Documentació
Poeta i narrador
E.V. Tant barrejar fantasia i realitat, encara sap distingir-les?
J.P. No ho sé i m'és igual. M'agrada barrejar-les. Sempre m'ha obsessionat la projecció dels miralls. Els miralls reflecteixen la realitat. Ara bé: això és el que hi ha davant i jo vull saber què hi ha darrere.
E.V. Què creu que hi ha?
J.P. Ah! Això només ho saben els sants i els poetes.
E.V. Vostè és poeta, què s'imagina que hi ha?
J.P. La realitat immensa de la creació! E.V. No l'entenc gaire. J.P. Perquè vostè no és sant ni poeta.
E.V. Què és un poeta, un profeta?
J.P. No: un visionari!
E.V. I ara què veu que jo no vegi?
J.P. La mort.
E.V. Quin aspecte té?
J.P. Indefinida, perspicaç, riallera i somnàmbula.
E.V. Li fa por?
J.P. No! L'espero. Vull morir a la clínica que hi ha aquí darrere, la Delfos.
E.V. Què té d'especial?
J.P. Miri: l'any passat per aquestes èpoques em vaig cordar l'armilla i vaig notar que m'anava estreta. Al cap de 15 dies me'n poso una altra: més estreta.
E.V. S'havia engreixat.
J.P. No: aigua al ventre. Tenia aigua al ventre i em van ingressar a la Delfos. Ah! Quina placidesa, quina tranquil·litat, quin paradís. Jo vull morir allà, envoltat d'aquells colors pastel, aquelles sonoritats vagues, dels àngels custodis...
E.V. Àngels custodis?
J.P. No sap què són? Després li ho explicaré. Però deixi'm dir-li per què veig la mort.
E.V. Continuï, continuï.
J.P. Vaig estar en observació cinc dies. Em van fer acupuntura, em van fer de tot, i al final el metge em va dir: "Miri, té una cirrosi hepàtica", que és la malaltia dels borratxos. Llavors un altre metge amic meu em va fer unes anàlisis: "La cirrosi està parada". "Però em canso molt", li vaig dir. I em van enviar al metge del cor. El metge del cor em va dir que tenia el cor més violent que havia vist mai i que no patís per tenir un infart.
E.V. Així, què té?
J.P. Depressió i cansament. Sap com ho curo? Amb els gats.
E.V. Bé: Anatole France deia que una biblioteca no està completa si hi falta un gat.
J.P. Doncs aquí hi ha més de 10.000 llibres, bastants d'incunables. I en tinc 20.000 més. Però ja no puc llegir. Només el gat em consola. Quan torno de passejar se m'estira a sobre i em bufa la galta. Em consola.
E.V. M'ha d'explicar que són els àngels custodis.
J.P. Fa molts anys, em van donar el premi de poesia Ciutat de Barcelona per un poemari que es deia El medium . Vaig portar-lo a Joan Triadú perquè m'hi fes un pròleg però no va voler perquè el premi commemorava l'entrada de Franco a la ciutat. Carles Riba i Andreu Teixidor me'n van fer un de magnífic. Doncs bé: Eugeni D'Ors, que formava part del jurat, em va dir: "Vostè serà un gran escriptor sempre que segueixi les directrius de l'àngel custodi".
E.V. Es devia quedar clavat.
J.P. Un instant. Perquè va afegir: "No em refereixo a l'àngel de les aletes, sinó a la vocació. Sense vocació no hi ha destí!".
E.V. Només l'ha seguit a mitges, perquè es va fer jutge.
J.P. També m'ho va aconsellar D'Ors, això. Em va dir que la meva literatura no era prou comercial per viure'n.
E.V. Què li ha ensenyat ser jutge?
J.P. Que les coses tenen un enorme complex de complicitat. Quan dictava sentència pensava que el crim tenia còmplices, no tenia en compte que quedaven impunes.
E.V. Expliqui'm un cas que el colpís.
