Documentació
Baltasar Porcel publica el seu univers
Baltasar Porcel s'anima quan parla de literatura, i la publicació dels seus contes en un únic volum a Destino és una bona ocasió per fer-ho. En veure aplegades les seves narracions del 1958 al 2001 en un sol llibre, Porcel ha constatat que des d'un principi el seu "univers és substancialment el mateix" i aquest univers ve marcat per unes constants: "El gust per l'idioma com a element creador; la passió humana; el viatge com a descobriment del món; la nostàlgia dels mons perduts... Tot això amb un personatge que intenta escriure el seu propi destí, que no es deixa vèncer per l'ambient i que viu l'amor com un ideal i el sexe com a realització". Porcel considera que "en general l'escriptor amb ambició literària sempre es mou en un univers propi" i posa com a exemple autors tan distints com Graham Greene i Josep Pla.
En els contes de Porcel també hi trobem contrastos: "La violència i la tendresa; la ironia i la tragèdia; el passat més remot i l'actualitat".
L'escriptor considera que en tota aquesta trajectòria narrativa no hi ha hagut gaire evolució estilística, tot i que reconeix que ha passat de ser "més rotund, a un cert barroquisme, i a un to més directe en l'actualitat".
Les constants de la seva literatura es detecten tant en les novel·les com en els contes i sempre es dirigeix a un lector actiu: "No m'agrada el lector tonto, de les novel·les equivalents als telefils. M'agrada que en els llibres trobi coses sobre la vida. M'agrada el lector còmplice".
El que determina que Porcel accedeixi a aquest lector a través d'un conte o d'una novel·la depèn de les circumstàncies. L'escriptor ho argumenta amb una metàfora: "Pots veure un cel immens amb un núvol solitari que li toca el sol de gairell o amb molts núvols que corren en tumult. No se sap què determinarà un conte o una novel·la, fins i tot hi ha contes que acaben sent novel·les i aquí en presento exemples, com Estimada Aurora, que acabarà sent Lola i els peixos morts, o El gran galiot, que serà Cavalls cap a la fosca".
Porcel, però, té ben clara la diferència entre gèneres: "El conte és un gest i la novel·la un discurs, és un món vast". I tot i que, en el pròleg, defensa que aquest és un dels seus millors llibres, té molt clar que "una bona novel·la és més important que un bon conte".
Porcel discrepa totalment dels qui diuen que en català no hi ha bones novel·les: "Narcís Oller és molt més interessant que Verdaguer, i Víctor Català, que Josep Carner. Rodoreda, Vilallonga i Pla són molt més interessants que Foix, Espriu i Pere Quart. El que passa és que el català té un punt de covardia, de creure's petit. I que consti que estic parlant en un to polèmic i reivindicatiu. Si em trobés en un altre àmbit, matisaria, però això, en el fons, és el que penso".
Per Porcel, el que és interessant en Verdaguer és que tenia "una ambició desmesurada, era com un personatge de la Víctor Català. A Flors de calvari es compara amb la Verge i amb Jesucrist. És com per declarar-lo heretge. Aquest Verdaguer, tontet no el veig, encara que tots els països han de tenir els seus herois, però era millor Victor Hugo, i de tots ells els millors eren Costa i Llovera i Joan Alcover".
La publicació recent de novel·les escrites per periodistes ha revifat aquests dies una discussió recurrent: on són els límits entre literatura i periodisme? Porcel té molt clar que no té res a veure una cosa amb l'altra, i "un veritable escriptor que fa periodisme ho sap". L'autor argumenta que el periodisme és "immediatesa, denúncia, descripció, un món que bull i la llengua com a clau del conegut", en canvi, la literatura és "un món amb fondària, fruit de la intuïció i la recerca, amb la llengua com a clau del desconegut". És a dir, un ou i una castanya o, més ben dit, a l'inrevés.
Tornar