Documentació
Tota la meva vida ha estat una lluita feta d’orgull per vendre allò que sóc
X.B. A L’Emperador o l’ull del vent hi ha una trama d’intriga i de misteri que gira al voltant d’un personatge, Gérard de Fleury, que de fet no es desvela del tot ni al final, en l’epíleg que vostè signa. Intriga a banda, però, en aquesta novel.la els homes que van a parar a l’illa de Cabrera, presoners, se senten abandonats a la seva sort. No tenen notícies de Napoleó durant molt de temps.
B.P. Ells es plantegen només el tema de la seva vida en relació amb el que ha passat. El tema de la Revolució jo crec que és fals. És un tema intel.lectual, polític, no és un tema sociològic. La gent viu i se sotmet a allò que el poder decreta. I els poders, uns moments són revolucionaris, i d’altres, reaccionaris. La gent se sotmet. No té altre remei. L’avantatge de la democràcia és que, millor o pitjor, s’imposen els poders de la majoria. Aquest avantatge no el té ni la Revolució ni l’Imperi ni cap règim per ell mateix. La democràcia pot haver nascut d’una revolució, pot estar dins d’una monarquia, o una república. La democràcia i l’economia de mercat són els grans elements de llibertat de la gent, de la majoria. La Revolució Francesa l’únic que fa és construir un gran artefacte ideològic que prové de tot el pensament del segle XVIII i té una força expansiva formidable. I que tira endavant moltes coses. Jo, si hagués viscut aquells moments, segurament hauria estat d’acord amb moltes coses de la Revolució. Probablement, si hagués estat diputat aleshores, hauria votat la guillotina per a Lluís XVI. No sé si m’hauria equivocat. En el meu llibre, totes les circumstàncies al voltant de la Revolució són més uns antecedents o un marc per explicar l’Imperi.
X.B. ¿Personalment vostè ha viscut alguna mena de revolució? ¿Li ha passat comptes després?
B.P. Jo he viscut dues menes de revolució. L’una, el món de l’anarquisme, i l’altra, la Revolució Xinesa. He de dir que de la Revolució Xinesa en vaig escriure un llibre, China, la revolución pendiente. Jo la veia com si fos una revolució anarquista. L’enemic de Mao Zedong era el Partit Comunista. La Revolució Cultural el que intentava era decapitar el Partit Comunista per massa conservador. Fa anys em deien que jo havia canviat respecte a aquests temes, però són els xinesos que han canviat! Quant a la revolució anarquista, el Maig del 68 va significar un impuls important fruit del hippisme, la contracultura... Jo ho vaig viure tot això, per Califòrnia, a Formentera, al Nepal, a París... El Maig del 68 era una revolució moral, sobretot, no de les estructures del sistema. Per tant podem dir que les meves idees revolucionàries no triomfaven.I a mi no em molesta gaire que no triomfin. Em serveixen com a sistema de vida. En els moments en què jo vivia tot allò, estava pactant amb el sistema.
X.B. Això és un anarquista molt estrany.
B.P. Potser sí. Jo, interiorment, em sento molt lliure de qualsevol cosa i en el moment que pensava tot això sobre la Revolució Xinesa i l’anarquisme escrivia a “La Vanguardia” i a “Destino”. Aliar la democràcia i el sistema de mercat és el millor per a la majoria. Mai he escrit res que no pensi. No em paguen per clavar el meu rotllo als lectors. El que he de fer és explicar punts de vista crítics o favorables però que siguin bons per a la majoria de gent. Algú ho pot trobar estrany.
X.B. Vostè es deu al seu públic, doncs, com diuen les folklòriques.
B.P. Sí, ho accepto. No escric per als meus i prou. Una de les meves sorts és escriure a “La Vanguardia”, on la força dels lectors és molt gran. I per mi ha estat un gran terreny de treball.
X.B. En el llibre esmenta moltes vegades el destí i la fatalitat. Vostè hi creu?
