15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

"Mallorca es mor o es refà inflada de pessetes?"

Entrevista publicada al diari “Avui” el 04/03/04 per Lourdes Domínguez

"Mallorca es mor o es refà inflada de pessetes?", es pregunta un dels personatges d'Olympia a mitjanit, i afegeix: "El diner produeix gent, ens envaeixen els forasters i els estrangers. No són les dones embarassades les que augmenten el cens demogràfic, sinó els duros. Si això continua així, ¿qui seran els mallorquins, d'aquí a uns anys?". Aquesta és una de les grans incògnites que planen sobre les pàgines de la nova novel·la de Baltasar Porcel, un llibre de més de 400 pàgines que Planeta publica en català i traduït al castellà. Els protagonistes principals d'aquesta història són Sinibald, un abúlic mallorquí de més de cinquanta anys, i l'islandesa Olympia, la dona que retorna a l'illa on va viure durant la seva joventut assedegada d'experiències intenses. Però el llibre és ple d'altres personatges de totes les classes socials: el notari Bonaventura de Bonmatí i la seva dona Marika Olivara, el ric i famós hoteler Bartomeu Bosch i Bauzà (conegut com el Tres Bes), el grup d'ecologistes que s'oposa als grans complexos turístics que minen el medi ambient de l'illa, capellans, homosexuals, prostitutes, xuetes, etcètera. Amb les opinions de tots ells, la novel·la ens dóna una visió de la Mallorca actual. Per alguns personatges és la terra on les lleis "a més de no ser estrictes, no serveixen per a res: si coneixes o subornes algú, hi ha mil trampes per aconseguir qualsevol permís". Són aquells que aposten pel turisme massiu, encara que això signifiqui la invasió d'una allau d'estrangers o vendre's les propietats per guanyar un diner fàcil. Es tracta, doncs, dels mateixos que afirmen: "Si no venem l'illa, ¿d'on traurem els diners?". D'altres, per contra, pensen que "ens robem i ens triturem a nosaltres mateixos, pensant que així ens aprofitem dels estrangers" i se senten "l'ètnia minoritària, espoliada i culturalment capada" en un illa on "abans la gent pareixia que només volia callar o dissimular i ara sembla que únicament desitja parlar, mostrar i mercadejar tant amb diners com exhibint-se". Baltasar Porcel (Andratx, 1937) va viure al seu poble nadiu, un indret de mariners i pagesos, fins que es va traslladar a Palma, on va començar a col·laborar al "Diario de Mallorca" i amb Camilo José Cela a Papeles de Son Armadans. El 1960 va marxar de l'illa per instal·lar-se a Barcelona i enriquir-se culturalment com a escriptor. És autor de llibres de viatges, reculls d'entrevistes, teatre, articles d'opinió, assajos i biografies, però tot i que la seva obra de no-ficció ha estat molt elogiada, és sobretot conegut per la seva narrativa i les seves novel·les. Baltasar Porcel ha rebut la majoria dels premis més destacats de la literatura catalana: el Serra d'Or 1968 per Els argonautes, el Josep Pla 1970 per Difunts sota els ametllers en flor , el Prudenci Bertrana 1975 per Cavalls a la fosca i 1997 per Ulisses a alta mar , el Sant Jordi 1986, el Joan Crexells 1987 i el premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya 1987 per Les primaveres i les tardors, el premi de la Crítica Catalana 2000 per El cor del senglar i el Ramon Llull 2001 per L'emperador o l'ull del vent, per anomenar-ne només alguns.

L.D. En ocasions, les seves novel·les neixen d'algun dels seus contes. És el cas d'Olympia a mitjanit?

