Documentació
Olors: panorama des del terrat. Rèquiem per un barri
Josep Maria Benet i Jornet tanca la seva trilogia dedicada al barri del Raval amb una dura crítica al pla urbanístic de la zona, que protagonitza Rosa Maria Sardà i dirigeix Mario Gas Josep Maria Benet i Jornet tanca els ulls i se sent transportat a la seva infantesa quan jugava a les àmplies voreres de la Ronda de Sant Antoni. Les seves coordenades sentimentals limitaven al sud amb el món prohibit, el Barri Xino, punt sense retorn de la seva curiositat infantil.
Era la Barcelona dels 50, i inevitablement els efluvis del pecat arribaven fins allà. Tanca, doncs, els ulls, i es troba al portal del seu vell pis, 40 metres quadrats escassos per als quatre que eren a la família: "Jugàvem a fet a amagar en un portal pròxim on oficialment llogaven vaixelles per a celebracions, però el que en realitat llogaven eren habitacions per hores a les parelles". En els seus records apareix una nena que venia a jugar a casa seva: "La meva germana i jo no li podíem tornar la visita perquè la seva mare era una mantinguda. Es a dir, un senyor casat la visitava religiosament un parell de vegades a la setmana a canvi d'haver-li muntat el pis i pagar-li el lloguer. Allò, naturalment, no estava ben vist". Eren els temps de les estimades --tota una institució de l'època--, de quan la ràdio parlava de Franco, de les olors que 10 anys després, el 1963, es convertirien en el leitmotiv del debut com a dramaturg de Benet i Jornet. Una vella, coneguda olor va ser el començament d'una trilogia que va continuar amb Baralla entre olors (1979), que només va tenir versió televisiva) i ara es tanca consegüentment amb Olors. Maria, el seu personatge principal, testimoni dels canvis en el paisatge urbà durant 37 anys, comparteix protagonisme amb aquest barri dur i entranyable que va passar a ser conegut com el Raval. Benet i Jornet entrarà al Teatre Nacional per la porta gran, encara que el text sigui, segons l'opinió del seu autor, "molt senzill, d'acord amb els dos anteriors". Però poca senzillesa sembla haver-hi en aquest muntatge si es té en compte que el seu director-estrella és Mario Gas i la seva actriu principal, la gran Rosa Maria Sardà, que torna al teatre després d'un parèntesi de set anys. Completen el repartiment, a més a més, Pere Arquillué, Rosa Boladeras, Joan Anguera i Carme Molina, i la magnífica escenografia, un terrat des d'on es visualitza la destrucció del barri, gairebé a mida natural i amb tocs neorealistes, ve firmada per Jon Berrondo.
ELLA ES MARIA
Rosa Maria Sardà està, a més a més, particularment lligada al personatge perquè va protagonitzar les versions televisives de les entregues anteriors. " Una vella, coneguda olor va guanyar un concurs --recorda Benet--, però a mi no em va acabar de convèncer. Per això, abans que s'estrenés, li vaig afegir un quart acte en què la protagonista acaba anant-se'n al llit amb el lligon del barri. Això va crear una polèmica aliena a les meves intencions perquè la crítica teatral de l'època, carca com poques, hi va voler veure una apologia de l'amor lliure". ¿Benet i Jornet va pensar en Rosa Maria Sardà a l'hora d'escriure aquesta obra? "La vaig conèixer precisament quan era molt joveneta i va venir a l'estrena d' Una vella, coneguda olor, protagonitzada per Carme Fortuny, i es va emocionar tant que li van saltar les llàgrimes. Sardà té molt bon record d'aquestes obres. Especialment de la primera, perquè estava embarassada del seu fill i va representar un salt qualitatiu en el seu reconeixement com a actriu". Així que era inevitable pensar en ella per a aquest paper. No obstant, l'autor no hi confiava gaire, ja que l'actriu, més bolcada en el cine, estava molt allunyada dels escenaris. "En principi, no semblava entusiasmada amb el text. Però quan li vaig dir que buscaven una actriu, em va dir que li arrencaria els cabells a qui se li ocorregués acceptar-lo", somriu. La tristesa que sobrevolava en la primera obra, la melancolia intrínseca a l'univers de Benet i Jornet, no era només sexual. Josep Maria Porcioles, llavors polèmic alcalde de la ciutat, amenaçava a desallotjar el barri i enderrocar les velles cases, i l'esperit de derrota es filtrava en l'obra. Maria se'n volia anar del barri i s'hi acabava aclimatant a Baralla entre olors, convertida
en una fotògrafa de prestigi. "La veig com una Colita o una Pilar Aymerich, una dona ques'ha fet com a artista", diu Benet i Jornet. Però el que no passa als 60 acaba succeint --en opinió de l'autor-- a finals dels 90, amb la remodelació postolímpica de Joan Clos: "Estan arrasant el barri --diu Benet i Jornet visiblement alterat--. Darrere de les cases destruïdes hi ha una història de 150 anys. Eren immobles molt bonics amb molta vida al darrere. Comparats amb el Palau Güell, on el vell comte de Güell només hi va arribar a viure 9 anys i es va morir de fred, són llocs plens de calidesa, mereixedors del més profund respecte". ¿Benet i Jornet busca la polèmica? ¿Intenta llançar una andanada a l'Ajuntament des del teatre de la Generalitat? "La meva no és una mirada política, és més aviat una postura visceral i plena de ràbia. Avui tothom sembla molt content amb la modernització de Barcelona, sense pensar el que ens estem perdent. No fujo de la polèmica: si hi ha gent que es molesta, vol dir que la meva obra està viva".
