Documentació
Última entrevista amb el poeta Joan Perucho
Joan Perucho, tot i ser un personatge al qual es podia arribar per molts camins ben diferents, tenia una característica comuna, un magnetisme fora mida. Més enllà de les seves maneres pulcres i correctes hi havia una capacitat de captar l'atenció gens usual, potser fruit dels anys dedicats a la judicatura o potser com una posada en escena assajada de manera més o menys conscient durant molt temps per acabar representant a ulls de tothom el seu món interior, un univers que es movia sense complexos des dels plantejaments més hermètics a la més planera de les facilitats, que podia circular sense problemes de la realitat a la literatura sense arribar mai a dibuixar de manera clara les fronteres entre una i altra banda. Fidel detractor de la televisió, a la qual qualificava d'"enemiga de la literatura", i poc amic de les entrevistes, era, per contra, un conversador admirable, capaç de captar l'atenció dels seus interlocutors de mil i una maneres diferents i a quina més interessant. Aquesta és la transcripció de l'última entrevistes que va concedir, un repàs puntual de la multitud d'animals que vivien feliços en la gàbia de la seva creativitat insòlita. La poesia, la gastronomia, l'activitat com a articulista de premsa, les relacions complexes amb escriptors i administracions, el difícil equilibri entre dues cultures, el delit pels llibres, l'art i els fantasmes amics, un grapat de cares del mateix mirall que s'obrien a infinitat de realitats diferents i dibuixen una personalitat irrepetible de les nostres lletres, un personatge que, com la seva literatura, va acabar sent un poliedre perfecte, un ésser destinat a convertir-se en un fantasma savi, afable i subtil que ens visitarà algún dia per regalar-nos la delicadesa de la seva experiència acumulada.
J.C. Què li sembla que ara s'hagi reeditat Diana i la mar Morta?
J.P. Em sembla que és la recuperació d'una part meva, de la meva obra que, per com jo ho veig, és la més important, i no perquè sigui una obra complexa que aspira a uns objectius estranys i realment fantàstics, sinó perquè és la primera temptativa en prosa poètica que jo vaig fer.
J.C. Recorda quina va ser la gènesi del llibre?
J.P. Vaig anar de jutge a les Garrigues, després a Banyoles, després a Móra d'Ebre i finalment a Gandesa. En tots aquests llocs he anat deixant un rastre d'amics i vivències. Tot això ho vaig voler recollir en un llibre. Va sortir el llibre, 100 exemplars en una edició molt maca de paper de fil, i es va oblidar, va caure en l'oblit, i ara, al cap de 50 anys, no sé per quin motiu, Edicions 62 ha recuperat aquest llibre i ha provocat aquesta mena de febre.
J.C. I a què ho atribueix?
J.P. Suposo que és perquè la gent té ganes de recuperar els personatges antics i jo ja sóc un vell personatge. El llibre m'ha emocionat, i tot i que per a mi no ha representat cap novetat, sí que ho ha sigut pels altres.
J.C. Llegir Diana i la mar Morta amb aquesta perspectiva del temps ens permet comprovar que té molt a veure amb la seva poesia, amb aquesta percepció dels instants, de la fugacitat de les coses.
J.P. Perfecte, me n'alegro molt, tot i que jo aleshores no n'era conscient. Anava fent, parlant dels meus amics, dels paisatges que descobria i no veia aquest lligam entre una cosa i l'altra.
J.C. Però de fet, tot i la quantitat de llibres de tota mena que ha publicat, s'ha sentit sempre més poeta que narrador, oi?
J.P. Sempre. Sempre ho he dit: jo sóc poeta. Jo, més que res, sóc poeta. Home, m'agrada fer prosa perquè hi ha coses que no es poden dir sinó és en prosa, però de la manera que em sento millor és sent poeta. Sóc poeta per a tota la vida, no deixaré de ser mai poeta i el dia que deixi de ser-ho, voldrà dir que m'he mort.
J.C. Quins objectius persegueix la seva poesia?
J.P. La meva poesia intenta esbrinar què hi ha darrere la realitat. Això em va venir d'un dia en què em vaig mirar als miralls d'una sastreria. Els miralls reflectien la meva persona. "Ah, el Joan Perucho és aquí!". Ah, el Joan Perucho és allà! "Ah, el Joan Perucho està més a l'esquerra!". Al darrere també hi havia amics meus, dues portes tancades i una finestra oberta al carrer, i això era el que els miralls reflectien. Però, en definitiva, què reflectien? Doncs els miralls reflectien la realitat. I la realitat què representava, per a mi? La realitat era el que saben o endevinen els sants i els poetes.
J.C. Una de les facetes més destacades de la seva multipersonalitat literària és la de bibliòfil. ¿Com qualificaria la seva relació amb els llibres?
