Documentació
Valentí Puig o l'art de viure
A Valentí Puig li escauen els bars d'aquells hotels on encara no s'atreveixen a telefonar en veu alta els tristos i perfumats executius. Són l'espai ideal perquè t'expliqui el que Pla opinava de la literatura barcelonina que, segons el de Palafrugell, era una mica soporífera i impossible de recordar. Un esforç malaguanyat.
Es el nen que li mirava l'abric fosc a Josep Pla mentre aquest viatjava en tren des de Palma a Sóller, aquest tren que encara sembla un tren. Habita un mussol detingut en el seu rostre, que encara no usava barba en els seus temps londinencs de corresponsal i taxi còmode. A aquest mallorquí culte se l'ha de sorprendre quan sopa sol al restaurant Rhin de Santander. I això passa únicament un cop l'any. Assegut aquella nit en aquell restaurant, sopa, es beu una ampolla de Moët Chandon Brut Imperial, segueix amb el Montecristo més enorme i, mentrestant, fa un repàs líquid de l'any transcorregut.
Quan era petit volia ser algú que toqués el piano, no un pianista. Ara, sense pretendre fer literatura, diu que només vol ser algú que escriu en un restaurant amb el bolígraf que li deixa un cambrer. Quan li mirava l'abric fosc a Pla els escriptors ni portaven corbata ni vivien convencionalment. I publicar, llavors, era sagrat perquè significava un cert compromís.
Ser escriptor llavors, això pensa Valentí, era ser Scott Fitzgerald, que semblava fràgil i tenia una dona emocionalment inestable, o ser Hemingway, que anava de caçador de gran calibre i va acabar engegant-se aquell tret definitiu que va descobrir la seva dissimulada fragilitat. Es a dir, que el savi, el verdader coneixedor de la vida, va ser Scott Fitzgerald, autor d'El gran Gastby, una de les millors obres de la literatura nord americana i mundial, segons Valentí Puig.
Aquesta setmana no firmarà exemplars del seu últim llibre publicat. I no els firmarà perquè opina que el seu Diccionari Pla de Literatura és una obra que només pertany a Pla. A l'entrada Ulls d'aquest diccionari es descobreix la importància que donava el de Palafrugell als ulls i que difícil que és descriure'n el verdader color. Pla sosté que ell no va veure mai ulls verds i que això demostra que els poetes menteixen.
Valentí Puig, que acaba d'obtenir el premi de la Crítica, ha escrit que accedir als vagons de primera de la vida pot ser tan senzill com mirar la taula del restaurant on hi ha asseguda una parella que no parla. I si un l'obliga a posar-se transcendent, escolta que per a ell la literatura consisteix a deixar alguna cosa entre un i la mort, que va ser el que va fer Pla en 30.000 pàgines. O que, com va dir Isaac B. Singer: encara que Tolstoi visqués a la casa del davant, ell, en lloc de travessar el carrer i trucar a la seva porta, es quedaria a casa llegint Anna Karènina. I que això és el que anomenem literatura.
Valentí Puig, tan rigorós i tímid com observador, ha nascut per explicar-nos la vida. El que passa és que aquest home que va aprendre a viure llegint Gabriel Ferrater, Stendhal i Pla, que també li va ensenyar a mirar el paisatge, encara no s'ha posat gaire seriosament a treballar en això. Per això la gent va sopant, bevent i fumant car sense saber com se sopa, es beu i es fuma la vida, és a dir, com se'n disfruta.
Tornar