Documentació
Dramatisme
Estic dubtant, sense cap frivolitat, entre si és més dramàtica la situació a l'Orient Pròxim ara mateix o la cultura a Catalunya des de la mort del defuntiño, valgui la redundància. Entre escalada bèl·lica per un costat i escalada de closques culturals per un altre nostrat, no sé pas amb què quedar-me. Hi ha, per acabar-ho d'adobar, el perill de l'endogàmia. Em refereixo concretament a l'excel·lent article de Sam Abrams, "Poesia", sí o no, aparegut diumenge passat en aquest mateix diari, l'AVUI, i en aquesta mateixa secció, on l'autor -per cert, un poeta- fonamentalment meditava sobre el contrasentit d'un gremi d'editors i llibreters catalans entestats a foragitar la poesia el proppassat Dia del Llibre i la Setmana de la Poesia barcelonina, per tant catalana, perquè que jo sàpiga Barcelona és la capital del meu país, Catalunya. També, de formació judeocristiana, com la de la majoria de gent d'aquest país, amb la particularitat que no gasto el radical chic de progre dels anys seixanta que em fa culpar Nord amèrica de tots els mals, no poso la nota a peu de pàgina de la culpabilitat israeliana i la bondat palestina sense màcula. En conseqüència, admiro i penso que admiraré sempre l'actual societat israeliana, que entre moltes d'altres coses ha ressuscitat una llengua, exaltada pel nou (progrés) i enamorada del vell (poesia, per exemple) per dir-ho foixanament, mentre penso que una bona jubilació per a Ariel Sharon, cap d'Estat israelià, i per a Iàsser Arafat, cap de l'Autoritat Palestina, supervivents d'antics enfrontaments, seria un bé comú. També ho és que l'administració Bush, finalment, hagi decidit nomenar un enviat a la zona, perquè, tal com van les coses, la recentment famosa màxima de Colin Powell "Assistir no insistir", com a resposta a la insistència en la pau de l'administració Clinton, ha demostrat ser totalment inoperant, letal i perillosa no sols a la zona, ans també per al món occidental. Recordem les conseqüències que vam patir arran de la inestabilitat al Pròxim Orient aquí mateix als anys setanta.
Tornant a l'altre dramatisme, la poesia a Catalunya, què podem dir? Llegint l'esmentat article se'm va acudir, sempre foixiana, exaltar-me pel nou, la informàtica, sense oblidar el meu amor pel vell, la poesia. Crec sincerament que pel bé de tots, administracions, institucions (públiques i privades), els/les poetes no cal que publiquem un llibre de poesia mai més o, si més no, que esperem per adoptar la forma de llibre que la nostra obra es tradueixi a d'altres llengües (castellana, anglesa, per exemple) i estalviem maldecaps als departaments de Cultura institucionals, a les universitats, a les associacions d'escriptors de tota mena i, en especial, als editors i llibreters. Armats d'una bona agenda electrònica podem transmetre perfectament la nostra obra, prenent cura, això sí, que les adreces estudiantils siguin secretes, no fos cas que expedientessin el pobre estudiant de filologia catalana que la rebés. Ja se sap que la caça i captura i posterior execució de l'escriptor català viu en els departaments de filologia catalana ja voldrien saber-la practicar tant els soldats israelians com els membres de Hamàs, guàrdia personal de l'autoritat palestina. Mentrestant, més val que els que intentem practicar la poesia deixem que s'aixequin nous assentaments: teatres, universitats, editorials, llibreries... no fos cas que hi prenguéssim mal tots plegats. La cultura de la closca ha triomfat: rendim-nos! Esclar, també hi ha la possibilitat de comprar informàticament, i llibres de poesia estrangers, i anar a llegir poemes a Galícia o al País Basc, abans que hi triomfi la reconquesta espanyola, per no dir a Irlanda o a Polònia, on els cauen premis Nobel i de literatura i, per a més inri, per l'obra dels seus poetes. Deixem la Setmana de la Poesia de Barcelona, les celebracions de l'Aula de Poesia com a rara avis i plantegem-nos seriosament la celebració del Dia del Llibre a Estocolm, per exemple, capital d'un país tan pobre i endarrerit (!) que convida fins i tot poetes catalans per a tal diada.
Tot amb tot, com el personatge de Truffaut als Quatre-cent coups, enfront de tant dramatisme poso espelmes a alguns dels meus mites. Per exemple, una espelma a Mercè Rodoreda, una narradora amarada de poesia, que el dia que la vaig conèixer va parlar de "vanitat" i manca de "veritat", quelcom que es pot aplicar molt bé a la majoria dels rectors culturals (privats i públics, insisteixo) actuals. Una altra a Maria Aurèlia Capmany, sempre tan respectuosa i promotora de la poesia, i tan cívica que criticava el que més estimava: els barcelonins -per tant, els catalans- tan cursis com per dir palau de qualsevol casa senyorívola. Una altra a Montserrat Roig, no cal ni dir-ho, respectuosíssima amb la poesia, que des de la seva narrativa circumstancial (periodisme) hauria aixecat una veu clamorosa enfront de tanta bajanada. (Per cert, ¿podríem estalviar uns quants maons per commemorar que fa deu anys que no les tenim entre nosaltres?) També una altra espelma a Doris Lessing, narradora i Premi Catalunya, que no sap viure sense poesia i que una vegada es va emmascarar sota pseudònim per demostrar la inèrcia dels editors, la poca professionalitat de la crítica i la passivitat del lector.
Amb permís de Josep Maria Castellet, potser ha arribat l'hora del lector, de l'aixecament amb armes poètiques del lector que, en definitiva, és l'únic que valora l'escriptor, si ho és de veres.
Tornar