Documentació
Benet i Jornet, una excepció
Sempre he cregut que la història de la literatura dramàtica catalana que va dels anys quaranta als vuitanta no s'ha explicat bé. De fet, ni Xavier Fàbregas, admirable en tantes coses, no va modificar alguns criteris que eren determinants fins molt endavant. Efectivament, durant dècades Joan Brossa, Josep Palau i Fabre i Manuel de Pedrolo han estat uns desconeguts, la mirada a la tradició s'ha centrat en Guimerà, tot menyspreant l'obra de Rusiñol, s'ha volgut veure en Sagarra més del que hi ha, Salvador Espriu ha estat entès gairebé només com a poeta, Joan Oliver ha semblat superficial... I, tanmateix, tant a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) com a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual a partir de 1960 ja s'havia assenyalat amb prou claredat que aquests autors, i especialment els nascuts durant els anys deu, estaven fent aportacions essencials perquè la nostra literatura per al teatre fos equivalent a la producció europea posterior a Brecht. El fet que Brossa, Palau i Fabre i Pedrolo, per exemple, no fossin viables comercialment explica algunes de les coses que van passar -i encara més si recordem les condicions terribles en què es treballava-, però no les explica totes. I no les explica perquè, en el fons, més enllà dels problemes reals, el que hi havia era la certesa, majoritària i dominant, que el teatre de Brossa i el de Pedrolo eren una imitació pobra dels corrents absurdistes europeus, uns corrents que no es considerava útils en la reconstrucció que s'estava començant en la nostra vida cultural. Pel que fa a Palau i Fabre, ni tan sols això; no hi havia referents. Si no m'erro, aquesta percepció va durar fins a ben entrats els anys setanta i, en bona mesura, encara continua sent activa avui mateix. A partir de l'any 1963 va aparèixer la generació de dramaturgs anomenada del Premi Sagarra. Si repassem la nòmina dels autors sorgits d'aquest premi, del seu entorn o del primer teatre independent (Josep M. Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera, Joan Abellan, entre d'altres), ens adonarem de seguida que, amb tants matisos com es vulgui, la majoria d'ells apostaven per un teatre postbrechtià, per solucions properes a les del suís Friedrich Dürrenmatt -tota l'obra d'Alexandre Ballester està positivament marcada per aquesta influència- o per uns postulats realistes més o menys estilitzats. Tenien el convenciment que aquestes eren les millors opcions per contribuir a la consciència política i social. Curiosament, l'evolució posterior ens ha dut la sorpresa que molts d'aquests autors han passat a ser tan poc considerats com ho eren en el seu moment, i encara ho són ara, Brossa, Pedrolo o Palau i Fabre. Segons això, doncs, podríem acabar pensant que al llarg del segle XX a Catalunya no s'ha escrit res que sigui digne de tenir en compte en cap de les vies possibles... I el pas següent seria dir, tal com es diu, que hi ha un salt de Josep Maria de Sagarra a Sergi Belbel, però amb una excepció: Josep M. Benet i Jornet.
