Documentació
Valentí Puig: Assagista i poeta
D.S.A. Voldria encetar la conversa parlant d'un tema important del seu darrer llibre, L'os de Cuvier, que, pel que veig, no ha suscitat gaire interès per part dels comentaristes. Em refereixo, naturalment, al tema de l'honor. Em sembla un concepte essencial a la cultura occidental des dels seus inicis.
V.P. Ja és ben curiós que la noció d'honor tingui avui consideració de fòssil. O és que el model moral i cívic de Ciceró o de Jefferson no té cap vigència? Fins i tot la llibertat és un honor, com més o menys deia Bernanos. L'honor és el fonament d'una aristocràcia de l'esperit, i era una pedra de toc en plena glòria del Renaixement, com ho és a la civilització del sud nord-americà. Què seria la literatura de Faulkner o d'Allen Tate sense l'honor? Ara mateix, el sentit de l'honor no és una simple qüestió d'escrúpols morals, sinó d'ambició i afany de noble grandesa. Esclar que tot això fa riure als qui s'estimen més una cultura sotmesa a la pantomima. Per aquesta raó insisteixo en la manca d'elits. Si no cau en la temptació totalitària, una elit intel·lectual, per definició, pot actuar per honor i per sentit de la responsabilitat pública.
D.S.A. I ara que parlem d'història i tradició, quin és l'ús correcte que s'hauria de fer de la tradició literària d'un país? Vostè què creu que s'hauria de fer per assegurar la transmissió correcta d'una tradició? Què li sembla el fet que clàssics moderns i contemporanis, com ara Carles Soldevila i Joan Teixidor, no es puguin trobar amb facilitat a les llibreries?
V.P. Les coses que podem trobar a les llibreries sovint representen les antípodes del continuum vivent de la cultura. Per exemple: teníem moltes traducciones de Marx i gairebé cap de Maquiavel. Fins fa poc no hi havia cap traducció d'un pensador liberal de tanta importància com Hayek. El mestratge de Tocqueville o, després, d'Aron no arribava mai. Fixi's en l'impacte d'un mestre gairebé clandestí com Leo Strauss, per exemple, als EUA. La ideologia va ser una intromissió funesta dels anys 60. Ideologia marxista. Entre altres coses, va fer malbé la crítica literària. El món intel·lectual catòlic preferia les catacumbes. El mestratge de Riba s'oblidava. La revista Destino salvava els mobles com podia. L'oficialisme resistencialista actuava amb tanta bona voluntat com precari sentit crític. La imaginació liberal topava amb obstacles d'un costat i de l'altre. La paraula patia en mans de la ideologia. Crec que l'ús correcte de la tradició literària d'un pais passa pel respecte de la societat, la capacitat transmissora de l'escola i l'existència d'un públic -per bé que sigui socialment minoritari- que destriï el gra de la palla.
D.S.A. El fet que la tradició catalana sigui una tradició discontínua, de manera que no ha viscut èpoques de profunda transformació com els segles XVII i XVIII, representa per vostè un problema irresoluble?
V.P. Si fos irresoluble en parlaríem en termes de tragèdia, però ara per ara només som a l'últim entreacte. Vivim en un entorn d'inèrcies -Òmnium Cultural, IEC, Serra d'Or- que ben bé necessitarien un ajustament de cirurgia. Ara: si els escriptors fan llengua, les discontinuïtats del passat poden passar a un segon terme. Un empelt de noves energies pot anul·lar el fatalisme. Ben al contrari, més desídia col·lectiva ens acostaria a la ruïna.
D.S.A. Vostè troba que hi ha el problema addicional de la fragmentació territorial de la tradició que existeix? Per exemple, creu que Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver o Joan Estelrich ocupen el lloc que haurien d'ocupar en el si de la literatura catalana?
V.P. No, i ho veiem enguany, quan fa 150 anys que va néixer un poeta tan noble i fi con Joan Alcover. Com és que, d'altra banda, els llibres editats a Mallorca o Alacant no són a les llibreries de Barcelona? Hi ha qui s'omple la boca parlant de Països Catalans i després tenim una logística de distribució molt poc eficaç. Potser seria millor constatar dia a dia un espai lingüístic i deixar córrer la terminologia tan inoportuna de Països Catalans. Ha generat més reaccions en contra que adhesions positives.
D.S.A. És per aquest mateix fenomen que vostè es considera un 'outsider' a la cultura catalana d'ara? Però no pensa que més aviat vostè, Baltasar Porcel, Carme Riera i Sebastià Alzamora són precisament mallorquins oficials o totèmics?
V.P. Si em considero un outsider, el factor mallorquí només hi compta una mica. Ho sóc perquè no crec que Catalunya visqués millor si no fos part d'Espanya, perquè no sóc d'esquerres i perquè dono per fet que la monarquia és un gran invent. A més, sóc elitista i rebutjo l'avantguardisme oficialista de la ciutat de Barcelona.
D.S.A. Però no és veritat que aquesta posició d''outsider' justifica a fons una de les característiques més fonamentals de tota la seva obra: l'absoluta llibertat de pensament?
V.P. La llibertat de pensament la permet el sistema de societat oberta, és a dir la combinació d'Estat de dret i capitalisme. Després veiem com cada societat, si vol, té tabús. Jo crec que la llibertat d'esperit és un deure i que és del tot higiènic dir amb la màxima precisió possible les coses que realment pensem.
D.S.A. Tornant al tema de la tradició, no creu que idealitza el Noucentisme a L'os de Cuvier, i potser exagera la centralitat de Carner al costat de figures com ara Carles Riba i Eugeni d'Ors?
