Documentació
Tradicions de consum
Tinc a les mans el llibre que acaba de publicar Valentí Puig, L'ou de Cuvier, i em reservo escriure'n més extensament a partir d'una lectura reposada. Des del primer cop d'ull -no sé si és correcte fer les coses així, en tot cas ortodox segur que no- els escrits de Puig sempre m'obren la gana literària, la necessitat de dir-hi la meva, d'anotar-lo, de tornar-hi. Puig és un dels nostres escassos pensadors de l'escriptura. Una literatura té dues maneres de tocar moments de plenitud: dur a les últimes conseqüències una tradició pròpia -el mecanisme d'on surten Balzac, Mann, Proust- i, quan en la pròpia tradició no hi ha els recursos apropiats per expressar allò que es vol, des del geni individual i amb més o menys literalitat i extensió importar aspectes i elements d'una altra de llunyana per fer un salt endavant. D'aquí, Dante que se'n va a Ibn Arabi i a Virgili, Virgili que se'n va a Homer i a Hesíode, Càtul que se'n va als alexandrins. ¿Algú amb dos dits de front pot creure que els ditxosos Pla i Carner són fruit de la tradició catalana? Alguns participen de tots dos fenòmens: Shakespeare i, si em permeten sortir de la literatura, Michelangelo. Els números, per descomptat, no és que no sempre surtin, és que quan surten és un prodigi. La diferència és que quan les coses poden sortir bé, això no vol dir que surtin bé, i en canvi quan tot indica que sortiran malament, o simplement no sortiran, aleshores no surten mai. S'ha dit que la indiscriminació i l'enorme facilitat d'accés al conjunt de la cultura -accés d'altra banda més difícil que mai si el que busques no és a la Xarxa (amb majúscules, perquè cada cop és més l'ull del Big Brother)- porta a la confusió. Cert, no hi ha criteris fiables ni autoritats reconegudes, i aquestes no ho són perquè comencen no autoreconeixent-se, fins i tot, sovint, autonegant-se, i no és que tractem amb mestres taoistes la primera ensenyança dels quals és que el veritable mestre no és un mestre. De la confusió només se n'escapa per la peripècia individual, i en quin grau s'aconsegueix, depèn del talent i la determinació. Els intel·lectuals s'agrupen en compartiments estancs: els acadèmics deutors d'un mètode adquirit, tret d'alguna excepció, autistes autosatisfets, d'una banda. D'una altra, els empleats de les empreses. Per a aquests, i que dir-ho ja sembli un tòpic no treu per desgràcia força a la realitat, el valor suprem de l'obra literària són les vendes, i tota la resta són gràcies subsidiàries. I finalment, els més individualistes i, això no obstant, i de forma paradoxal, si no tenen un altre modus vivendi o no són rics, els més dependents dels altres: els creadors. Però la paradoxa pot girar-se a favor. Si el creador se sent deutor de l'entorn, li semblarà que té menys camp per córrer que mai, però si té capacitat d'alliberar-se'n, si més no en el moment d'encarar el text, s'adonarà que és al contrari. És el moment per l'autoengany transitori propugnat per Coleridge, però no aplicat a la fascinació de la lectura, sinó a les possibilitats de l'escriptura.
Tornar