Documentació
Valentí Puig: "Vivim en un món de telepredicadors on tot està relativitzat"
F.B.V. Al seu nou llibre intenta acabar amb les utopies...
V.P. A Por un futuro imperfecto hi ha la idea que l'obsessió maligna i perversa del segle XX va ser creure que hi havia sistemes que podrien arribar a crear societats perfectes, i és recomanable que al XXI deixem de creure això perquè aquesta obsessió per la perfecció sempre ha acabat en el terror i l'horror. Si el que s'ha imposat en la política de cada dia és el paradigma reformista i s'ha acabat la idea de revolució vol dir que potser hem après alguna cosa. Això no vol dir que precisament pel fet que som imperfectes, com a societat i com a persones, no ens esperin uns altres horrors, però hauríem de procurar no caure en els errors del XX, ja en vindran uns altres, tot i que potser seran pitjors.
F.B.V. Sovint s'ha pensat en la utopia com a motor del món, i en els escriptors i sobretot en els poetes encara és més habitual...
V.P. La utopia és pròpia de la degeneració del pensament progressista des de la revolució francesa fins a la caiguda del Mur, i ha estat pròpia de les ideologies que han arribat al totalitarisme. El totalitarisme comunista consisteix a creure que arribaràs al món perfecte a través d'una lluita de classes en la qual una classe escollida produeix el paradís proletari en què tothom és perfecte, i la utopia de Hitler és que la raça ària, segons ell perfecta, pot arribar a crear un món perfecte sempre que liquidi totes les races que no ho són.
F.B.V. Assegura que "l'utopisme és una actitud covarda i pueril", però hi ha molts utòpics al món...
V.P. Sí, hi ha persones amb propensió a comportaments utopistes. Les últimes utopies són les verdes, pensar que si tots deixem de fumar i d'anar amb cotxe tot anirà millor. De tota manera, les utopies, com les que provenen de la Revolució Francesa i d'abans, que es converteixen en artefactes totalitaris ja s'han acabat. A partir de la caiguda del Mur queden vestigis de totalitarisme, com la Xina, que avança rapidíssimament cap a una economia de mercat sense Estat de dret, hi ha Estats autoritaris que han evolucionat cap a la democràcia i n'hi ha que estan entremig, com Singapur, però d'altres continuen amb l'arcaisme absolut, com a Cuba, però el socialisme com a utopia es va acabar amb la caiguda del Mur. El que ara discutim són distints models de capitalisme, petites correccions, però sempre operant sobre el model capitalista. La caiguda del Mur implica com a fet positiu que la idea de llibertat s'imposa a tots els països que eren de l'Est, que estaven involucrats en el col·lectivisme. Tornen als fets fonamentals per a la naturalesa humana, que van lligats tot i que de vegades no els posem junts: la llibertat i la propietat. El desig de propietat és part de l'instint humà i del sentit de la llibertat: posseir no és avarícia, sinó que és una manera de transmetre l'esforç del teu treball als teus fills, i això és un incentiu per viure, i viure cada vegada millor tu i els teus, crear riquesa. Això estava prohibit per la utopia, quan era un instint bàsic.
F.B.V. ¿Europa també és una utopia?
V.P. Una cosa és una utopia i l'altra és un cert ideal. Sabem que mai no aconseguirem l'ideal humà, però en canvi es pretén portar a terme les utopies, i aquest és el fet malsà i delirant. Europa és un ideal, però que prové d'un pragmatisme absolut. Europa és el territori de la gran cultura humana, però també de les guerres i la destrucció entre veïns. Tampoc fa tants anys que es va acabar la Segona Guerra Mundial i, per dir-ho amb el tòpic, encara fumejava el búnquer de Hitler quan els francesos i els alemanys, gràcies al pragmatisme i no a la utopia dels pares fundadors d'Europa, es van dir: "El nostre problema és que ens estem enfrontant contínuament. Hem de trobar un sistema que ens lligui". I creen una cosa que algunes vegades critiquen els utopistes, que en diuen injustament l'Europa dels mercaders, perquè fan un pool del carbó i de l'acer. Qui podia pensar que Europa seria un gegant econòmic tan articulat com és ara i amb una moneda única i amb tot de gent que vol entrar-hi? Abans la gent marxava d'Europa i ara volen entrar-hi. I molts països es posen a la cua per ingressar-hi, només cal veure l'última ampliació, tan aparatosa i que és una altra demostració del final de les utopies: els països que havien estat sota el motlle soviètic decideixen participar en aquesta tan criticada Europa dels mercaders, perquè és l'Europa de la prosperitat i de les llibertats.
F.B.V. ¿L'economia és el motor del món, doncs, i no la ideologia?
