Documentació
Periodistes
Potser per la particular manera que té de viure la realitat, el món del periodisme ha protagonitzat més d’una novel·la memorable. De Tom wolfe a Ferran Torrent, dels sarcasmes d’Evelyn Waugh a Scoop! a la picaresca de Los últimos días de “La Prensa”, de Jaime Bayley, les redaccions dels diaris solen ser un mercat d’odis, enveges, aliances, servilismes i, per tant, de literatura. Servitud, de Joan Puig i Ferrater (1882-1956), ara feliçment reeditada, va aparèixer per primer cop el 1926 i és una d’aquestes novel·les que treu partit del mercadeig de les vanitats i els interessos entre periodistes i poder. Guillem-Jordi Graells explica a la “Introducció”, molt útil, que Puig i Ferrater no ho considerava una novel·la perquè en escriure-la es trobava “constantment privat del plaer d’inventar que és el propi d’un novel·lista” -i, de fet, el subtítol és “Memòries d’un periodista”-, però des del primer moment que va sortir els lectors la van voler llegir com una novel·la en clau que torpedinava “els anys en què l’autor va fer de periodista a La Vanguardia”, entre 1911 i 1920, i el menyspreu amb què Gaziel tractava Puig i Ferreter, temps després, s’ha d’entendre com una seqüela del mal causat pel llibre.
Novel·la o no, Servitud defensa un alt contingut literari. La prosa de Puig i Ferreter, ja se sap és arrauxada i una mica barroera, a vegades desmanyotada, però en aquest cas s’adiu molt amb el tràfec de la redacció de “La Llanterna”, amb les intrigues dels obrers, els sindicats de pistolers i els “amos intransigents” davnt la Vaga General i l’amenaça del locaut que centra els esdeveniments de la novel·la. Puig i Ferreter se serveix d’aquestes situacions extremes per deixa caire unes quantes reflexions sobre la servitud dels periodistes al diari que els paga. La professió es divideix entre “mesquins” i “càndids”, es queixa algú; “no puc suportar sense rancúnia, tristesa i amargor la servitud de l’ànima i de la intel·ligència”, diu un altre redactor, “per això els intel·lectuals pobres som una gent tan agra, dolenta, miserable i sense alegria”. Al seu torn, un subdirector del diari amenaçat de vaga cirada: “Jo sóc més anarquista que el Noi del sucre!”. Amb Servitud, el narrador camuflat rere el vaivé dels personatges volia ensenyar que enlloc hi ha un pam de net, i el lector no pot evitar de pensar que les coses no han canviat gaire, de 1926 ençà.
Tornar