L'EVOLUCIÓ
Benet i Jornet té, entre altres mèrits, la singularitat de ser pràcticament l'únic autor de la seva generació que ha aconseguit ser estrenat amb regularitat. Tot i la seva militància en la defensa de l'autor dramàtic en relació amb un teatre construït, en principi, des de paràmetres diferents (Els Joglars, Comediants, La Fura, etc.), és un fet que Benet ha gaudit i gaudeix d'una presència i un reconeixement que no trobem en cap dels seus companys. Les raons deuen ser moltes i diverses (la feina constant hi fa molt), però n'hi ha una que a mi em sembla essencial: Benet ha sabut evolucionar lentament i, alhora, ha sabut mantenir de manera suficient una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic potser minoritari, però que l'entén. La relació posterior del teatre de Benet amb els impulsos i els plantejaments de Sergi Belbel també han contribuït a fer que els més joves el reconeguessin com un referent. Ara, aquest fet, positiu en si mateix, no ens hauria de fer oblidar fins a quin punt s'obliden la resta de dramaturgs dels anys seixanta, que literalment han estat esborrats del mapa. Vegi's, com a exemple, els criteris de programació del Teatre Nacional, que, lamento haver-ho de reiterar, prescindeix com a mínim de dues o tres generacions talment com si mai no haguessin existit. I, tanmateix, això no és veritat; per molt que ens ho vulguin fer creure, no és veritat que, tret de Sagarra, Benet i Jornet i Belbel, al llarg del segle XX als Països Catalans no s'ha escrit res que sigui teatralment viable. El problema està en la lectura i no en les obres mateixes. En tot cas, Josep M. Benet i Jornet cal veure'l per ell mateix i no com l'encarnació d'un greuge als seus companys. I, vist així, amb la perspectiva del temps, es fa evident la capacitat d'evolució coherent dels seus plantejaments bàsics. D'aquella Una vella, coneguda olor, de l'any 1963, a Olors (2000), passant per Berenàveu a les fosques (1971), Revolta de bruixes (1975), Descripció d'un paisatge (1978) o Desig (1989), hi ha una trentena d'obres amb registres molt diferents: el realisme social dels primers temps, la recerca d'un territori mític a Cançons perdudes (1966) i les obres del cicle de Drudània, el retorn al realisme però focalitzant la intimitat dels personatges a Berenàveu a les fosques, l'apropament posterior, lent i generat des dels propis recursos, al teatre de Harold Pinter (aquí cal buscar la posterior coincidència amb Sergi Belbel), l'apropament a una certa extraterritorialitat a El manuscrit d'Alí Bei (1984), el retorn a un intimisme en què la comunicació es fa gairebé impossible en la seva darrera etapa... Qüestions formals al marge, el teatre de Benet i Jornet sempre m'ha semblat que es construïa a partir d'una mirada determinista: l'entorn pesa d'una manera aclaparadora en els éssers humans, els condiciona, els configura i els deforma. Si durant els primers anys de la seva producció, el medi feia els personatges infeliços o cruels, i es manifestava clarament injust tant si era estrictament familiar com social, més endavant el medi s'ha transformat i ha dut els personatges a la dificultat d'expressar-se; efectivament, a mesura que la culpa de l'entorn era menys clara, resultava cada vegada més difícil concretar la queixa. L'incest, un dels temes latents o presents en diverses etapes de la seva obra, el veig més des d'aquest punt de vista -el medi en què vivim ens pot arribar a corrompre- que no pas com la transgressió necessària que es dóna, per exemple, a Palau i Fabre. Benet i Jornet, endut per la seva passió per l'escriptura, es va formar tant a través de les lectures populars i en el món dels serials radiofònics, com a la universitat dels anys seixanta i a l'EADAG, on va entrar en contacte amb Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Josep Montanyès, Fabià Puigserver, Francesc Nel·lo i el millor del teatre català d'aleshores. Però la influència de Brecht, tot i el pes que tenia a l'EADAG, és mínim en l'obra de Benet; tampoc no li va interessar entrar en cap experiència de l'absurd, tot i que en certes obres es detecta un pòsit existencialista que hi podria dur fàcilment; el grotesc també és limitat... Dominava, em sembla, i crec que encara hi domina, en la producció actual, aquesta mirada determinista que he dit. Però han canviat moltes coses, d'entre les quals en concretaré una: el real s'ha ampliat i ja no reclama les solucions del realisme social. Caldria afegir-hi els intents de fer teatre infantil, la seva dedicació al guionatge televisiu, les adaptacions de textos com ara el Tirant lo Blanc, els apropaments al teatre d'humor, la presència d'iconografia procedent del món dels tebeos, la presència constant del món del teatre en el seu teatre... A les portes d'una nova estrena de Benet i Jornet, al Teatre Lliure, únicament he volgut plantejar la seva excepcionalitat. És cert que sovint la crítica ha estat dura amb les seves peces, és veritat que potser no ha tingut un gran èxit... Tot i això, la seva presència, la seva durada, és excepcional, sobretot si mirem com han evolucionat i com han estat tractats la resta de membres de la seva generació.
Tornar