Documentació
L’exercicici del matís
Poc o res se sabia de les peripècies d’Otília Castellví a les txeques de Barcelona, si algú volia accedir als articles d’Irene Polo era necessari que s’instal·lés una bona temporada a les hemeroteques, i qui volia conèixer les aventures de Sebastià Gasch al París ocupat havia de tenir la paciència suficient per recórrer les llibreries de vell. Totes aquestes mancances culturals de primer ordre comencen gradualment a solucionar-se gràcies a una de les col.leccions de Quaderns Crema, D’un dia a l’altre, encaminada amb pas ferm a recuperar les cares perdudes de la història cultural catalana. Després de les memòries del pintor Xavier Valls, La meva capsa de Pandora, ara toca el torn als articles que Jordi Benet (Barcelona, 1920-2001), un d’aquells personatges mig amagats que, des de la discreció activa, cuiden amb la seva feina la salut de qualsevol cultura, va escriure per la premsa durant els últims anys de la seva vida. Jordi Benet va dedicar-se a la crítica d’art, va col·laborar en la redacció i documentació de llibres sobre pintura, va treballar com a assessor en editorials diverses, i va estar vinculat a les galeries d’art més prestigioses de Barcelona: la seva vida, al capdavall, no deixa de ser un exemple més d’aquella multitud de gent que va veure com la guerra li esquinçava la vocació i el destí que s’havia forjat i l’obligava a una supervivència estranya i apartada del que les perspectives adolescents li permetien imaginar. Els articles de De lluny i de prop es corresponen perfectament amb el que s’anuncia en el subtítol; són, en efecte, les Vivències i miratges d’un perifèric, i coincideixen al peu de la lletra amb les paraules que Joan Perucho va utilitzar per definir-lo, “just, sobri, amb una elegància moral no cercada, eixida simplement de l’equanimitat”. I una vegada llegit el llibre, no es fa difícil afirmar que la imatge que s’obté de Benet té alguna cosa de semblant amb la que ell ofereix de Xavier Nogués, no costa gens creure que “fou un urbanita impenitent. Un home tranquil, antibohemi, que caminava de la conversa i d’escoltar els altres. Observava amb ulls minuciosos el grotesc que la vida en brinda”. La gràcia principal dels articles de Jordi Benet és que desprenen un aire de tranquil·litat entusiasta, una preferència indubtable per les virtuts de la vida educada, i la certesa que cada paraula està envoltada d’una voluntat de plàcida bonhomia: el lector té la sensació de presenciar una conversa entre gent desenganyadament sàvia que no cau mai en el mal gust de la queixa exacerbada. De lluny i de prop es mou entre l’evocació gens nostàlgica del passat i la reflexió irònica sobre els mals del present, però el fil que uneix tots els articles és una estratègia retòrica, el que podria anomenar-se l’exercici del matís. Al cap de poques pàgines, que es devoren amb fruïció a pesar de trobar en algunes ocasions temes i assumptes aparentment nimis, el lector s’adona que una de les armes més eficaces que utilitza Benet per engrescar és l’ús just del substantiu i l’adjectiu necessaris. És llavors quan el lector s’atura i pensa que potser no és cap argúcia literària, que potser el que passa és tan sols que Jordi Benet pertanyia a una generació on el fet d’escriure correctament no era una anomalia sinó un insignificant símptoma de normalitat moral. A De lluny i de prop s’hi poden llegir consideracions sobre assumptes artístics, s’hi pot anar seguint un anecdotari de tota una sèrie de personatges il·lustres vinculats amb el quefer cultural, hi surt la seva passió per Barcelona, descripcions de carrers i places de la ciutat, episodis de la repressió franquista, la fascinació per París, i reflexions de qualsevol espècie, des de les virtuts del tallat per damunt de les del cafè amb llet fins a explicacions sobre els motius pels quals no ha pujat mai a l’estàtua de Colom. Ara bé, on Jordi Benet excel·leix amb més força i persuasió és quan busseja en el record i els articles esdevenen fragments d’unes memòries inacabades o les parts editades d’un possible dietari. És davant d’aquests articles quan el lector ha de concloure que De lluny i de prop és un llibre de memòries encobert, que tot són trossos d’una biografia malaguanyada, i que s’ha d’agrair que hi hagi hagut exemples tan silenciosos, discrets i matisats de conducta i exercici vital.
Tornar