J.P. De premonició. Sense llibres no puc viure. He llegit enormement i he comprat molts llibres de la meva absoluta admiració. Darrerament ja no llegeixo. Els toco, els acarono, espero el dringar del full de paper, que és diferent en totes les èpoques i, sobretot, n'admiro la tipografia, que cada vegada és diferent segons el segle en què s'ha imprès. Això encara em fa molt de bé i em fa sospitar que la meva vida era precisament això. Tinc més de 30.000 llibres i l'altre dia encara en vaig comprar un que em va portar Luis Bardón de Madrid. És un tractat d'alquímia de Ramon Llull únic al món. Em va dir: "Pensi que s'endú l'únic llibre que hi ha de Llull parlant de la transmutació dels metalls, el Mercurialis ". En el temps de Llull això estava prohibit. Els capellans deien que això era un engany i un pecat i que ell no podria fer mai una cosa així, però ara ens ho trobem a cada moment. De fet s'ha de dir que l'Enric III d'Anglaterra el va cridar i li va dir que li transmutés el plom en plata i or. "Ara sí que m'ha mort", va dir Llull! "I per què ho vol, això?", va afegir. I el rei li va contestar que ho volia per satisfer les necessitats de la humanitat, per satisfer-les amb diners. Ell li va transmutar, però l'Enric d'Anglaterra va aprofitar-ho per fer la guerra amb el francès i va provocar una ira tremenda de Llull, que s'hi va enfrontar i va acabar a la presó. A partir d'aquí es va deslligar un moviment de les forces culturals de tot el món que es van posar al seu costat i que van aconseguir alliberar-lo. D'aquí en surt el Mercurialis Liber .
J.C. ¿Era un dels pocs que li faltaven?
J.P. De Ramon Llull, sí. No és per fer el fatxenda, però tinc una mostra important de la seva obra: la primera edició de l 'Ars Magna , del Testamentum i de molts i molts altres.
J.C. I els té tots controlats?
J.P. No, però m'agrada molt moure'ls. Ara mateix estava mirant tots els llibres de màgia que tinc. El llibre dels vampirs, el Martín de Río, el Maleficarum , i n'hi ha un que es rebel·la i no hi ha manera de trobar-lo. I mentre el busco aprofito per mirar-los, per sentir-los.
J.C. Però tenir aquestes joies bibliogràfiques a l'abast de la mà li deu haver reportat moltes satisfaccions, oi?
J.P. Miri, ara li explicaré una anècdota. En un dels meus viatges, haig de dir que he viatjat constantment arreu del món, vaig trobar la primera edició de la Divina Comèdia . I la primera edició de 1525 de la Divina Comèdia em va deixar esparverat perquè fullejant-la i parlant amb Riquer, vaig descobrir que no diu " l'avara povertá dei catalani ". No ho diu. Dante diu: " L'avara povertá di Catalogna ", i això encara és més greu, perquè catalans podrien ser uns que sí i els altres que no, però Catalunya era tota sencera. I era avara perquè els nostres reis eren pobres i treballadors i quan se'ls hi feia un estrip a la capa, enlloc de canviar-la la recosien i si la corona quedava torçada per un cop, amb un martell la tornaven a posar dreta. Això no agradava gens als diplomàtics perquè consideraven que uns reis que feien aquestes coses no podien ser gaire bons reis.
J.C. I en aquesta recerca de llibres, ha pesat més la voluntat o la casualitat?
J.P. Hi ha hagut de tot. En alguns casos coneixia l'existència de l'exemplar i en d'altres la troballa ha estat casual. He trobat llibres a Nova York, a Roma, a París, a tot arreu del món. Els uns buscant-los i els altres m'han vingut a trobar a mi. La predestinació.
J.C. Si hagués d'escollir un llibre d'entre tots els que té, quin es quedaria?
J.P. El que escolliria, el que ara m'agrada més, és un recopilatori de Sebastià Sánchez-Juan que es diu Prismes . Fullejant-lo fa uns dies vaig descobrir un vers que em va deixar incrustat a la vida per tota la meva existència: "No em deu amor que no em sacia, doneu-me joia per morir". Em vaig quedar de pedra picada. Doneu-me joia per morir. Qui té joia per morir? Ningú!
J.C. I dels seus, és capaç de destacar-ne algún per sobre dels altres?
J.P. Sí , El medium .
J.C. Per què?
J.P. Perquè és el que m'endinsa més en els misteris de la vida. El mèdium! Per què sabem les coses? El mèdium! Sóm els mèdiums!
J.C. Fa poc temps va anunciar que deixava la secció El arquero dubitativo, la darrera possibilitat que teníem de llegir els seus articles a la premsa. ¿Li ha costat prendre aquesta decisió?
J.P. Sí, molt. Vaig deixar de fer llibres, però els articles encara els conservava perquè és un gènere curt i dominable en què m'ajuda d'una manera eficacíssima la meva dona, que havia sigut mecanògrafa i això ho domina molt. Jo li dicto el text i ella l'escriu. Però ara cada vegada em costa més i cada article nou és una complicació molt gran, per això he decidit no fer-ne més.
J.C. I ara que està de moda, no ha pensat a fer una fundació amb tot el material que té?