B.P. Personalment, no crec gaire en la fatalitat. Crec que existeix l’atzar, que no sé ben bé què és... Hi ha gent a qui l’atzar afavoreix molt i d’altres a qui no. Això forma part de la múltiple combinació dels elements de la vida. Estic bastant content del meu destí perquè me l’he fet jo però alhora veig que hi ha molta altra gent que s’ha fabricat un mal destí. La meva novel.la descriu una època de fatalitat. A El cor del senglar, tot és més anarquista, els personatges es belluguen pel món però sempre en un territori seu. Ells s’imposen al món. En aquest llibre, en canvi, la gent viu sotmesa a l’ull de l’huracà, que se’ls emporta.
X.B. Per què amaga tant el personatge de Gérard de Fleury a la novel.la? Per què el fragmenta tant?
B.P. Vaig començar a escriure aquest llibre per raons humanes, existencials. Vaig anar a Cabrera per primera vegada als anys 60. Després hi he anat molt, hi he passat dies en moltes ocasions, hi he caminat molt sol, hi he nedat molt sol i he sentit amb una gran força el drama d’aquesta gent que va estarse allà tancada. Aquest drama és més important humanament que no històricament. La monstruositat, el captiveri d’aquestes persones, és força increïble. Igual com és incomprensible la figura de Napoleó, que, del nores, es va aixecar fins al punt màxim i després es va esfondrar de cop. Tot això són coses incomprensibles. A l’hora d’escriure el llibre jo tenia dos camins: l’un era explicar aquesta incomprensibilitat, aquest enigma, i l’altre, explicar una història construïda.
X.B. I va fer el primer.
B.P. Vaig fer el primer. I un cop començat, cap a la meitat, vaig decidir un final diferent on s’explicava tot i s’aclaria tot. Però aleshores em trobava davant d’una novel.la de gènere. Què hi guanyava? Fer un argument convencional que a un tipus determinat de lector li hauria agradat més. Però vaig optar per l’opció visceral agafant el toro per les banyes i prendre la incògnita i el misteri i convertirlo en l’eix del llibre.
X.B. ¿No deu ser que l’autornarrador ‘fa veure’ que és Honoré Grapain quan de fet és Gérard de Fleury i no vol que se sàpiga?
B.P. Que jo sóc De Fleury? L’explicació no està malament. Però més que ser-ho de veritat em sembla que m’agradaria ser-ho. Però això em faria quedar molt malament perquè el personatge no és cap heroi...
X.B. L’Emperador o l’ull del vent és un llibre fosc, una mica sinistre.
B.P. Que de 20.000 persones, 17.000 es morin de mala manera no és gaire optimista...
X.B. ¿Escriure’n una novel.la es fa per intentar aclarir què va passar i per què?
B.P. No ho crec. La literatura té una vida pròpia. La meva ambició és crear unes vides i de la mateixa manera que al món hi ha la felicitat, el plaer o l’estètica, hi ha la tragèdia. Aquest llibre és un producte del que jo sóc, de les meves idees, del cataclisme que significarà la meva mort sobre la meva vida. I escric perquè intento que hi hagi vida. I la vida es nodreix de vida o no és vida.
X.B. ¿Aquesta argumentació seria comuna a El cor del senglar i L’Emperador o L’ull del vent?
B.P. El cor del senglar és una reinvenció d’uns optimismes íntims i personals de la vida, i de la meva vida, i L’Emperador o l’ull del vent és una reinvenció col.lectiva, històrica i fatal també del que és, el que podria ser o serà metafísicament, quan em mori, la meva vida. A El cor del senglar el marc històric existeix però fa de decorat. A L’Emperador o l’ull del vent, el marc històric i el social no es poden obviar i et destrossen. Jo sóc o podria ser una part d’això. L’Emperador o l’ull del vent seria una novel.la adulta, curiosament. El que jo intentava era fer-me eco d’aquesta gent que havia estat a Cabrera. Et podria explicar moltes coses que apareixen en aquest llibre i que són en molts altres llibres meus. Sempre escric contra la guerra a les meves novel.les i sovint m’he fet ressò de la gent apallissada: això ho he fet per un sentiment personal, existencial. Jo he viscut en un poble petit, aïllat i pobre d’una illa. Conec el món arraconat i em sento d’aquest món. Per mi representa el paradigma de felicitat. És curiós. Tinc un dèficit de formació ideològica, social, etcètera, i potser per això vaig anar a parar a l’anarquisme o al Maig del 68 i per això suposo que a Solnegre, una novel.la que vaig escriure l’any 1961, la tècnica, la reflexió, les cartes, etcètera, són exactes que a L’Emperador o l’ull del vent. A Solnegre hi ha també una defensa dels qui estan sotmesos als poders i una exaltació d’un amor romàntic a través d’unes cartes.
