Documentació
Article publicat a “El Periodico” el 02/06/01 per Àngel Sánchez
El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha estat aquest any per a Teresa Pàmies Bertran (Balaguer, la Noguera, 8-10-1919), que sempre ha tingut alguna cosa a explicar per haver viscut apassionadament el dia a dia. "Jo no faig creació literària. Sóc una cronista del meu temps", va dir el 1975, cinc anys després de guanyar el Josep Pla amb Testament a Praga, les memòries --compartides literàriament-- del seu pare, Tomàs Pàmies, l'home que li va inocular el compromís ideològic. "A mi em va fer comunista el meu pare, que era el roig del poble". I si la mare, Rosa, va haver de suplir en la família l'absència paterna a causa de la militància política, ella va fer el mateix. Teresa ha compartit l'amor i els fills amb Gregorio López Raimundo, exsecretari general del comunista PSUC. Ella va ser la referència familiar en un exili de 32 anys (1939-71) a Mèxic, París, Praga... I la llum en una clandestinitat plena de trampes de la policia franquista, àvida de caça major. Quan el 1977 López Raimundo va ser legal, l'autora de Quan érem capitans va advertir als periodistes que la cosien a preguntes sobre el líder del PSUC: "Em nego a ser la consort". Es natural. Pàmies abans que res és ella mateixa. La que amb 17 anys va debutar com a líder juvenil del PSUC en un històric míting unitari a la Monumental de Barcelona, en solidaritat amb el Madrid assetjat a la guerra civil. Havia abandonat per primera vegada el seu Balaguer per fer-se amb Frederica Montseny.
Tornar