V.P. Si fos així, ho podríem atribuir al fet que Carner és un dinamolingüística. Riba i D'Ors perviuen per un lideratge poètic o intel·lectual, fins i tot moral, però qui fa i refà la llengua és Carner, en virtut d'una multiplicitat de registres que encara ens pot deixar astorats. Sense anar a Nabí, no crec en la pretesa superficialitat de la poesia de Carner. Pel que fa al Noucentisme, no li alabo el model de llengua sinó la voluntat d'exigència. Si llegim Catalans del 1918, de Foix, o el Quadern Gris veurem quin impacte pot tenir Eugeni d'Ors en la formació d'una nova elit.
D.S.A. Per un costat vostè reivindica el Noucentisme, tot i la seva clara vinculació amb el món de la política, però d'altra banda és molt crític amb la politització actual de la literatura i cultura catalanes. Quina hauria de ser per vostè la relació exacta entre política i cultura? A la vista dels resultats, cal tant de suport institucional a la cultura? S'haurien de modificar els criteris del suport?
V.P. El postfranquisme i la recuperació de la Generalitat tal vegada imposaven una certa institucionalizació de la cultura catalana, per donar-li un aire de normalitat. Ara seria l'hora de retirar la bastimentada i veure què en queda de tot plegat. Sospito que si retiréssim els suports genèrics a l'edició de llibres i molts premis literaris, la literatura milloraria, perquè els escriptors de veritat no s'arronsarien i els mediocres buscarien una altra dedicació.
D.S.A. Caldria buscar els mitjans per estimular la societat civil perquè es fes càrrec d'una part més significativa de les activitats del món cultural? I la famosa llei del mecenatge, tan imprescindible a països com els Estats Units, podria representar aquest estímul?
V.P. Hem de confiar que una llei de fundacions privades com cal aclareixi les coses. Si la societat no és fa responsable de la cultura, continuarem amb la cultura de la dependència. Seria bo substituir les subvencions pels incentius. Donem beques a cinc escriptors que prometen i no mil dues-centes a pseudoescriptors que ploren. Ja és això, el mecenatge, els sistemes de sponsoring. Donem rendibilitat a l'energia creativa.
D.S.A. Vostè denuncia la manca d'unes elits a Catalunya. Suposo que pensa en elits a l'estil de les que demanaven Coleridge i Eliot, és a dir, unes elits intel·lectuals i morals, generoses i intel·ligents, i no unes elits socials que enyorin la vida aristocràtica de privilegis.
V.P. La meritocràcia és un estadi evolutiu dels sistemes democràtics. Permet que els més dotats arribin a les millors posicions. Qui aplica la meritocràcia a Anglaterra, per exemple, és el laborisme. Per això el sistema educatiu ha d'exigir, i així sabem qui són els millors i fins on poden arribar, sense diferència social o patrimonial. El principi d'igualtat d'oportunitats fa que tots puguem partir des del mateix punt i, per contrast, l'igualitarisme voldria fer-nos arribar tots a la vegada i a la mateixa fita. A cadascú segons el seu esforç intel·lectual: és la idea fonamental de superació.
D.S.A. La seva obra és molt rica i variada, però darrerament es dedica gairebé exclusivament només a quatre formes: periodisme, dietarisme, assaig i poesia. Podríem dir que el periodisme i el dietarisme són les dues cares de la moneda de l'actualitat, una més immediata i més incisiva, i l'altra més reflexiva i més ponderada? Podríem establir la mateixa relació, pel que fa al pensament, entre l'assaig i la poesia, de manera que assaig i poesia són formes de projecció del pensament, l'una més directa, l'altra més retreta?
V.P. Ara mateix m'engresca molt l'assaig i el poema però he de dir-li que tot just he acabat d'escriure un relat. Qui sap mai per on sortiran les coses? Sé que no m'agrada sembrar una vegada i altra el mateix arbre. Potser és dispersió. La relació entre el periodisme i l'assagisme és molt estreta i ja veiem que els assajos actuals de més influència solen provenir d'un article. Els vasos comunicants entre la poesia i la prosa discursiva són més alambinats. Sí, en tot poema hi ha un pensament, però és més aviat l'experiència d'una idea que no una aventura del concepte.
D.S.A. Per què ha anat deixant de banda altres gèneres com ara la biografia, els llibres de viatge, les biografies i les novel·les?
V.P. De fet, no deixem res de banda; és el temps que ens deixa de banda. I per això anem comprant temps com podem, obrint llibretes d'estalvi de temps, hipotecant les coses d'avui per al temps de demà. I això li diu algú a qui li agrada molt perdre el temps.
D.S.A. Vostè és molt valorat com a escriptor a la resta de l'Estat espanyol, però altres escriptors de vàlua com ara Màrius Sampere i Bartomeu Fiol són absolutament desconeguts. Quin problema hi ha amb la projecció exterior de la cultura catalana?
V.P. Si deixem el meu cas a banda perquè no el conec prou, jo li diria que el primer problema amb poetes de l'alta dimensió de Sampere i Fiol és que gairebé no tenen projecció a Catalunya. Si la tinguessin com cal, potser també la tindrien a la resta de l'Estat espanyol. Al marge de la política, crec en un bloc de cultura -hispànica, d'Espanya- que ho inclogui tot i que sigui una metapolítica.
D.S.A. A L'os de Cuvier hi detecto un sentiment d'enyor pels 'maîtres à penser'. Vostè no s'adona que corre el perill, precisament, de ser considerat un 'maître à penser' a partir de la publicació d'aquest llibre?
V.P. Si li sembla, deixem-ho estar. Gràcies.
Tornar