PEÇA CONJUNTURAL
Per l'autor, Olors és una obra molt datada, tant que potser d'aquí a 20 anys no s'entendrà. Maria, l'antiga peixatera que va passar a vendre rodets de fotografia i després es va convertir en una professional d'èxit, va abandonar el barri fa poc, però torna perquè l'objectiu de la seva càmera mantingui la memòria i sigui testimoni de la destrucció. Des d'un terrat, Maria s'enfrontarà amb el seu passat gràcies a la trobada amb Joan, un jove que li recorda poderosament el seu antic amor, un conquistador de poca classe ara ja mort. El seu present és molt més trist. La seva mare, malalta d'Alzheimer, és un perfecte símbol de la decadència del barri. El seu germà és el personatge més vinculat a la zona, un verdader fill del barri, que està a punt de jubilar-se com a treballador d'una fàbrica. Però en la llunyania s'aventura un canvi. Evocats per les noves olors de les espècies exòtiques i el so de la ràdio --aquella ràdio sempre present en Benet i Jornet--, els nous habitants del barri, emigrants magribins, pakistanesos i dominicans, gent amb o sense papers, són cridatsa transformar la zona, a prendre el testimoni del futur. "Aquesta obra està dedicada a ells --diu l'autor--, perquè ells són els encarregats de donar la injecció de vida que la zona necessita". Maria, el seu personatge principal, testimoni dels canvis en el paisatge urbà durant 37 anys, comparteix protagonisme amb aquest barri dur i entranyable que va passar a ser conegut com el Raval.
TERRITORI COMANXE I LITERARI
"Un gran desordre brut, un barri que feia pudor d'oli, de pixats i de merda". Així va veure i va descriure Jean Genet, autor maleït i marginal, el territori comanxe que s'estenia entre Drassanes, el Paral.lel i el carrer de l'Hospital i tenia a la Rambla la seva imprecisa frontera i el seu aparador de luxes i misèries. Els temps democràtics van rebatejar els seus carrerons sense sol com el Raval, i com a tal la zona ha aconseguit esborrar --la correcció política mana-- la seva antiga denominació de Barri Xino. El nom oferia a la zona una aroma d'exotisme mesquí que evocava el Xangai de les velles pel.lícules de Hollywood, en què dir oriental --recordem Fu Manxú-- era evocar un indefinible i excitant perill. No hi va haver xinesos al Barri Xino, però sí una barreja d'emigrants i estrangers de pas. La seva llegenda, com la de la cigarrera Carmen, la van crear els francesos. Tres escriptors com Francis Carco, Pierre Mac Orlan i Blaise Cendrars, bohemis habituals del Montmartre parisenc, el van descriure a principis del segle XX amb una policromia semblant a les més formiguejantszones marginals de Hong Kong o el Caire. Mac Orlan va ser l'autor de La bandera --el títol original era així, en castellà--, romàntica i desenganyada peripècia d'un pròfug de la llei que s'allista a la Legió espanyola passant abans pel Xino. El dibuix del barri és molt més tremebund que el dels bordells de l'Africa colonial. Gran part de les salvatges memòries de l'assilvestrat Genet, Diario de un ladrón, estan situades en aquests carrers. Els seus dies (era el 1933) transcorrien al del Carme, on, si l'hem de creure, es va prostituir, va mendicar i va patir mil humiliacions. No eren temps comprensius amb l'homosexualitat, encara que el barri en aquells temps fos un gueto gai. Amb més distància aristocràtica relata Josep Maria de Sagarra a la seva novel.la Vida privada --llavors escandalosa crònica dels vicis privats de la burgesia catalana durant la dictadura de Primo de Rivera-- una famosa excursió als barris baixos d'un grup de senyorets calaveres. El controlat i asèptic passeig és, per als nens de casa bona de l'Eixample, una decepció, perquè malgrat la brutícia, "escombraries i líquids infectes", la fauna de la zona la constitueixen només obrers humils i gens pintorescos, que conviuen, això sí, amb les botigues de gomes, en al.lusió al que Sagarra anomena amb moralina "les catàstrofes del sexe". No obstant, el llibre que més dedicació va prestar al barri va ser Al margen, d'André Pieyre de Mandiargues, que als anys 60 el va retratar a través d'un ull desmesurat i surrealista. Barcelona apareixia com "el cadàver d'una ciutat que va ser la més lliure de la península". Naturalment, Franco no s'ho va prendre gaire bé i va prohibir la seva publicació. Van haver de passar alguns anys perquè aquest territori literari anomenat, ara sí, el Raval mostrés tints menys monstruosos, en novel.les fonamentals de dos fills del barri, Manuel Vázquez Montalbán (amb El pianista, novel.la trista a què caldria afegir el plus de les incursions del desencantat Carvalho per la zona) i Maruja Torres (l'antinostàlgica Un calor tan próximo). Amb ells allò va deixar de ser el regne del pecat per convertir-se en una melancòlica simfonia de perdedors a l'espera de la (¿definitiva?) transformació del seu paisatge i la seva gent.
Tornar