ser maliciós, però que està privat per naturalesa de la més mínima malícia. Un sòmines, un alonso, un pàmfil. Innocent i, com indica Monzó, imbècil. Pujols ens el fa conèixer de ben jove, i ja no el deixa fins a la primera maduresa, quan se l'ha endut a fer l'aventura americana i, en el Nou Continent, freqüenta una Taverna dels Aventurers, en què vellets de tota casta expliquen les seves batalletes sexuals, les seves conquestes pretèrites. Per tant, a primer cop d'ull aquest Nuevo Pascual s'adequa al patró formal del bildungsroman. S'hi adequa, però, en la mateixa mesura en què el Quixot s'adequa al patró de les novel·les de cavalleries. Això és: més que no pas una novel·la de formació (o de deformació), aquest Pascual rebrega el model d'aquesta mena de novel·les, n'acaba fent paròdia sagnant. Voltaire, aribau i la bíblia La paròdia és, sense cap mena de dubte, el tret més distintiu de la novel·la. Paròdia dels moralistes francesos, paròdia del Càndid de Voltaire -que s'anava fent millor a mesura que posava anys; més subtil, més espavilat: el nostre Pascual es torna cada dia una mica més totxo-, paròdia dels diàlegs i els apòlegs medievals, fins i tot paròdia del Càntic dels Càntics bíblic i paròdia de l'oda A la Pàtria, d'Aribau ("Adiós, montañas queridas, / montañas de mis amores, / que los pechos de mi amada / todavía son mayores"). Pascual és com el bon soldat Svejk i com el Simplicissimus, però no té consciència de la seva estupidesa -aquells dos són més aviat mirall de l'estupidesa dels altres, del despropòsit general del món-. Després del Pascual de Pujols, un entén una mica més bé escoles literàries paròdiques de la nostra migrada literatura, com la del Grup de Sabadell i, fins i tot, la narrativa actual de Quim Monzó i la poesia d'Enric Casasses -dos conspicus seguidors de Pujols, val a dir-ho. En la vida de Pascual, les etapes no són complementàries. Vull dir que el que ve després d'un episodi determinat sovint no té res a veure amb aquest episodi precedent. A la cort d'un rei, que l'acull enfervorit, el protagonista és tractat com un sant. Poc després, el savi Miramalo li permet entrar als seus dominis, i aquí el fa coneixedor d'un curiós artefacte: la màquina de plaer, que t'estalvia de muntar una dona però que conserva intacte el plaer que els homes obtenen de les fembres (a tots nivells, i en tots els sentits: tàctil, olfactiu, visual, gustatiu i auditiu). Miramalo, quan té Pascual encavallat al piltro -que és el nom chiquitià d'un giny tan curiós-, està a punt d'empitonar-lo per darrere. Pascual mai no defrauda la seva innocència constitutiva. És una innocència immanent. L'idiota de la gran família de la humanitat. Hi ha, en aquesta novel·la, bastants passatges delirants. En un moment determinat, se'ns dóna compte del senyor Fuente, prenyador oficial del poble. Passegen plegats un pare i un fill, i aquell diu al seu hereu: "He aquí aquel señor que pasa, es el que te hizo, bésale la mano". Pascual té una sexualitat malaltissa, mentalment bulliciosa. Però davant la carn femenina en tota l'esplendor de la nuesa s'arronsa, i no pot comportar que una vulgar marfanta i la seva dona comparteixin una mateixa constitució: dos pits, una xona, uns braços similars, un entrecuix no gaire diferent. Es tracta d'una sexualitat onanista -en molts passatges, jo m'afigurava la cara de Pascual amb els bigotis de Dalí-, una sexualitat d'excitació ràpida i de magnífica precocitat ejaculadora. Pujols no hi deixa res per verd: notaris, propietaris, meretrius, governants... tots queden ben esquilats pel raor de la seva ploma. Hi ressona el món de les greguerías de Ramón Gómez de la Serna. Hi ressona la il·lusió quixotesca del neci: "Y la rapidez con que había logrado tal favor de la mujer, en vez de inclinarle a creer que ella se había entregado por el medallón, le inclinó a creer que eran sus grandes cualidades que le hacían irresistible". Formidable Quixot dels nostres temps encara moderns! Pujols es despatxa contra el matrimoni -aquell estat que s'institucionalitza quan el desig ha deixat pas a la compassió-, contra la procreació ("procreando sólo lograremos hacernos doblemente esclavos de la materia", engega un filòsof impagable), contra la vanitat dels homes -imprescindible en tota conquista i en tota relació amorosa, ens fa entendre-. A mitja novel·la, hi apareix un foll que pretén passar a la història gràcies a una frase que ha encunyat. Una broma magnífica: Pujols ha esdevingut popular, entre altres coses, per aquella frase que resa que els catalans arribarà un dia que, anant pel món, ho tindrem tot pagat. Diversos oficis Notari i més endavant comerciant, col·leccionista de novel·les pornogràfiques i de tota mena de papers bruts, Pascual va de mal en pitjor. Com a bon quimèric, confon somnis i realitat. El fantasma del pare el visita, i genera, entre els seus braços, un terrible malson. Pujols retrata amb acidesa els actors del poder ("Nadie como los soberanos siente la voluptuosidad de la paradoja"). El seu Pascual esdevé una eina molt potent per denigrar estaments i institucions. I, entremig de tanta paròdia, se'ns presenta de cop i volta el mateix escriptor, que aquí deixa el relat per poder anar a l'enterrament d'un amic -i n'anota les tristes impressions-, o, més enllà, escriu, com excusant-se d'haver-se descuidat una mica del seu pobre protagonista i, de retruc, advertint el llegidor: "¡Estás en América! No creas que te olvide. Y mis lectores tampoco, porque ellos sólo olvidan los personajes que no se les parecen, y tú te pareces a todos". És a dir: tots, mesells i curts de gambals. La confiança de Pujols en la bondat i la lucidesa de l'espècie humana precedeix magistralment la del seu deixeble, el propietari del mas Llofriu. A part de tot això, aquest estil punyent, que fa paròdia de la retòrica castellana. Una retòrica de volutes de cartró que lamina amb catalanades de la mena "Su alegría es muy grande. No caben dentro su piel". Una prosa castellana en què, quan dos es troben i toca saldar un deute, l'un li diu a l'altre "¡Ya lo encontraremos!". Tant és que, com escriu Monzó, la novel·la contingui moltes pàgines somnolentes. La història paga la pena. La teràpia del riure s'ha aliat amb la de la intel·ligència més mordaç.
Tornar