J.P. Em colpia molt desenterrar cadàvers. Quan s'havia de fer, tothom despistava. Però jo, com a jutge, mai me'n podia escapolir. A la Roca vam haver de treure un cadàver d'un nínxol. La tapa tenia, a una banda, una vermellor, com de putrefacció i, a l'altra banda, uns grafismes negres, com si l'haguessin esgarrapat. Fins i tot li vaig preguntar al forense: "Al paio aquest no l'hauran enterrat pas en vida, oi?".
E.V. I què li va respondre?
J.P. Que no, que no! Però el que em va colpir va ser adonar-me'n que aquells grafismes els hauria pogut signar Tàpies. Sap per què? Perquè darrere l'obra de Tàpies hi ha la mort, la destrucció. Una vegada l'hi vaig dir i no li va agradar.
E.V. No m'estranya! Que li té mania?
J.P. No! Si som molt amics. Miri, darrere seu té un Tàpies. El vaig comprar per 3.000 pessetes i ara me'n donen 100 milions. El que passa és que ara la mort es veu a tot arreu. Abans Zurbarán havia de pintar aquells frarets per representar la mort i ara es pot veure en qualsevol cantonada on algú hagi orinat i hagi quedat una forma estranya.
E.V. ¿No ha estat un avenç el pas de l'art figuratiu a l'abstracte?
J.P. Pensi en Fra Angelico davant la Verge! Digui'm què ho supera, això. Cada art és conseqüència del seu temps.
E.V. I no és una mica extemporània aquesta Oracion por los caídos publicada a 'La Vanguardia' que té emmarcada a la paret?
J.P. Ah, sí! És de Rafael Sánchez Mazas. Sóc excombatent. Vaig estar amb els republicans a les bateries del Carmel i després amb les tropes de Franco en un quarter on posava: " De aquí se sale para la muerte ". A l'arribar-hi va sortir un metge i ens va dir: " Descapullen ". Vam quedar parats. I llavors ens van fer treure la titola i descapullar-la: això era descapullar . Un cop revisats ens van enviar a recuperar els canons de Menorca. Vam entrar sense tirar un sol tret. I després van rodar-hi els Canons de Navarone . Hi surto, d'extra .
E.V. Encara no entenc per què té penjada aquesta Oración.
J.P. Perquè m'agrada Rafael Sánchez Mazas. La seva generació és la més brillant de la postguerra: hi ha Eugenio Montes, Julián Ayesta, Álvaro Cunqueiro. Ningú ha escrit una oració més maca sobre els caiguts. Me la va retallar la meva mare. Primer em feia por posar-la perquè no pensessin que sóc franquista però ara tant me fa. Quina culpa en tinc, d'haver viscut aquella època?
E.V. Era millor o pitjor que aquesta?
J.P. Miri. Jo vaig entrar en una universitat on deia: " Si eres español habla la lengua del imperio ". I em vaig preguntar: "¿Per això hem fet una guerra, perquè ens diguin que la nostra llengua no val res?". I amb Néstor Luján i Antoni Vilanova ens vam prometre que faríem el possible perquè Catalunya i el català recuperessin el seu esplendor.
E.V. I com li sembla que anem?
J.P. Fatal. Amb la quantitat d'immigrants que hi ha...
E.V. La culpa és dels immigrants?
J.P. No. És nostra. Hi ha immigrants perquè les dones no tenen fills. La meva germana va ser la primera dona amb carnet de conduir de Barcelona i no podia anar pels pobles perquè l'apedregaven. Ara les dones volen tenir un cotxe, muntar una empresa, treballar... Molt bé: però llavors no es poden preocupar de tenir fills. I vénen els immigrants.
E.V. La seva mare també ho era.
J.P. Sí, però abans fins i tot els guàrdies civils xapurrejaven el català. Ara res, què caracu ! S'està morint, i jo no ho vull veure. Llegeixi aquell poema que hi ha penjat a la paret.
E.V. "Tot davalla i cau / així com Catalunya s'endinsa / al suïcidi / Per a no veure-ho, / aniré a morir-me / a Medina del campo, / poble que fou de la meva mare, / i que no té hedonismes / ni immigracions que marginin / la llengua i l'alliberin / del treball, dels fills, de la família".
