Documentació
Dics de contenció en Valentí Puig
Tom Wolfe explica en Periodisme canalla i altres articles -un llibre atacat i menystingut amb hipocresia- que al final dels 60 s'establiren diverses comunes a Califòrnia: un únic raspall de dents era compartit pels heroics contestataris; la dutxa, abolida per assemblea; la proliferació de brutícia i bacteris, una garantia contra el capitalisme. Tant és així que malalties eradicades a principis del segle XX als EUA s'apoderaren d'aquestes festives comunitats. Amb pragmatisme anglosaxó, alguns metges es professionalitzaren -amb guanys evidents- per fer front a aquestes epidèmies, sobretot ideològiques. Valentí Puig veié de jove aquell ambient de revolta i psicodèlia, de verbalisme ineficaç i esgotador que ajudà a sedimentar en ell una concepció de la vida conservadora i escèptica. Encara que ha tingut diverses vegades la temptació de practicar una política incompatible amb l'estridència, on més sovint ha anat a parar després de tempestes personals, d'onades colèriques que ens esborren el perfil de la platja, és a la terra estable, el mapa confortant de la literatura. Com el batec hipertrofiat del cor d'un atleta, els dietaris de Valentí Puig s'expandeixen cap a l'exterior -l'ansietat amb què obrim les pàgines de la premsa, l'enrenou de converses en un bar de Palma, un fet trivial que ens atrapa- per replegar-se en el pròxim moviment ben endins de l'escriptor -imatges inquietants d'una nit d'insomni, la lluita inestable per assolir certeses, els ulls d'un xiquet que veuen nevar sucre en una pastisseria tot sentint la mà càlida i ferma de son pare. Des de ben prompte el desig i l'obsessió de Valentí Puig han estat crear un sistema propi de referències amb què poder apamar i explorar el món. Una estratègia per fugir del caos i el desordre que constantment intenta dissoldre'ns. Construir una personalitat blindada a la dispersió, a l'autodestrucció, a la banalitat. Entrenada per reaccionar contra la crueltat i la barbàrie. Els dietaris Bosc endins i Matèria obscura -ara oportunament aplegats en el volum Porta incògnita - tracen aquest recorregut feréstec, ple d'ondulacions, entre fondàries i troballes exultants, que és el pas de la joventut a la maduresa. Una de les millors proses de la literatura memorialística catalana irromp en el seu primer llibre , Bosc endins -el bosc del repòs clàssic i el del crit de la bèstia-, que comprèn la dècada dels 70. Un Valentí Puig anglòfil és enviat a Irlanda del Nord com a assistent-teacher : en un clima de guerra civil, bombes indiscriminades i ocupació militar, intueix ja aleshores que qualsevol solució al conflicte passa per la negociació. La política, per tant, no és una tria entre el bé i el mal, sinó habitualment entre dos mals. Maquiavel i Hobbes afaiçonen Valentí Puig. La limitació de les llibertats de Burke i el liberalisme de Hayek enfrontats a les falsedats de Rousseau. "El conservadorisme intel·ligent és sempre menys perniciós que les revolucions". Per a un autor que un dels dies més assenyalats d'aquella època fou l'adquisició de l 'Encyclopaedia Britannica , la resposta està en les institucions i les societats consolidades, lluny de les utopies, de les aventures rupturistes. En un viatge a Roma s'embadaleix amb uns diputats que discuteixen amb l'eloqüència dels personatges de Pirandello, amb l'accessibilitat dels cambrers vells.