B.P. No, de fet és una novel·la que vaig començar quan ja estava treballant en dos projectes i que, per tant, no tenia pensat escriure. Jo sóc d'un poble petit i pobre i sovint he observat l'illa des d'una perspectiva una mica llunyana, però tot i així sempre m'he interessat per l'ésser de Mallorca i per això em preocupa el fet que només una de cada tres persones que hi tenen casa o apartament siguin mallorquines. A més, el problema s'agreuja quan veus que deu milions de turistes visiten l'illa cada any i que la banca i els grans negocis estan en mans de gent de fora. Per això el català, en el seu dialecte mallorquí, en aquests moments és la segona llengua menys parlada a l'illa. Mallorca s'ha transformat en una terra on els mallorquins són la cultura minoritària. I ja no hi ha marxa enrere, perquè jo he viscut l'última Mallorca rural, provinciana i closa en ella mateixa. Tenia ganes d'esciure una obra amb el rerefons d'aquest canvi brutal que s'hi ha esdevingut des dels anys 40 fins a l'arribada de l'euro. És un tema que havia tractat en molts dels meus articles periodístics però no a fons en una novel·la.

L.D. Per què va decidir fer una novel·la de to sarcàstic?

B.P. Podia haver adoptat un to més dramàtic, però en posar-me a escriure em va anar sortint un llibre entre irònic i sarcàstic. No va ser cap decisió premeditada. De totes maneres, crec que hi ha una pietat i una nostàlgia o poesia en diversos personatges, una comprensió, fins i tot una raó, que els arrodoneix amb humanitat. Són éssers reals, no titelles. En les seves debilitats i contradiccions hi ha també la seva justificació i un pèl de grandesa. No és tothom així?

L.D. A la novel·la, el daltabaix el provoca una dona que ve de fora, d'Islàndia.

B.P. Sí, Olympia és el llumí que encén els dipòsits de benzina. En aquesta vida sembla que els elements interns acostumen a obeir més fàcilment les regles de joc, mentre que l'element de fora és més lliure de trencar aquestes lleis implícites. Per això un personatge provinent d'Islàndia em donava més joc.

L.D. I per què d'Islàndia?

B.P. Perquè quan em vaig posar a escriure Olympia a mitjanit, acabava de tornar d'un viatge a aquest país. M'agradava el fet que la protagonista vingués d'una altra illa, una terra moralment molt evolucionada, però que ha canviat molt poc la seva estructura. Islàndia i Mallorca tenen molt poc en comú, per això m'interessava aquest contrast.

L.D. És casualitat que el personatge innovador i revolucionari sigui una dona?

B.P. No. En general, els meus personatges principals són homes, mentre que les dones que surten als meus llibres acostumen a estar sotmeses a ells, d'alguna manera. Però en els meus darrers títols les tornes han canviat. Per exemple, a El cor del senglar, el personatge decisiu és també una dona. Suposo que escric més sobre homes perquè és el sexe que més conec, el més representatiu de la societat que he viscut. De totes maneres, en línies generals veig les dones més obertes, més dinàmiques, més lliures i més intel·ligents que els homes. Els homes som gent més avorrida, fins i tot en el vestir. Ens han educat per triomfar, per abocar-nos a la feina, i això ens converteix, en part, en autòmats. Les dones, en canvi, estan més postergades en la societat, però aquest desavantatge ha permès que preservin més la seva individualitat i que siguin més sensibles.

L.D. Té gaires coses en comú amb Sinibald, el personatge principal d'Olympia a mitjanit?

B.P. No m'hi identifico gaire, encara que reconec que té algunes coses meves. M'identifico més, en canvi, amb els protagonistes d'El cor del senglar o de L'emperador o l'ull del vent, per exemple. Jo sóc una persona que s'ha fabricat el seu destí, que no ha tingut por de fer el que ha volgut, de canviar. Per contra, Sinibald és un personatge lúbric, rancorós, fracassat, immòbil, la persona que podria haver estat jo si no hagués sigut inconformista de mena.

L.D. Però quan Sinibald decideix abandonar l'abúlia i donar un gir a la seva vida, li donen una clatellada!

B.P. Sí, esclar, és que a la vida et donen molts pals, forma part del joc. I la clatellada immensa, que és igual per a tothom, és quan et tornes vell i et mors. De totes maneres, Sinibald aconsegueix viure durant un temps una passió que mai no havia conegut i que el trasbalsa: de ser un petit aprofitat esquívol viu durant un dies com si fos una mena de Déu grec antic.

