Documentació
Proletaris de la ploma
Durant la primera meitat de Servitud, el crític es veu temptat de recomanar-ne la lectura a les facultats de Ciències de la Comunicació. La descripció que fa Joan Puig i Ferreter de les baixeses de la professió és antològica: em refereixo a la pràctica del plagi, les enveges dels companys, la humiliació de l'autocensura o els interessos extraperiodístics. A Servitud no hi falten retrats com el de l'escriptor frustrat, el del reporter que s'ha tornat cínic a còpia de desenganys, el del tot terreny sense idees pròpies, o fins i tot el del lladre de llibres que habita cada redacció. Un devessall de realisme que podria ser útil per posar en contacte els periodistes vocacionals amb la duresa del medi de treball.
A mesura que avança en la lectura de Servitud, però, el crític va trobant excessiu l'entusiasme de Puig i Ferreter: tant en la crítica de l'entorn com en l'elogi del seu alter ego, el redactor Andreu Rojals, l'únic "idealista" del llibre, que acaba enfrontant-se tot sol no només a la direcció i al cos de redacció del seu diari, sinó també al sindicat obrer. I és que Rojals, un jove periodista que, després d'aconseguir entrar al diari La Llanterna, s'adona de mica en mica que escriure al dictat és la pitjor mena d'esclavatge, és qui vehicula aquestes memòries difressades.
La manca de mesura, el desordre compositiu i la ingenuïtat expressiva decanten el llibre cap al libel, però cap a una mena de libel que peca d'excessiva innocència: innocència psicològica perquè és inviable un cretinisme de pedra picada com el que mostra la figura de Don Hilarió; innocència lingüística perquè la claredat no s'ha de confondre necessàriament amb la pobresa; i, en fi, innocència literària perquè els últims capítols no són mínimament versemblants. S'entén, llavors, que el mateix autor titlli el llibre de "superficial" i "insignificant", o que escrigui una frase com la següent: "No ho vaig poder aguantar més i vaig escriure Servitud". Més que de libel, seria més exacte parlar d'exabrupte. No sé dir si contra un diari sense ànima, contra un ofici sense dignitat o contra el món --tan injust-- en general.
I, amb tot, el llibre té interès justament en la mesura que es pot llegir com un roman à clé. "La Llanterna" és, de fet, una caricatura de La Vanguardia, el diari on Puig i Ferreter va treballar de l'any 1911 fins al 1920. Personatges reals com el comte de Godó, propietari del rotatiu, i el director Miquel dels Sants Oliver hi són reconeixibles, i la mecànica de treball a la seva redacció no devia diferir gaire de la que recull el llibre. Un autor més preocupat per l'estil, o bé més subtil, o menys obvi, o bé, senzillament, dotat amb sentit de l'humor, n'hauria tret més profit (¡quin sainet no n'hauria escrit Santiago Rusiñol!), tot i que, curiosament, aquest és un dels llibres que més va polir i treballar Puig i Ferreter, el gran exponent autòcton de l'escriptura a raig i el precursor de l'estil prim que avui dia sembla indestriable ja no del periodisme, sinó de la prosa contemporània.
Tornar