Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 28/03/02 per Manel Ollé
Després del gran èxit de la seva última novel·la,'L'emperador o l'ull del vent -publicada per Planeta i guanyadora del Ramon Llull i de dos dels premis més prestigiosos que concedeix la crítica-, Baltasar Porcel (Andratx, 1937) reuneix els seus seixanta-quatre contes al volum Les maniobres de l'amor (Destino), un recull de 44 anys de narracions breus, d'algunes de les quals van crèixer novel·les tan representatives de l'obra del mallorquí com ara Cavalls cap a la fosca i Lola i els peixos morts
M.O. ¿Quin lloc tenen els contes en el conjunt de la seva obra literària?
B.P. Veig aquest recull de contes gairebé com si fos una altra novel·la. El veig com un llibre important en la meva obra.
M.O. ¿Es considera tan contista com novel·lista?
B.P. Jo sempre he tingut la idea de la novel·la. Entenc el conte com un episodi de novel·la, com una immediatesa. Una novel·la és temps i complexitat. El conte el veig més senzill i més directe. Però tot forma part del mateix univers creador: les concomitàncies entre els contes i les meves novel·les són absolutes.
M.O. Diu Harold Bloom en el seu assaig Com i per què llegir que hi ha dues tradicions del conte modern: una estaria representada per Txèkhov, més impressionista i orientada a buscar el fonament de l'home, i l'altra la de Borges, més construïda i especulativa, que parteix de la idea que tot és mentida. ¿Amb quina d'aquestes concepcions es quedaria?
B.P. Txèkhov era un gran escriptor de contes. Jo crec que era millor que Borges. Borges és molt bo la primera vegada que el llegeixes. Això passa molt amb els llatinoamericans. La primera vegada enlluernen, però quan hi tornes... En canvi Txèkhov aguanta. Josep Pla també té alguns contes que estan molt bé. Una altra gran contista és la Karen Blixen, Isak Dinesen.
M.O. ¿Qué és per a vostè un conte?
B.P. Veig el conte com un gest, no com una figura sencera. Això que diuen que el conte és més difícil no és veritat: el conte és més fàcil perquè és més breu. És un món menys complex en tots els aspectes. Ara, la lectura del conte és molt més agraïda. D'altra banda jo no veig el conte ni la novel·la com un gènere gaire definit. Karen Blixen, per exemple, de vegades fa uns contes molt peculiars. Azorín m'agrada quan no hi posa ficció, quan fa retrats. Miquel dels Sants Oliver té algunes coses molt bones. Els contes d'Espriu els havia llegit fa temps amb molt d'interès. La meva obra és la d'aquella mena d'escriptors que són bàsicament narradors i que són poc convencionals a l'hora de subjectar-se a cap normativa però que tenen un territori propi. El territori és com Àfrica, és immens, hi ha rius, muntanyes, deserts, no vol dir monotonia ni uniformitat.
M.O. Les maniobres de l'amor aplega contes escrits al llarg de 44 anys. ¿Hi ha hagut gaires canvis en aquest territori de què parlava?
B.P. Amb el pas del temps ha canviat força. Ara hi ha més diàleg i més sarcasme, més cosa urbana i deprimida.
M.O. ¿També hi ha canvis en la manera de veure el món?
B.P. Abans veia l'ésser humà més heroic, més tràgic, en una lluita amb un medi hostil. L'ésser humà podia lluitar i hi havia una grandesa en aquesta lluita. Però l'home urbà dels meus últims contes el veig molt degradat, l'ambient el guanya, no sap on enganxar-se.
M.O. ¿Quines són les constants de la seva obra que li sembla que no han variat?
B.P. Hi ha el viatge, la violència, una determinada poesia, l'home que es fa el seu destí.
M.O. ¿Quin sentit dóna al viatge en la seva literatura?
B.P. Quan viatges estàs obert a les coses: a l'amor, a les idees... Si vas sol viatjant et coneixes més a tu mateix. És un bon territori per a la intimitat. Allò que descobreixes és allò que busques o allò que tu ets. A mi Londres o Nova York no m'interessen, i en canvi m'atrauen París i Roma. Vas a parar als llocs que ja són dins del teu cos. M'espanta la gent o la literatura basada en una concepció immòbil de les coses. Una llengua és una cosa pròpia d'una persona, però les influències són interculturals. Jo puc tenir influències d'escriptors que no he llegit en la llengua original. En un espai vital o literari immòbil, jo no m'hi trobo. És com si retallessin les possibilitats de vida. ¿Com pots entendre casa teva sense haver vist la sortida del sol a l'altra costat del planeta?
M.O. En els seus contes sobre Xina es fixa més en el passat que en el present revolucionari...
B.P. El primer que em va xocar de la gent de la Xina revolucionària és que se sentien hereus de l'imperi xinès. Vaig veure una gent que sense interrupcions dràstiques tenia més de 2.600 anys. Això em va impressionar perquè jo em considero un hereu de la Grècia clàssica i d'Homer i d'aquesta gent que també tenen més de 2.600 anys. Jo crec en la tradició. L'home lluita impulsat per una tradició i lluita alhora contra aquesta tradició. És una herència, és una vitalitat, són uns gens i una intuïció. A la Xina tots aquests factors em van colpir molt. Nosaltres aquí tenim aquesta punyetera cosa del racionalisme, que només té 300 anys i és molt emprenyador: tot són contradiccions de contradiccions. Els xinesos la realitat la veuen complexa i en moviment. Això et dóna una gran llibertat, no depens tant dels dictats de fora. Depens més del teu petit món familiar, dels teus gens.