L.D. A Olympia a mitjanit es repeteixen algunes de les constants dels seus llibres de ficció: l'interès per les passions humanes, la importància del viatge i de les descripcions...

B.P. Sí, però hi introdueixo un element nou: és un llibre divertit. A Lola i els peixos morts i a El cor del senglar ja hi havia passatges divertits, però en aquesta novel·la, la diversió és més general. La comèdia humana hi és vista amb comprensió, però al mateix temps, amb un punxó, amb sarcasme. Hi ha molt de diàleg, els personatges van i vénen, fan moltes coses, les descripcions són més lleugeres... La lectura del llibre em sembla que és divertida.

L.D. Quins serien els referents del llibre?

B.P. Segons el meu editor, l'Emili Rosales de Planeta, un dels seus referents és La foguera de les vanitats, de Tom Wolfe, perquè faig amb Mallorca el que l'autor nord-americà fa amb Nova York: oferir-ne una visió a través de personatges molts diferents de totes les classes socials que es veuen trasbalsats per un fet que els canvia la vida. A mi em sembla que Olympia a mitjanit també s'assembla a La cartoixa de Parma, de Stendhal, un llibre en què l'autor hi descriu un món del nord d'Itàlia on tothom va a la seva, tomba i gira i s'enganya pels diners. La meva idea era mostrar el procés pel qual la societat mallorquina estàtica sortida de la Guerra Civil es va dinamitzant i acaba esdevenint la bogeria actual. Per això necessitava posar-hi militars, capellans, intel·lectuals, empresaris hotelers, aristòcrates, gent jove, gent vella, pagesos...

L.D. Un dels personatges explica que els mallorquins se senten a la seva illa com els aborígens a Austràlia. Quan va a Mallorca li passa el mateix?

B.P. Sí, encara que al meu poble el canvi no ha sigut tan brutal. Però tot i així, al port d'Andratx la majoria ja són alemanys. De totes maneres, jo entenc el comportament dels mallorquins: si tinguessis una finca que només et dóna feina i despeses i de cop i volta te'n donen 50 milions de pessetes, què faries?

L.D. Per què se'n va anar de Mallorca?

B.P. Me'n vaig anar l'any 1960, encara que hi vaig i en vinc sovint. Havia de marxar perquè com a escriptor no hi tenia cap sortida i perquè volia llibertat. Però cada tres setmanes hi torno: només n'he marxat laboralment i sociològicament. Però que consti que la Mallorca anterior a l'actual tampoc era idíl·lica, per això tampoc la deïfico. Abans era un món massa aturat i ara és un món massa vertiginós.

L.D. On, com diu un dels personatges, la gent s'està venent els morts...

B.P. Exacte! Jo visc en una casa que pertany a la meva família des de fa més de 600 anys. Jo sóc jo i els meus fantasmes, però en el moment que me la vengui i em compri una casa a la ciutat, m'estaré quedant sense els meus morts, que són una part essencial de la meva vida, perquè són les meves arrels. Si no les tens, et sembla que ets més lliure però en realitat veus la mateixa televisió que tothom, vesteixes com els altres, escoltes la mateixa música que tots i vas a les mateixes festes orquestrades pel mateix ajuntament.

L.D. En un passatge de la seva novel·la es pot llegir: "A Mallorca tampoc no convenia manifestar res gaire clar. Ni gaire espès. Més valia passar la maroma".

B.P. És que a Mallorca no hi ha cap mallorquí que digui la veritat. I jo el primer. Un pot parlar amb un mallorquí durant tot un dia sencer sense que et digui res del que veritablement pensa. Però això té el seu encant: és com la vida en un palau de Versalles, on la cort del Rei Sol sempre diu el que s'ha de dir però després fa el que vol. A Olympia a mitjanit passa el mateix: cap personatge diu el que realment fa.

L.D. Si ja no hi viu, per què continua ambientant les seves novel·les a Mallorca?