X.B. ¿Tot el que diu sobre un lloc arraconat, pobre, apartat, té a veure amb una mena de creença seva en el primitivisme?
B.P. Sí, en certa manera. I és perquè crec que la gent del meu poble, la meva gent, tenen raó. [Riu]. La meva àvia materna mai havia entrat a l’església i va ser la dona que em va ensenyar el diable i els morts quan sortien. Li estic molt agraït per això. Em va ensenyar moltes coses, els fantasmes i dimonis que corrien per allà... El meu pare resumia molt bé aquest clima o situació. Ell sempre deia que l’església i els capellans eren el que eren i ja està, però que abans que aquests n’hi havia hagut uns altres que ara estaven amagats. Jo penso el mateix, que el què de les coses és al darrere, està amagat. Quan tenia 4 anys, un amic meu em va dir que la terra era plana. Anys més tard vaig llegir que alguns grecs presocràtics també ho deien. Fa poc, uns físics i astrònoms van dir que l’Univers era pla. Jo això no ho entenc. El primer cop que vaig llegir Heràclit em vaig quedar veient visions. D’Heràclit, que va viure fa 2.700 anys, en queden pocs fragments. Alguns d’aquests fragments són bestieses, però d’altres són extraordinaris. Crec en tot el que diu Heràclit i no crec tot el que diu Jesucrist, ni Buda ni Kant ni Marx ni la Constitució americana o l’esquerra espanyola. Llegeixo l’Odissea i disfruto. Trobo que està bé. [Riu]. Jo sóc d’un lloc, jo no sóc res. Què he de fer, passar-me a uns altres? Una persona que és així com jo és com una planta endèmica o com un animal; són molt forts, però tenen una cama torta i el cervell una mica tombat. Tota la meva vida ha estat una lluita feta d’orgull per vendre allò que sóc. I per això ho he hagut de magnificar com he fet a El cor del senglar. Quan es tracta d’enfrontar-me amb què és el món, el món al qual jo he de vendre, llavors en parlo malament com a L’Emperador o l’ull del vent. El món és el meu enemic i alhora és allà on jo intento vendre’m.
X.B. Què li passa al Gérard de Fleury al final del llibre?
B.P. No ho sé. Jo sospito que viu i que corre pel món amb una mena d’immortalitat.
X.B. ¿Això també s’ho aplicaria a si mateix?
B.P. Puc dir el que li passava en el final formal que jo havia pensat per al llibre. Resulta que el pare de les noies s’havia reservat una finca a Mallorca, al Bec de Farrutx, on va a parar al capdavall, perquè no mor en un naufragi a Noruega. Allà hi va a parar també l’Alòdia i també els quadres de Velázquez. Tots aquests acaben en un nucli tancat amb Gérard. Aquest final em va semblar pobre. En definitiva, era el triomf en aquest món, em va agradar més el fet existencial, el misteri, les veles al vent, ja veurem què passa... Personalment, puc fer qualsevol cosa demà. Però alhora la vida que porto m’impedeix fer qualsevol cosa. He guanyat massa coses dins el sistema.
X.B. Ha venut massa?
B.P. Sí. Jo voldria ser capaç de començar una nova vida demà. I noto que estimo massa el que tinc. Dir que estic entrampat és fer trampa. La meva gran llibertat és escriure novel.les. Això em fa estar en tensió. O sigui que segur que l’any que ve publico una altra novel.la.
Tornar