Documentació
Valentí Puig critica la barroeria cultural
L'escriptor recrea en la seva darrera novel·la la mediocritat de la Barcelona que volia canviar el món el 1968 i va caure en la rutina
Es troben cada cap de setmana amb les seves famílies al poble imaginari de Viluma. Són 4 amics barcelonins que van coincidir en un internat els anys 50, van encarrilar la seva vida de forma brillant i ja són a l'inici de la senectut amb tants problemes com fracassos. Són els protagonistes de La gran rutina, la darrera novel·la de Valentí Puig, Premi Sant Joan i publicada a Edicions 62.
"Es tracta d'una generació que volia salvar el món i amb prou feines se salven ells mateixos. Són els supervivents de la gran rutina de la vida", explica Valentí Puig, que reconeix que, malgrat tot, "tenen el mèrit que s'aferren a la vida, a l'amor, a la bellesa i a l'art".
És un retrat de la Barcelona que coneix, la de la classe alta i mitjana propera a la gauche divine i ell diu que només "he observat la societat que conec i li he donat vida". Més enllà de l'amor i la mort, en la novel·la "també hi ha pietat i misericòrdia". I en els protagonistes "hi ha un equilibri entre l'egoisme, innat en l'home, i l'altruisme amb la família i l'amistat. La gent madura fa un esforç per saber el que és i el que són els altres".
Això és el paradís de Viluma, que contrasta amb la Barcelona de la lluita diària, de la competència desenfrenada. Viluma "és el lloc d'acceptar-se els uns als altres i he procurat donar caire humà als elements de tragèdia que hi ha a la novel·la, el càncer, el fracàs econòmic, el desamor", diu Puig. Viluma també té identitat, perquè "tots volem pertànyer a alguna pàtria". Una identitat com totes, la de la conversa "entre els personatges i els seus morts, la de rememorar les lliçons dels nostres pares". L'escriptor destaca que aquesta generació va ser la que va "voler trencar totalment amb el passat, amb els pares i al final ha hagut de tornar a la gastronomia de l'àvia".
Falta d'elits
Valentí Puig està preocupat per la degradació del llenguatge, que també "és una forma moral". Per l'escriptor, "hi ha d'haver una claredat del llenguatge en l'exercici de l'escriptura", però actualment "el llenguatge ha perdut el carisma que tenia i les noves generacions no en tenen gens de cura" i sense llenguatge "no hi pot haver un pensament sòlid". Per què els polítics parlen un català tan desastrós?, es pregunta Valentí Puig, que considera que Catalunya viu una època de mediocritat cultural. Un fracàs que es deu, segons l'escriptor, "a la manca d'unes elits amb voluntat de fer un món millor. Crec en l'esperit del Noucentisme, en l'obra ben feta i ara hi ha una barroeria intel·lectual generalitzada. Falta ambició en la cultura catalana, és mimètica i sempre cerca referents localistes". Puig deixa clar que quan parla d'elits es refereix a "l'elitisme cultural de l'esforç".
En la literatura "hi ha algunes individualitats en novel·la i poesia de bon nivell, però darrere hi ha hagut la institucionalització que ha fracassat". Per l'escriptor, la política realista hauria estat seleccionar pocs bons escriptors i donar-los un ajut a la creació substanciós, "però s'ha escollit fer de repartidora perquè tothom estigui content". L'escriptor hi veu solució, però sense dilació de cap mena: "A Catalunya ha arribat el moment de prendre decisions".
Tornar