B.P. Per una raó molt senzilla: tots som una conseqüència dels primers anys de la vida. Al poble d'Andratx vaig veure per primera vegada el mar, hi vaig conèixer la violència, hi vaig saber quin gust tenia el menjar; i posteriorment, a Palma, vaig descobrir l'amor, hi vaig tastar la pressió de la societat, hi vaig conèixer la por... Mallorca va ser l'escenari dels vint anys en què em vaig fer com a persona. Un és, en part, un ésser fet d'instints, de genètica i d'una geografia.

L.D. Un escriptor no pot triomfar a Mallorca?

B.P. Jo no he dit això! He dit que jo necessitava ampliar el meu territori professional i que allà no ho aconseguia. A finals dels 60, els diaris no em pagaven els articles o ho feien tard i si hi escrivia un llibre se'l llegien quatre persones. A Palma m'hi trobava tancat i vaig decidir fer el salt a Barcelona.

L.D. Tenia clar des de jove que el que volia fer era escriure?

B.P. Sí i ho vaig començar a fer de molt jove, als dotze o tretze anys. Un any més tard ja col·laborava en un setmanari del meu poble. Sempre he tingut la imaginació molt desenvolupada i he sigut inquiet: he volgut explorar nous camins, canviar. A més, vaig ser un nen tímid i solitari i això va fer que llegís molt, ja que en els llibres trobava nous mons que desconeixia. Sóc una persona envejosa i recordo que pensava: "Si aquest autor ha pogut crear una història, per què jo no hauria de poder fer el mateix?".

L.D. Quins llibres preferia?

B.P. Llegia de tot: des de novel·les del Coyote, policíaques, Goethe, Cervantes, escriptors mallorquins costumistes com Salvador Galmés, Cesare Pavese, Jesús Fernández Santos, Valle-Inclán, Baroja, Camus, Sartre, Josep Pla, Villalonga... A casa he reunit una biblioteca de més de 20.000 volums.

L.D. Es considera un escriptor que s'ha fet a si mateix o reconeix influències?

B.P. No crec que cap escriptor m'hagi influït en concret, sinó que vaig aprendre d'autors molt diferents. Cesare Pavese em va donar una clau d'interpretació poètica i trista del camp, per exemple.

L.D. A Olympia a mitjanit, un personatge comenta: "Escriure, rai, malgrat que és una llauna haver-hi d'estar hores. El fotut és que ni Crist et llegirà. Perdràs el temps?". Com viu vostè la seva condició d'escriptor?

B.P. Els escriptors som gent insatisfeta per natura. Socialment la nostra professió no és gaire important i econòmicament ens dóna pocs diners. Això crea un sentiment de frustració que fa que alguns autors facin coses incomprensibles com ara passar-se el dia, en el cas català, afirmant que la cultura del país és una merda. Però quan els dius: "Això vol dir que tu també ets una merda", llavors s'indignen i responen que no, que ells en són una excepció!

L.D. En una novel·la ambientada a Mallorca, es va plantejar en algun moment més presència del dialecte mallorquí?

B.P. No, perquè insisteixo que encara que l'escenari sigui Mallorca jo el que volia era fer una paràbola sobre la condició humana. Mai he escrit en dialecte mallorquí. Des de jove vaig optar per la llengua estàndard catalana. Una cosa és el parlar i una altra l'escriure. Una llengua es pot parlar de moltes maneres, però només hi ha una manera d'escriure-la: seguint la normativa i la tradició literària. La literatura catalana ja té prou problemes per a sobre afegir-n'hi més. Sempre he intentat crear un llenguatge molt expressiu i molt viu, però dintre de la tradició catalana.

L.D. M'explicava abans que els mallorquins no diuen mai la veritat. M'ha dit gaires mentides en aquesta entrevista?

B.P. Jo no dic mai mentides! Però això no vol dir que digui sempre la veritat. El blanc no és el contrari del negre. No tinc cap necessitat de dir la veritat, entre d'altres coses, perquè la veritat absoluta no existeix: el que sí que puc dir és el que a mi em semblen que són les coses. M'agrada tenir la meva intimitat i no tinc per què anar-la explicant. Tampoc no intento presentar-me millor ni diferent de com sóc.

Tornar