AUTOEXIGÈNCIA TIRÀNICA
Valentí Puig sol estar en guàrdia amb ell mateix. Una autoexigència tirànica el posseeix. Després d'hores d'alcohol, converses nocturnes excessives -a la vora del naufragi-, el rescat el proporciona un Déu com un refugi esquerp. O també la treva d'un pianista de jazz. Un capvespre carnerià, la relectura anual dels poemes d'Alcover, la prosa de Macaulay i la filigrana afrancesada de Strachey. En la mort de Gabriel Ferrater, el record de les passejades amb una amiga mentre competien amb cites del Poema inacabat . Però en la inflexió que proporciona la felicitat esquiva, la maldat ens desperta de la letargia amb l'assassinat d'Aldo Moro i l'eixida de nou a la superfície inhòspita, en què la bèstia no deixa d'assetjar-nos. Ara bé, l'entrada en l'edat adulta no és ni molt menys una geografia amable per a Valentí Puig. A principi dels 80, en Matèria obscura , combina un clam a un Déu immisericorde -que siga capaç d'ancorar-lo a la vida-, amb la constatació per a ell dolorosa que als països catòlics i llatins la gent no deixa de reclamar drets i d'eludir deures. Accepta participar en la política local de les Balears. Coneix les mediocritats d'una administració sense èpica, sense ambició, amb "moltes rates, però cap tauró". Embafat del dia a dia decideix fer el salt, concentrar-se en l'escriptura per dissuadir fantasmes, aplacar sismes. Pautat pel ritme de la natura descobreix la solitud -única pàtria armada de Valentí Puig- mentre està a punt d'acabar Dones que fumen. Però una agenda massa compacta -diaris, narracions, poemes- no acaba de compensar el vulnerable sistema químic que ens manté drets. S'imposa la necessitat de badar. Perdre hores i reflexionar perquè si no tot s'esmuny, intangible. O el que és el mateix, tornar a una certa anarquia vital, això sí, condensada en l'energia de l'escriptura. És el pols irresoluble entre la intuïció, l'atzar i la voluntat. Enmig d'una ressaca tot s'esllavissa -l'empremta del pecat original-, fins que un aperitiu civilitzat regula les vàlvules sensitives de Valentí Puig. Més que no Stendhal prefereix l'ètica de la desconfiança de Henri Beyle, s'adscriu al racionalisme crític de Popper i sent un deute impagable amb la lucidesa d'Aron. Sap que necessita l'egoisme per sobreviure, però com a conseqüència del bloqueig que produeix la timidesa, no per narcisisme. LITERATURA DE MEMÒRIA Les irregularitats de la nostàlgia, les deformacions del passat, són un terreny minat, complex. Però al cap i a la fi és el magma imprescindible per fer literatura amb la nostra memòria. L'objectiu de Valentí Puig serà equilibrar orgull i vanitat, tindre a mà l'escut de la indiferència. Tot i considerar-se més amant de plaers que d'emocions, les seguretats queden suspeses en obrir un llibre i trobar uns grans d'arena que ens recorden la roba damunt una roca abans d'entrar a l'aigua, la corba d'un maluc i la mirada perenne d'aquella dona. La dificultat de concretar els sentiments en gestos: una intersecció de pors, autodefensa i passió marca les seues relacions amoroses, un exercici poderós de descompressió literària. L'antiromanticisme de Larkin, la brevetat esmolada, punyent de Jules Renard, l'observació i el qualificatiu de Josep Pla es donen cita en Valentí Puig, que no dubta a escapolir-se de l'experimentalisme i apostar per narracions que ens retornen la plenitud de la literatura fidel a la realitat. El creixement expansiu de Dumas junt a la contenció de Jane Austen. Ara bé, no ens serà fàcil seguir-ne el rastre, ja que mostra i amaga pistes dels models. Una pluja torrencial de lectures tenyeix la seua obra. Però l'entusiasme per la literatura no ens ha de distorsionar l'escala de valors. L'inventor del tallaungles o del bicarbonat es mereixen més el nom d'un carrer que no molts dels intel·lectuals. No obstant, l'adhesió de Valentí Puig és il·límitada: escriure és un ritual obligatori com l'ampolla de Moët-Chandon que cada any obri al Rhin de Santander, vicis del temps. Aquests dietaris commocionen uns anys després de la primera edició, guanyen en aquesta relectura successiva de Bosc endins i Matèria obscura que és Porta incògnita . Com a lectors, ens tensa i suggestiona la densitat de l'autoretrat moral, impúdic i evasiu alhora. La tradició literària i el matís mallorquí fan gran aquesta prosa catalana contundent, cisellada fins a l'extenuació, sempre sensible al detall. Només dues reticències: la potència conceptual en alguna ocasió força l'enllaç entre frases, la fluïdesa. L'altra, supose que compartida amb l'autor: trobe a faltar un índex onomàstic. I bé, ja posats, una tercera: no haver conegut aquella dona que funcionava com un futbolí.
Tornar