Documentació
Article publicat a la evista “Caràcters”, núm. 4 per Ximo Espinós
Potser siga el mite d’Ulisses un dels que més actualitzacions haja tingut en les lletres occidentals. D’entre totes les derivacions hermenèutiques possibles, n’hi ha una que es repeteix, significativament, al llarg de la història: la consideració de l’atzarosa travessia d’Ulisses com a símbol de la vida humana. Escriptors de totes les èpoques s’hi han pogut sentir reflectits, gràcies al poder universalitzador i transhistòric dels mites. Tanmateix, les coses canviaren amb la crisi moderna del paradigma clàssic. Amb l’Ulisses de Joyce (1922) el mite original és deconstruït en clau irònica. L’heroi grec esdevé l’antiheroi dublinés, i les seues aventures són parodiades despietadament. A pesar d’aquesta genial escomesa, el mite ha mantingut intacta la capacitat de suggestió, tal i com demostren les nombroses reelaboracions a què posteriorment ha estat sotmés, com ara, la de Nikos Kazandzakis (Odíssia, 1938) o Stefano D’Arrigo (Horcynus Orca, 1975). A les lletres catalanes contemporànies el mite odissèic també ha gaudit d’una important consideració. En aquest cas, però, l’aspecte més destacat de l’heroi grec serà el del seu allunyament de la pàtria. Arran de la desfeta del trenta-nou i el posterior exili, molts escriptors catalans han fet d’Ulisses l’emblema de l’exiliat. La seua figura errant i nostàlgica recorre, en major o menor mesura, l’obra de Carles Riba, d’Agustí Bartra o de Josep Carner, per citar només alguns noms. També la trobarem, amb idèntic sentit, en escriptors d’altres països que han patit experiències semblants. En aquest segle de guerres i obligades migracions, aquest aspecte de la polièdrica figura d’Ulisses desborda certament les lletres catalanes per a assolir, un cop més, valor universal. Aquesta és, a grans trets, la imponent tradició mítico-literària amb què comptava Baltasar Porcel per a confegir la seua personal versió del mite. Tanmateix, el d’Ulisses no és, ni de bon tros, l’únic referent cultural que l’autor dinamitza. Ja a l’inici del llibre se’ns deixa clar la gran importància que hi tindrà el pòsit llibresc. Els prestatges del dormitori del protagonista, Lluís Arrom, són plens d’una sèrie d’autors els llibres dels quals jugaran un paper fonamental al llarg de l’obra, d’entre els quals destacaríem els d’Homer, La Bíblia, i els de Nietzsche. Comencem pel primer. De fet, l’estructura de Ulisses a alta mar es basa clarament en les dues epopeies homèriques. La seua primera part, que narra l’èxit del ja tardoral protagonista després d’una lluita tenaç en el món de la política, així com el seu fracàs familiar, seria sota el signe de la Ilíada; la segona part, que descriu el seu idíl·lic creuer amb una noia, tot resseguint —físicament i figuradament— els passos d’Ulisses, seria sota el signe de l’ Odissea. El referent bíblic l’hi trobarem en la importància que en les abundants i sempre intel·ligents reflexions que contrapuntegen la història té el tema del diable, entés com a subversió de l’ordre establert o destí. De fet, el mite de Faust hi apareix clarament dibuixat. Per últim, i relacionat amb aquesta vessant demoníaca, la petjada de Nietzsche hi és patent en l’exaltació de la voluntat de poder. Una voluntat que uneix ciutat i personatge en una mateixa lluita inclement. El triomf en aquesta lluita, però, no proporcionarà al protagonista la felicitat, sinó que l’enfonsarà en la frustració. Quines sortides li resten? L’estètica, l’amor i el viatge. Un viatge iniciàtic que propiciarà el redescobriment de la seua solitud, i el retorn a la seua Ítaca mallorquina. Ulisses a altamar, guanyadora del Prudenci Bertrana de 1997, és una novel·la amb voluntat totalitzadora, que harmonitza múltiples estratègies d’escriptura. Des del discurs assagístic amb què Porcel aborda qüestions polítiques, històriques, filosòfiques o artístiques; passant pel diàleg de reminiscències clàssiques amb què el mestre alliçona el seu amor adolescent, o per la descripció lluminosa i barroquitzant dels paisatges mediterranis, fins arribar a la seua imponent capacitat fabuladora, que li permet passar sense estridències del nivell real al mític; o de la modernitat barcelonina la sofisticació del creuer a la Mallorca arcaica. I tot mantenint sempre la mateixa exigència expressiva, ben allunyada de les modes minimalistes triomfants. Amb aquesta novel·la, síntesi reeïxida de la seua obra anterior, Baltasar Porcel torna a demostrar que la seua trajectòria creadora se situa, sense cap dubte, en primeríssima línia de la ficció catalana contemporània.
Tornar