V.P. Sí, i tampoc no és dolent. El diner no és una creació diabòlica. El que permet progressar a la humanitat és passar de l'economia d'intercanvi a la de la moneda, si no encara estaríem baratant cabres per sacs de patates a les cruïlles dels camins. La moneda és un dels grans invents de l'home. De l'intercanvi al paper moneda, i d'aquí al plàstic, i d'aquí a pitjar un botó en el món vertiginós de l'economia global. Tot això té riscos immensos: els grans cracs, les grans crisis... Però hi ha més gent que viu bé ara que quan l'economia era d'una altra manera, especialment quan estava planificada. L'economia de la llibertat genera més riquesa tot i que, com tot, és imperfecta.
F.B.V. La riquesa o el treball són valors que, amb el temps, la societat entén de manera diferent...
V.P. A Espanya, tot i que ara ha canviat, la feina no ha estat un valor, era una pena o un càstig, però les noves generacions, sobretot després de la psicosi de l'atur, han redescobert la feina. En canvi, la idea de riquesa a Catalunya sempre ha estat respectada. La competitivitat també sembla passada de moda, però competim tot el dia. L'autoritat és producte de la psicologia antiautoritària dels 60, i també producte negatiu del franquisme quan s'identificava autoritat i autoritarisme, però hi ha una autoritat legítima que és la del mestre, i una moral que és la dels pares. Vivim en un món de telepredicadors on tot està relativitzat. És difícil que algú parli de la idea del bé i del mal sense provocar un somriure irònic, quan és una cosa que ha fet funcionar la civilització occidental, i no ha anat malament. El relativisme era inevitable però ha durat massa. De la mateixa manera que en aquesta ciutat que culturalment és tan progressista tot s'equipara. Una simfonia de Beethoven no és exactament igual que el tam-tam africà. Un Velázquez no és igual que un grafit, perquè ha d'haver-hi un sentit jeràrquic de les formes, dels valors estètics, morals. Hem pecat del contrari.
F.B.V. Defensa una jerarquia?
V.P. Jo crec que hi ha un sistema de valors. Al Liceu i al Palau de la Música, per exemple, de vegades s'hi fan coses que estan fora de lloc, però això ja depèn de la rendibilitat que en vulguin treure. Crec en una certa idea de l'alta cultura i de l'elitisme, en què cada cosa té el seu lloc. Jo disfruto amb la comèdia lleugera o escoltant Frank Sinatra, però Sinatra no és Verdi ni Wagner. Hi hauna jerarquia, sí, encara que sigui una paraula horripilant. No és el mateix el poema que fa el nen espavilat de la casa per a la boda de la seva germana que un poema de Carner o de Riba, i algunes vegades ho barregem tot. La tradició és una paraula que té un llast negatiu, tot i que a mi no em molesta, però podríem parlar de continuïtat. La cultura actua per ruptures, però sempre s'estableix un pont amb el passat. Hi ha una generació que trenca i després una que recomença. En cultures com la catalana, si ens baséssim en la ruptura i no en la continuïtat no existiria res del que hi ha ara. Jo crec en una idea de comunitat en què entren els vius, els morts i els que encara no han nascut. Tot això representa un bé comú en què conflueix tot: la propietat, la llibertat i la cultura.
F.B.V. ¿L'escriptor ha de prendre posició davant la societat? ¿L'escriptor ha de ser un intel·lectual?
V.P. Aquí hi ha un malentès per què els escriptors no tenen perquè ser intel·lectuals i a l'inrevés. El que estaria entremig seria l'escriptor públic, l'home que com a escriptor pren posició sobre qüestions que afecten la vida pública, i llavors l'ha de prendre amb tota la responsabilitat i intentant entendre les coses per treure'n unes conclusions per compartir-les amb la gent que el llegeix. Ara bé, la persona que vulgui estar-se a casa seva escrivint les seves coses i es desentén de la vida pública és tan escriptor com l'altre. L'intel·lectual és una figura del segle XX que desapareixerà, perquè en el fons estava al servei de les ideologies, en el pitjor sentit de la paraula. És impressionant de quina manera els intel·lectuals d'Occident van ser propagandistes de les tesis de Hitler i Lenin. Segurament eren més servils els intel·lectuals respecte als totalitarismes que no la gent del carrer, perquè instintivament sabien que allò no era bo, i en canvi l'intel·lectual es deixava embriagar per la idea absoluta. Hi ha escriptors que es desentenen de la vida pública i després pretenen que la seva opinió valgui més que la del metge o la del quiosquer. Dit això, també és bo que hi hagi gent que pugui aglutinar distints coneixements, perquè els especialistes de vegades perden l'horitzó i qui sap de tot una mica potser de vegades pot aportar un cert seny, però això no justifica aquesta omnisapiència dels tertulians.
F.B.V. Com s'enfronta a la poesia en contrast amb els altres gèneres?