J.P. Veu que vull dir? El vaig escriure per un llibre de bibliòfil: Trenta-tres poetes i trenta-tres tipografies. Ha sortit fa poc, però ningú en parla.
E.V. Aquí no passa res que no passi a França, a Itàlia, a tot Europa.
J.P. Esclar. Però nosaltres no tenim un Estat.
E.V. S'apunta a l'independentisme?
J.P. No, no. Sempre dic que sóc espanyol perquè sóc català.
E.V. I què vol? J.P. No ho sé, no hi ha solució. Tant se val, jo només espero el gran descans.
E.V. Ja sap on l'enterraran?
J.P. M'incineraran. No vull que m'enterrin: la roba s'encarcara, fas ferum, el cos es descompon, és horrorós!
E.V. Veig que el preocupa tot això...
J.P. Molt. Ja tinc pensada l'esquela. Una creu. A sota: Joan Perucho. A sota: doctor honoris causa . A sota: Premio Nacional de las Letras Españolas. A sota, en català: Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona.
E.V. El català, al final.
J.P. Escolti: hi ha una cosa que m'ha dolgut. Em donen el Premi Nacional de les Lletres i em felicita la ministra de cultura i l'Aznar! I, en canvi, sap qui encara no m'ha dit res? En Jordi Pujol.
E.V. I el votava?
J.P. Sí, però ja no el votaré.
E.V. Quins han estat els millors escriptors catalans del segle XX?
J.P. Els tres millors escriptors catalans del segle XX han estat Eugeni D'Ors, Josep Pla i Carles Riba, per aquest ordre.
E.V. No apunto ningú més?
J.P. Sí: Sánchez Juan. Ara ningú se'n recorda, perquè es va posar al costat de Franco.
E.V. Les culpes: del país.
J.P. I a qui vol que les doni? Vostè creu que jo quedaré? No, jo tampoc quedaré. Aquí ningú es recorda de ningú.
E.V. En un article parafrasejava Guerau de Liost per parlar de la "muda enveja". És enveja?
J.P. Podria ser. Els grecs eren molt envejosos.
E.V. Llavors segur: Josep Ferrater deia que els catalans som hereus de l'home antic.
J.P. Miri: diuen que Dante parlava de " l'avara poverta dei catalani" . No és cert. Ho sé perquè tinc una primera edició de La Divina Comèdia .
E.V. Què hi fa, amb el preu?
J.P. Així la meva dona tindrà una referència, si se'l vol vendre. Apunti: al vers 77 del cant VIII del Paradís no diu: " Avara poverta dei catalani ", sinó " di Catalogne ", que és més gros.
E.V. Patim de pobresa moral?
J.P. Moral, no ho sé. Però els nostres reis eren tan pobres que quan se'ls torçava la punta d'una corona l'havien d'arreglar a cops de martell.
E.V. Què li agradaria que es digués de vostè i la seva obra?
J.P. Que era un home honest i que la meva literatura és petita i poètica.
E.V. Què vol dir amb "petita"?
J.P. Minsa. Els meus llibres són com els versos d'en Josep Maria Junoy d 'Amour et paysage , un altre escriptor menyspreat per la crítica catalana.
E.V. Pla deia que darrere tota obra literària hi ha una ferida moral. Què en pensa?
J.P. Que potser sí.
E.V. Quina ferida moral hi ha darrere la seva obra?
J.P. Això són coses íntimes. Un fill meu va morir als 15 dies d'haver nascut i el vaig haver de batejar jo mateix, amb les meves mans, perquè no hi havia capellans. Hi ha fets a la vida que et marquen per sempre i no hi pots fer res.
E.V. El fa content estar al cànon de Harold Bloom.
J.P. Pse. Això va animar els especialistes a interessar-se per la meva obra. Però, a mi, m'és igual. La felicitat no està a la terra. Guanyes un premi i a mesura que passen els dies hi vas comptant menys. Ja no em queda res per fer. He seguit el meu àngel custodi, he complert el meu destí, he tingut una vida coherent. Ara ja no m'interessen les lletres ni la cultura. Només m'interessa morir-me.
Tornar