M.O. ¿S'ha fixat gaire en els canvis de modes literàries al llarg de la seva obra de creació?
B.P. He coincidit amb alguns moviments: un determinat realisme de principis dels anys seixanta, per exemple. Però no he respost mai a cap moda o escola. Jo llegeixo les novel·les si m'agraden i no he estudiat literatura. Visc al marge de si un escriptor és bo o dolent perquè sigui romàntic o postromàntic. Crec que he entès molt bé les avantguardes a través de la plàstica, però no he entès mai gaire les mitges avantguardes literàries. Per exemple la poesia d'Ezra Pound o T.S. Eliot. Fins i tot Marcel Proust, jo mai l'he arribat a llegir sencer perquè m'ha arribat a pesar. I amb Joyce em passa el mateix. La forma de la novel·la del XIX la trobo prou mengívola. Però evidentment a l'hora d'escriure, com que no sóc del XIX, no escric com els del XIX. I hi incorporo altres coses. Però mai m'ha preocupat la forma. Al lector li he exigit un cert esforç idiomàtic i unes certes exigències de lectura, sobretot en les novel·les hi ha una certa complexitat en la forma. Però això és degut a la gran preocupació per convèncer la crítica, per convèncer la gent que agafa la literatura com un fet d'exigència. M'ha preocupat molt més això que la venda dels llibres. Però a aquests jo he intentat vendre'ls qui sóc. M'he hagut de proposar ser qui sóc, perquè en alguns moments semblava que havia d'escriure d'una altra manera. Es tracta simplement d'explotar el talent que tens a mà. Per a mi la literatura, i sobretot la novel·la, és el més important del món. Si em diuen que és més important la política o la ciència, a mi m'és igual. La meva obligació i la meva voluntat és fer novel·les. Perquè estic convençut que és el més important del món.
M.O. Però diuen que no hi ha tradició novel·lística catalana...
B.P. Mai he tingut aquesta mena de complex a la catalana que sempre està que si l'idioma és petit, que si no tenim tradició o que si la santa punyeta. A Narcís Oller li funcionava l'idioma i a Josep Pla i a Costa Llobera o a Joan Alcover que escrivien un català esplèndid. Si un escriptor té un idioma i creu en aquell idioma li serveix per recrear el món. Quan Cervantes escrivia hi havia uns dotze milions de castellanoparlants. A mi m'interessa més la continuïtat idiomàtica que la literària. A mi això que diuen que cal una tradició literària pròpia per escriure a mi se me'n fot completament. Jo en català escric amb una absoluta llibertat i m'agrada l'idioma i m'és igual el que abans hagin escrit o deixat d'escriure. La llengua catalana té un avantatge i és que està poc gastada. En canvi el problema del castellà i del francès és que tenen un llenguatge literari molt gastat.
M.O. El seu periodisme en general és molt poc literari...
B.P. He volgut fer un periodisme d'idees, he volgut trobar les bastides essencials de les coses. En novel·la no pretenc més que l'expressió d'actituds, d'anhels, de passions, de fúries humanes. L'epicentre de l'home és el que m'ha interessat. En canvi quan he fet periodisme el que m'ha interessat és la relació entre l'individu i la societat o les regles que imprimeix la societat on vius. Jo no crec que el periodisme sigui literatura.
M.O. ¿Com a escriptor, quin sentit li dóna a aquesta mena de dedicació al periodisme?
B.P. Hi havia la voluntat de trobar la societat i el lector i d'influir-hi, sempre intentant deixar de banda la demagògia. Així com en literatura he intentat trobar la qualitat, en periodisme he intentat explicar les coses amb un grau de realitat que no tingués en compte els políticament correctes.
M.O. Al Porcel escriptor l'ha perjudicat la incorrecció política del Porcel periodista?
B.P. Sí, claríssimament. També m'ha perjudicat ser amic de Pujol o haver fundat i dirigit l'Institut Català de la Mediterrània. La gent pensava que em feia un xiringuito. Jo ho vaig posar en marxa i ho he deixat. He fet les coses per ganes de fer-les. Quan he propugnat un afecte a la monarquia, ho he fet perquè creia que aniria bé i va anar bé, i quan he cregut que la monarquia feia coses amb les quals jo no estava d'acord -com aquell famós discurs del rei sobre la llengua- ho he criticat també i s'ha acabat. És claríssim que tot això m'ha perjudicat, però en la meva feina creadora he guanyat amb aquests judicis, els he hagut de vèncer, els he pogut vèncer. Jo crec en la personalitat i crec en la personalitat literària. Això és una cosa que es fa i es treballa. Les identificacions ideològiques són dolentes. Si escrius o pintes és per afirmar una personalitat. Mai he entès per què els escriptors s'han sotmès tan sovint a dictats que no els han donat res. Suposo que l'escriptor té una mica de debilitat social, sobretot en la nostra societat, poc reconeixement i pocs diners, i això el fa buscar aixopluc.
Tornar