V.P. Gairebé tots els poemes provenen d'una experiència àmplia, fins i tot imaginada. Hi ha imaginació, memòria, però també idees, un concepte pot ser experiència, o una lectura, un quadre. Els poemes provenen d'una acumulació de coses molt estranyes que arriben a convertir-se en un col·lapse que, per dir-ho metafòricament, si no es convertís en poema podria convertir-se en un coàgul de sang que ens parés la circulació. Vaig començar de jove a escriure poesia i encara que he escrit pocs llibres és de les coses que més m'agraden.
F.B.V. Tot i que predica l'excel·lència, busca una poesia senzilla.
V.P. No ho dic per falsa modèstia, però potser és que no sóc capaç d'arribar a una poesia més complexa. És la poesia d'algú que va pel carrer i mira la gent, no seria capaç de crear un sistema poètic ni d'enfrontar-me a reptes de mètrica. Els grans poetes són mestres a controlar el llenguatge a través de la mètrica, i jo no tinc aquest control. Pretenc simplement apropar-me al màxim amb la més mínima inexactitud a l'hora d'expressar el que he vist o he viscut. No pretenc entrar als cercles de la gran poesia, és una poesia d'anar per casa.
F.B.V. Els crítics l'han catalogada de poesia moral...
V.P. Sempre hi ha un fet moral, un judici sobre el nostre comportament i el dels altres. Però sóc un poeta domèstic i no sóc capaç de teoritzar sobre la poesia que faig, puc fer-ho sobre la dels altres, però no sobre la meva perquè és instintiva, que no és el mateix que espontània. Procuro que el llenguatge sigui el més exacte possible, però no sóc un metapoeta. La literatura és vital, critica la vida i a la vegada en fa un elogi, i d'aquest joc de miralls i de distàncies entre les coses i tu és d'on ve la literatura.
F.B.V. Vostè es defineix com a conservador, però a la seva poesia no ho sembla...
V.P. És que la idea que els conservadors són gent convencional és absurda. Pla era un conservador i la seva vida no va ser mai convencional, i hi ha alguns personatges d'esquerra molt més convencionals. Pensar que una persona perquè políticament o culturalment és conservadora no pot ser alhora un voyeur o no pot tenir la temptació de beure més del compte és absurd i respon a una visió maniquea o infantil de la distinció entre dreta i esquerra. El concepte del conservador confós amb la derechona de vegades és fins i tot ofensiu, hi ha tot un grapat de tòpics que sovint són utilitzats per gent que si furgues en la seva vida privada són molt més convencionals que tu. Jo crec en l'ordre públic precisament perquè crec en l'anarquia privada. La vida privada és sagrada i per això reclamo un sistema de drets, seguretat, llibertat... I no tinc cap propensió a manifestar-me pel carrer, però si tinc res a dir ho escric i de vegades correspon al que s'espera de la dreta i d'altres no.
F.B.V. La societat s'infantilitza?
V.P. La societat és d'un narcisisme molt infantil, amb tot aquest culte actual al gimnàs, l'obsessió per la dietètica, el lífting, també entre els homes amb la nova cosmètica... És el voler ser jove a qualsevol preu, la qual cosa indica un desprestigi total de la maduresa, que no té cap valor en la vida social: tots hem de ser més joves que els altres, hem de vestir de manera juvenil, hem de ser més esvelts, menjar més fruita... És una societat moralment narcisista i minimalista, i en això Barcelona hi cau de quatre potes, perquè això és el que agrada als progres d'aquesta ciutat, i el mateix que fa uns anys era estalinista ara va en bicicleta per la Diagonal i demà el veuràs patinant per la Vila Olímpica i sempre el veuràs posant-se al dia i fent el ridícul, bàsicament.
F.B.V. ¿Ha aconseguit escriure cada dia o només quan se sent inspirat?
V.P. Sent una persona caòtica i propensa al caos, com explico en els poemes, per sort he aconseguit controlar l'hàbit d'escriure, i no em costa asseure'm i posar-m'hi i fer el que s'hagi de fer. El periodisme dóna aquesta disciplina, tot i que escriure periodisme i fer poesia no és el mateix. Sí que procuro fer un projecte darrere l'altre, no acostumo a treballar en dos projectes a la vegada, fins que no acabo un llibre no en començo un altre i normalment no em comprometo amb cap editor, perquè em produeix una ansietat que no em deixa treballar: sóc de classe mitjana i m'agrada complir els compromisos. Si pogués no pararia, tinc projectes per bastants anys, i mentre tingui temps i salut... No crec en l'escriptor gandul: per molt exquisit i depurat que sigui no deixa de ser un gandul, s'ha de treballar i sobretot s'ha de llegir molt, i encara més quan has de tractar temes que molta gent ha tractat abans que tu, en assaig, perquè si no ets primitiu. Per això em sorprenen aquests escriptors que de cop i volta es posen a opinar del que sigui, perquè el món és complicat i has de tenir una referència, però es veu que avui en dia no cal... Puc passar dies i dies sense sortir de casa escrivint, i no me n'adono, si no tinc altres compromisos.
Tornar