Documentació
Recuperació del jove Pujols
Estem de sort. En menys de mig any han aparegut a les llibreries les tres primeres obres literàries de Francesc Pujols, una de les personalitats culturals més poderoses a la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Francesc Pujols va néixer a la plaça Reial de Barcelona l’any 1882. El 1902 va presentar als Jocs Florals de Barcelona un poema "Balada de les festes", que va ser premiat amb la Flor Natural i publicat en l’anuari de la institució. Tenia, doncs, vint anys quan es va fer conèixer com a poeta, i com a poeta premiat. Dos anys més tard, el 1904, el jove Pujols es decideix a publicar tot un volumde poemes, amb pròleg de Joan Maragall, que titula Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols. El títol anuncia que es tracta del primer i únic llibre de poesies que publicarà l’autor, i el lector havia de deduir que, si hi eren totes, volia dir que no n’hi hauria més, com així va ser. Pujols, doncs, no amenaça de fer carrera de poeta, com la majoria d’escriptors que publiquen un primer llibre de poemes... Les publica totes, i prou. Avui podem llegir-les en una edició recent de Quaderns Crema, amb un epíleg del poeta Enric Casasses.
ARRIBA AGUSTO ALTOZANOS
L’any 1906, quan s’imposa el Noucentisme aparició del Glossari orsià a "La Veu de Catalunya"; publicació d’Els fruits saborosos, de Josep Carner, de les Horacianes, de Costa i Llobera, i de La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba; celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Francesc Pujols publica, amb el pseudònim d’Augusto de Altozanos traducció literal del seu cognom, una obra sorprenent per molts aspectes: El nuevo Pascual o la prostitución, títol que fa pensar en Julie ou la Nouvelle Eloïse, de Rousseau, i que acaba amb el següent aclariment de l’autor: «Si uno de vosotros, después de cerrar el libro, viene y me dice: “No me lo he tomado en serio”, entonces comprenderé que para él lo he escrito». Feia poc que Unamuno havia demanat als escriptors catalans que es posessin a escriure en castellà, però sense fer-hi filigranes ni pretendre resultar castissos o amadrilenyats. Això és el que farà el jove Pujols, seguint al peu de la lletra el consell de l’intel·lectual basco-castellà. En aquesta novel·la per qualificar el llibre d’alguna manera Pujols no té cap mirament en la genuïnitat del castellà que fa servir. Escriu, per exemple: “Le dí cuatro pesetas, y le dije que ya lo encontraríamos”. És un model, o si més no un precedent, del que Josep Pla farà, després de la guerra, en els seus articles obligadament escrits en la lengua del imperio... Avui podem llegir aquesta obra, cent anys després de la primera i única edició absolutament introbable, ni tan sols en les biblioteques, en una edició de l’editorial vilafranquina Aldana, enriquida amb una divertida nota introductòria de Quim Monzó i un pròleg de l’amic i biògraf de Pujols, Artur Bladé i Desumvila. Dos anys després, el 1908, Pujols publica una segona novel·la, aquesta vegada en català: La tardor barcelonina. Però la va fent conèixer, fragmentàriament, com una novel·la de fulletó, a les pàgines del Papitu. Ara la podem llegir en l’edició en llibre que acaba de publicar Llibres de l’Índex, amb una sàvia introducció de Joaquim Auladell. La novel·la, amb pinzellades surrealistes avant la lettre, que fan pensar en aspectes de la pintura de Dalí gran admirador del filòsof de Martorell, s’obre amb una frase espectacular: “Jo tenia una gran masia en la muntanya catalana, i la vaig cremar”. El final no desdiu pas d’aquesta arrencada genial: “Estic sol. Disparo el revòlver. Caicmort. Sóc recollit per dos guàrdies urbans. Cito aquest detall perquè en aquesta història almenos hi hagi un detall verdader, i adverteixo als meus lectors que la paradoxa és una veritat vista des de dintre”. Hem de tenir present que, en aquesta època, el jove Pujols té una malaltissa tirada al suïcidi, i ens hem de felicitar que, com va fer Goethe amb el seu Werther, Pujols exorcitzés aquesta pulsió personal a través de la ficció literària.
AVANÇAT AL SURREALISME
Felicitem-nos, doncs, de poder llegir aquests tres títols d’un jove Francesc Pujols, que en molts aspectes s’avancen a les produccions literàries sorgides del desconcert després de la Primera Guerra Mundial. Salvador Dalí l’únic escriptor català surrealista de debò és deutor d’aquests escrits de Pujols, enmés d’un punt, com he dit abans, surrealistes avant la lettre. Ara tenim l’oportunitat de descobrir un Pujols abans de Pujols, al qual hauríem d’afegir l’Hiparxiologi, també recuperat recentment.
Tornar