J.P. Fa uns mesos, el conseller de cultura, Jordi Vilajoana, ens va convidar a dinar a mi i a la meva dona. Al final del dinar em va preguntar què tenia previst fer amb la meva biblioteca, un cop mort. Jo li vaig dir que era una cosa que havia pensat moltes vegades, però a mi el que m'importa més és que si jo falto la meva dona pugui disposar de tot el que hi ha de la manera que vulgui. I així serà.
J.C. I no li agradaria crear una fundació amb el seu nom?
J.P. Sí que m'agradaria, però jo no sóc la Thyssen.
J.C. I no s'ha plantejat fer alguna cosa per donar-hi continuïtat, perquè no es perdi el seu llegat?
J.P. No, això el més probable és que s'acabi venent amb gran honor i gran alegria dels bibliòfils, però es farà quan la meva dona ho vulgui.
J.C. I quines relacions manté amb els seus companys escriptors?
J.P. Cap. No ens fem.
J.C. Amb ningú?
J.P. Bé, amb el Martí de Riquer, amb el Pere Gimferrer i amb el Gerard Vergés de Tortosa. Són els tres únics, amb els altres, res de res!
J.C. Sempre ha dit que li han fet més cas fora de Catalunya que aquí. Com ho valora?
J.P. No ho sé. Juan Manuel Bonet, Trapiello, Sánchez Molina, Martínez Montmany, Sánchez Ostiz i tota aquesta gent sempre m'han apreciat molt i sempre m'han dedicat molts articles, i aquí, no. Mai! Però no els hi retrec res, cadascú és lliure de fer el que vulgui.
J.C. I per quin motiu creu que passa?
J.P. Potser i en part, pel fet d'haver escrit en castellà. Això m'ha obert unes portes que els altres no tenien obertes, però jo he escrit en castellà perquè la meva mare era castellana i el meu pare era català. Ell em va acostar a l'obra de Llull i d'Ausiàs March, i ella em va portar fins a Cervantes, que per a mi ha sigut una experiència extraordinària.
J.C. I de la seva època a la revista "Destino", què en recorda?
J.P. Jo hi vaig estar 10 anys, a "Destino" . Si ara s'hagués de fer una recopilació de tots els meus articles no s'acabaria mai. En tornar de la guerra ens vam trobar amb uns grans cartells que hi havia al pati de Lletres que deien: " Si eres español, habla el idioma del Imperio ", i vam començar a fer l'"Alerta" . A "Destino" , una revista que havia fundat Ignasi Agustí a Burgos durant la Guerra Civil, ens anaven seguint amb lupa perquè consideraven que podíem ser els seus continuadors i un dia ens van fer entrar a tres. El Nèstor Luján va arribar a ser-ne director perquè era un home de qualitats excepcionals. L'Antoni Vilanova va anar a la Universitat de Madison. I jo em vaig quedar fent una pàgina que es deia "Invención y criterio de las artes" . Això és el que ha quedat al fons de la revista Destino i d'aquí es podria fer una gran selecció.
J.C. Aquesta feina a "Destino" el va portar a vincular-se molt amb l'art i els artistes de l'època. Què en recorda?
J.P. Quan feia de jutge, a la meva jurisdicció hi havia el poble d'Horta de Sant Joan. Allí vaig conèixer Picasso. Picasso em va deixar de pedra picada, vaig intimar molt amb ell, més que Palau i Fabre, molt més. El Palau i Fabre?, res! I em vaig dedicar a escriure d'art. Vaig escriure de Picasso, de Joan Miró, de Gaudí... El primer llibre que es va escriure de Gaudí després de la guerra va ser el meu.
J.C. Una de la seves grans passions literàries i vitals ha estat la cuina. Quan va començar aquest gust pels fogons?
J.P. Amb la meva amistat amb Nèstor Luján. Jo anava a casa seva i veia que feien plats molt diferents dels que es cuinaven a casa meva. "Senyora Luján, per què ratlla la ceba?". I m'ho explicava. El Nèstor també venia a casa a dinar i la meva mare feia una cuina severa, la cuina castellana. Feia cocidos ,asados , la sopa de la infanteria española i quan va descobrir la pilota va quedar entusiasmada i la va incorporar a la seva manera de cuinar, però hi afegia el xoriço, que aquí no s'estilava gens i que donava al brou una tonalitat daurada. Amb aquests coneixements i la visió directa de totes les contraposicions i possibilitats que oferia la cuina, el Nèstor i jo vam decidir fer El gran libro de la cocina española , que va publicar Danae.
J.C. Una de les constants de la seva obra és aquesta fascinació pels éssers estranys, pels fantasmes, per les coses sobrenaturals. Com la justifica?
J.P. Perquè m'introdueix en el món del misteri. Jo penso que el concepte de fantasma el pot representar una gran galeria en la qual es poden veure al final uns cortinatges amb uns serrells i quan m'hi acosto veig que aquells serrells, sense ser impulsats per ningú, es mouen. Qui els fa moure? Ah! No se sap! El misteri!
Tornar