Documentació
L'escriptora Teresa Pàmies, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
La guardonada va rebre la distinció "amb satisfacció i sense cap reserva", tot i haver criticat anys enrere que s'oblidés de premiar "l'estimat Josep Carner" i que es descartés Josep Pla, "que em semblava i em segueix semblant el nostre millor prosista, i amb el qual tothom sap que no hi tenia cap afinitat ideològica". "Però amb el premi en si no m'he mostrat mai crítica", va precisar l'escriptora, que li va reconèixer "el prestigi" i que va mostrar-se feliç de poder figurar a partir d'ara al costat d'altres premiats "que m'estimo i m'he estimat molt, sobretot Pere Calders".
Dona d'ideals i treball, Teresa Pàmies ha mantingut un compromís constant amb les causes del socialisme, la dona -"tot i descobrir tard el feminisme"- i el país. A partir d'aquest triplet ha bastit una extensa obra narrativa en llengua catalana. "Més que condicionada, com en molts autors la meva obra ha estat motivada per l'experiència vital: la Guerra Civil, l'exili i el retorn abans que els qui van guanyar fossin foragitats. I tinc la pretensió d'haver estat una cronista eficaç del meu temps". Entre els seus títols més coneguts hi ha Testament a Praga, escrit encara a l'exili el 1970 amb el seu pare, el dirigent marxista Tomàs Pàmies. Anteriorment ja havia fet La filla del pres (1967) i el seu tercer llibre va ser la també emblemàtica Va ploure tot el dia (1974). A partir d'aleshores no ha parat de publicar fins a produir un notable corpus de memòria literària, amb volums com Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) i Memòria dels morts (1981), entre d'altres. Els seus darrers títols, sovint també de caire testimonial i autobiogràfic, han estat Primavera de l'àvia (1989), Jardí enfonsat (1992) i Nadal a Porto (1994), La filla del gudari (1997), Amor clandestí (1998) i Cròniques de comiat (2000).
Periodisme i política
Fidel col·laboradora del diari AVUI, Pàmies ha combinat el periodisme escrit i rafiofònic amb la literatura i la militància política, activitats en què es va iniciar de ben jove. El 1937, amb 18 anys ja era dirigent de les Joventuts del Partit Socialista Unificat i la major part de l'exili la va passar a Txecoslovàquia, on va ser redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Casada amb el dirigent comunista Gregorio López Raimundo, durant anys secretari general del PSUC i amb qui va retornar de l'exili el 1971, el seu fill és el també escriptor i periodista Sergi Pàmies. "La llengua catalana ha avançat moltíssim, es parla i s'utilitza molt més que quan vaig arribar fa 30 anys", opinava ahir Teresa Pàmies. Guardonada recentment amb la medalla al mèrit cultural per l'Ajuntament de Barcelona, el Premi d'Honor li arriba amb la veu i l'esperit desperts a favor dels seus ideals de sempre, perquè als 81 anys encara se sent jove: "Els de la meva generació aguantem molt". El jurat que l'ha guardonat estava format per Dolors Oller, Teresa Rovira, Joan Becat, Max Cahner, Josep Gifreu, Agustí Pons, Josep M. Puig Salellas, Oriol Riba i Jordi Sarsanedas. El premi, instituït i organitzat per Òmnium Cultural, ha arribat aquest any a l'edició trenta-tres i està dotat amb 10.000 euros. El guardó va ser entregat ahir en un acte en què Dolors Oller va glossar la trajectòria i personalitat de Teresa Pàmies, i durant el qual Francesc Ferrer Gironès va dissertar sobre la llarga història del català com a "llengua imposada i perseguida", en resposta a les recents declaracions del rei Joan Carles i la ministra de Cultura, Pilar del Castillo.
La segona dona en 33 anys després de Rodoreda
El Premi d'Honor ha estat fonamentalment masculí. El 1980, en la dotzena edició, es va premiar per primer cop una dona: Mercè Rodoreda. Han hagut de transcórrer 21 anys més per guardonar-ne una altra. "És una llàstima que no hi hagi una correlació més justa", va admetre ahir Teresa Pàmies, que de totes maneres no creu que hagi estat "una cosa premeditada: la societat és així". Jordi Sarsanedas, membre del jurat, va reconèixer que en altres edicions "s'han perdut oportunitats" i va esmentar els casos de Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal, tot i precisar que algunes "potser eren massa joves per valorar-ne la trajectòria".
Tornar