Biografies
Pujols, Francesc
Francesc Pujols i Morgades, nasqué a Barcelona l'11 d'agost de 1882. Era fill d'un procurador dels tribunals i de mare vilafranquina (una Morgades, de la família del famós bisbe). Obtingut el grau de batxiller, renuncià als estudis d'enginyeria a què l'empenyia son pare i estudià filosofia pel seu compte. Començà a fer versos mentre estudiava el batxillerat. Dos dels seus poemes, Idil·li i Balada de les festes van obtenir, respectivament, la Flor Natural i el primer accèsit als Jocs Florals de 1903, celebrats a Barclona amb tota la pompa de l'època. Aquest doble triomf li valgué l'amistat de Maragall, que era del jurat, aleshores al cim del seu prestigi. El 1904 publicà el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb un pròleg de Joan Maragall, el qual el presenta com un representant de la seva teoria sobre la "paraula viva". Aquesta publicació acabà de consagrar-lo. I per bé que ell solia dir que, a partir d'aleshores, cessà de fer versos (tot precisant que no fou ell qui abandonà la poesia, sinó al revés), el cert és que la poesia l'acompanyà sempre, com ho revela tota la seva obra. El 1906, sota el pseudònim d'Augusto de Altozanos publicà una obra insòlita i agosarada: El nuevo Pascual, subtitulat Manual de la Prostitución, la qual li valgué que augmentés la seva fama d'extravagant. Aquesta obra, freudiana i surrealista, era escrita en un espanyol traduït directament del català amb el propòsit, segons que deia l'autor, de retornar a la llengua de Cervantes la frescor que havia perdut per obra i desgràcia dels escriptors acadèmics i amanerats del segle XIX. A més a més, descobrí que tots els escriptors catalans que durant el segle XIX escrivien en llengua espanyola van morir tísics. Des del 1908, en què fou designat secretari de l'agrupació Les Arts i els Artistes, es dedicà a la crítica d'art i col·laborà en nombroses publicacions de l'època: "El Poble Català", "Las Noticias", "La Publicidad", "La Revista Nova", "Vell i nou", "Mirador", "Picarol", etc. Entre el 1911 i el 1914 dirigí el setmanari satíric “Papitut”. profecia sobre els catalans Fou membre de la Junta de Museus de Barcelona i secretari de l'Ateneu Barcelonès. El 1918 publicà Concepte general de la Ciència catalana, on intentà de provar l'existència d'un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull, de qui es proclamà deixeble tot aspirant a fundar un sistema propi anomenat de primer Hiparxiologia i, més tard, Pantologia. Aquesta obra acaba amb la seva famosa profecia sobre els catalans, segons la qual arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, allà on vagin, s'ho trobaran tot pagat. Francesc Pujols qualificà el seu estil literari —gairebé sense punts i amb moltes comes— com estil "orgànic", que no volia dir, evidentment, dictatotial, sinó perquè li rajava com un raig de font, gairebé sense solució de continuïtat i de la mateixa guisa que pensava. D'ací que solia afegir que el seu estil no feia més que seguir el ritme del propi pensament i el comparava, impertèrrit i magnificent, a la música de Wagner i a l'arquitectura de Gaudí L'any 1921 publicà els opuscles L’evolució i els principis immutables, La religió i la moral i un Recull d'articles de crítica artística. Contribuí a l'intent de crear un teatre líric català i va escriure una tragèdia en tres actes (Medea, 1923) i una versió representable del Llibre de Job (1922) en vers pitarresc. El 1926, ja casat i amb un fill, deixà Barcelona per anar a Martorell. Publicà Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX (1926), en dos volums, molt contravertida; La visió artística i religiosa de Gaudí, Catalunya i el Marroc (1928), La solució Cambó (1931), El pintor Pidelaserra (1934), i Un llibre-estel de Joaquim Casas-Carbó ''El problema peninsular'' (1935). Durant la Guerra d'Espanya, Pujols va veure morir la mare i l'esposa, mentre que el seu fill era mobilitzat i ell restava sol en la solitària Torre de les Hores. A finals de gener del 1939, s'exilià a Prada de Conflent, on s'acollí a l'hospitalitat de Pau Casals. Al cap de sis mesos, es traslladà a Monpeller —"la ciutat de l'alt rei En Jaume", com deia ell mateix—, sota l'empara de l'anomenada Residence des Intellectuels Catalans, organisme d'ajut dependent de la Fundació Ramon Llull constituïda a París amb cabals salvats del naufragi. El socors que rebien els residents era tan precari que Pujols va poder dir que "morien de renda". El 8 de gener de 1942, desmoralitzat per la situació que imperava a França i atenent a les crides que, des de Martorell, li adreçava el seu fill Faust, retornà a Catalunya. Fou "depurat" i, després de passar una mesada a la presó Model de Barcelona, retornà a la Torre de les Hores, on molts dels seus papers i dels seus llibres havien estat cremats per l'exèrcit espanyol d'ocupació. Amb tot, va continuar treballant silenciosament en la seva obra fins que les malalties l'atuïren. En aquesta nova etapa, col·laborà a "Ariel" i "Revista Europa". Morí a Martorell el 13 de febrer de 1962. Deixà a la Torre de les Hores una gran quantitat de notes pantològiques i altres treballs.
Tornar