Documentació
Mares mortes
La Clàudia és una dona de poble, ben entrada en la trentena, soltera i amb la imatge de senyora gran, fosca, trista, acabada. Per dins, també se sent així: sense il·lusions, projectes ni autoestima per confiar en un futur que deixarà que s'escoli pel mateix forat per on ja ha perdut el passat. Durant tota la vida ha estat supeditada a una mare que ara, poc després de morta, reconeix que va acabar odiant; de qui mai no va rebre la ració mínima imprescindible d'amor que se suposa que una mare ha de donar a la seva filla. El despatx de l'advocat Masferrer, de Barcelona, una ciutat que ni coneix ni entén, és un lloc en què se sent completament desubicada, absolutament perduda, i on és a l'inici del llibre. Dones absents és una novel·la que parla de dones. No de les dones que no hi són, com anuncia el títol, sinó sobretot de les dones que sí que hi són i que troben a faltar les altres. Parla dels buits que han deixat en certes dones les dones absents, que al cap i a la fi són les mares mortes. Però no només aborda aquesta absència i la tristesa que comporta, que no deixa de ser lògica, sinó també els traumes desencadenats en les filles partint del comportament o les actuacions d'aquelles mares quan encara eren vives. Apareixen unes mares molt imperfectes, difícils d'acceptar, però reals.
UN BORDELL D'HERÈNCIA
El senyor Masferrer, advocat de bigotis pomposos i segur d'ell mateix, acaba d'informar la Clàudia de l'herència de què ha estat beneficiària per ordre explícita en el testament de la Maria Araniu. Aquest nom no diu res a la pobra dona, intimidada dins aquest despatx per a ella gens quotidià, tan acostumada a tenir-ho tot apamat. Li corresponen dos pisos al carrer de l'Aurora, al Barri Xino de Barcelona, les claus dels quals en Masferrer li lliura juntament amb uns fulls manuscrits per la senyora Araniu. La fràgil protagonista no entén res. Aquests papers són com una espècie de diari de la desconeguda en qüestió i fan referència a tot el que passa en un bordell. Aquesta casa de cites ocupava, precisament, els pisos consignats a l'herència. Aquest és el punt de partida de Dones absents , que és la primera novel·la de Judit Pujadó (Barcelona, 1968). Aquesta documentalista de TV3, llicenciada en història, té un currículum brillant com a autora de relats breus, amb què ha guanyat diversos premis, i d'assajos com ara Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939) (1998) i Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona (2000).A més, ha participat com a coautora als llibres Planeta ESO (premi Pere Quart d'humor i sàtira, 2002) i El refugi 307 (2002). L'estil de la seva primera incursió en la novel·la és molt directe, amb poques voltes a l'hora de transmetre els missatges. A més, es palesa un treball intens pel que fa al ritme, amb la dosificació al llarg de l'obra de diversos moments de clímax, que van atrapant el lector i no permeten cap distracció. És d'aquesta manera com la història es va desentrellant a mesura que avancen les pàgines del llibre. Al principi tot són misteris; una aura de desconcert ho embolcalla tot, sense que el lector tingui pistes per saber cap a on evolucionarà la trama. A la primera part, Pujadó fa saltar la revelació més forta i sorprenent, que desencadena tota una sèrie de canvis en la protagonista. Precisament, els canvis interiors que viu la Clàudia al llarg de les prop de dues-centes cinquanta pàgines de la novel·la conformen el missatge últim que pretén transmetre l'autora. Aquesta evolució psicològica està molt treballada, en un personatge feble que passa per estats de sorpresa, gelosia, rebel·lia, desesperació, tristesa... Un altre element de gran importància en aquesta història són els documents. La protagonista troba fotografies, cartes i manuscrits diversos a l'interior del bordell que ha heretat, que serveixen per crear línies argumentals que discorren paral·lelament a la principal, confegint les biografies de les prostitutes: la Matilde amb el seu passat d'orfenat, la Liuba i el seu drama amb les màfies russes, la Mundeta ja anciana, la Roser i el desgraciat del seu company, el Sagrantana, la Molly i els seus problemes amb les drogues... Tot un univers sòrdid que quadra molt bé amb l'antic Barri Xino i no tan bé amb el nou i flamant Raval de l'especulació i la regeneració profilàctica, que també reflecteix Pujadó a Dones absents .
DESTRUCCIÓ DELS TRAUMES
El punt i final arriba justament amb un exemple d'aquesta reurbanització del casc antic, amb l'enderroc de l'edifici del bordell. Un enderroc que representa la destrucció dels traumes de la Clàudia per causa dels seus orígens, ja esclarits, i l'obertura a la possibilitat d'un futur millor per a ella. S'endevina una escletxa d'esperança en la protagonista, que se sap una dona diferent, alliberada dels complexos i els traumes que l'havien atenallat fins a aquest moment.
Tornar